escrit per Jordi Salbanyà i Benet. Doctor en Dret. Advocat. Secretari del Consorci Forestal de Catalunya
Acabem, aquesta sèrie de tres articles, amb les modificacions que ha introduït a la vigent llei d’urbanisme la llei d’acompanyament als pressupostos de la Generalitat de Catalunya (la Llei 3/2023, del 16 de març, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic per al 2023), que aparentment poden suposar una certa obertura de mires en el tractament de les masies i cases rurals que n’haurien de permetre ja nos sols la seva rehabilitació i reconstrucció, sinó també la seva total recuperació, fent possible que la gent pugui tornar a viure als entorns rurals.
Masia del Cogul, Vallverd, Sarral. Foto Àngela Llop
>> Ressaltem la modificació de l'apartat 6 bis, de l'article 47, que estableix que en els municipis rurals de fins a 5.000 habitants, quan es sol·liciti la deguda llicència urbanística per a noves edificacions que es pretengui construir en el sòl no urbanitzable, o la reutilització de les existents, per a destinar-les a l'ús d'habitatge familiar, es presumirà que estan directament i justificadament associades a una explotació rústica i que per tant poden ser autoritzables, sempre que concorrin les circumstàncies següents: a) que la persona promotora de l'habitatge familiar sigui un descendent de la persona titular d'una explotació rústica familiar situada al municipi; b) que la dita persona promotora treballi en l'explotació o n'obtingui rendiments; c) que aquesta presumpció no s'hagi aplicat anteriorment amb relació a la mateixa explotació.
Val a dir que aquesta presumpció ja s’havia introduït a la modificació anterior de la llei d’acompanyament dels pressupostos per al 2022, però llavors van limitar-ho a municipis de 2.000 habitants, cosa totalment inexplicable perquè, a manca d’una altra definició, la Llei 45/2007, de 13 de desembre, per al desenvolupament sostenible del món rural, estableix que per municipi rural cal entendre aquell municipi “...que posseeixi una població resident inferior als 5.000 habitants i està integrat en el medi rural” [la importància de la norma i de la superfície que es posa com a límit no és menor: segons dades Idescat, a Catalunya hi ha 734 municipis de menys de 5.000 habitants (77,50% del total de municipis), on hi viuen 783.639 habitants (un 10,42% de la població del país)].
El problema de la manca d’habitatge i la seva vinculació amb el despoblament és un fet constatat i molt greu, i per tant cal incentivar aquest arrelament en funció de l’activitat productiva, en lloc de determinades condicions que es donin al municipi en qüestió. Al nostre entendre, davant la constatació d’un greu problema de despoblament que pateix el nostre país, si es vol arrelar al territori gent compromesa amb l’activitat agrària, no ha d’importar la mesura de població del municipi sinó l’activitat i el compromís d’aquesta gent amb l’entorn agrari.
En canvi, però, aquest precepte, que arriba vint anys després de l’entrada en vigor de la llei, continua tenint les seves mancances injustificables. Per exemple, és incoherent que en un precepte de nova redacció es parli “d’explotació rústica”, quan la Llei dels espais agraris aprovada pel mateix Parlament de Catalunya ho defineix com “explotació agrària”, que incorpora tota activitat productiva d'ús agrícola, ramader o forestal.
Per altra part, si l’objectiu que es pretén és lluitar contra el despoblament, tampoc no s’acaben d’entendre les limitacions que s’imposen impedint que dels diversos descendents d’una família només un d’ells pugui construir-se un habitatge en el sòl no urbanitzable, que és el sòl predominant en els municipis petits. Certament, si es tracta de vincular activitat agrària i habitatge per als que hi treballen i hi resideixen, no entenem la limitació subjectiva d’un sol habitatge per a un sol descendent d’un “empresari agrari”. És una limitació absurda que a més ens porta a situacions inversemblants, com les que tot seguit plantegem: (a) si el dret a construir aquest nou habitatge és un dret d’un descendent del titular de l’activat agrària, ¿com s’escull entre els diferents descendents que objectivament hi poden tenir dret (en el cas de diversos fills treballant amb el pare)? Tal volta es vol tornar a la figura de l’hereu excloent els drets dels altres germans?; (b) la descendència serà només per consanguinitat o també fruit de la filiació per acte jurídic – adopció-?; (c) si l’activitat agrària ha estat cedida pel progenitor al seu descendent per raons d’edat del titular i/o relleu generacional, aquest titular jove ja no podrà optar a aquesta possibilitat perquè essent ell el titular ja no serà “descendent del titular”?; (d) per què hi té dret un descendent del titular de l’explotació i en canvi el propi titular progenitor no n’hi té? Que potser es presumeix que tots els titulars d’explotacions ja són propietaris d’habitatges?; (e) i si el vinculat a l’explotació agrària és el cònjuge del titular, això ja impedeix acollir-s’hi (supòsit que qui hi treballi sigui el gendre, i no pas la filla)?; (f) i si per manca de descendència qui treballa a l’activitat agrària és un nebot, aquest tampoc no hi té dret?; (g) i si en aquests municipis a on encara es manté la institució de l’hereu primogènit, malgrat que aquest tingui descendència, qui necessita habitatge és el germà cabaler o el seu fill –com sol ser usual, en la nostra tradició-, aquests tampoc no hi tenen dret? Amb tots els respectes, sembla talment que qui ha redactat la norma ho ha fet a contracor, per la qual cosa llur resultat és una norma insuficient, confusa, restrictiva i segurament abocada al fracàs.
>> S’ha modificat també aparentment per millorar-ho, però en definitiva per restringir-ho, l'apartat 4 de l'article 50 bis, que regula la possibilitat de la divisió horitzontal de les masies i cases rurals, sempre que ho permeti el pla urbanístic corresponent –primer escull, i no pas petit, i sempre que no se n'alterin les característiques originals, se'n respectin els elements històrics principals i que es facin d'acord amb la normativa reguladora de les condicions objectives d'habitabilitat –tres esculls en un de sol d’enorme subjectivitat, que continuarà fent possible la visió restrictiva de les divisions d’aquestes construccions-.
>> Per últim, en matèria de reconstrucció i rehabilitació de les masies i les cases rurals, s’ha afegit un apartat, el 5, a l'article 50 bis que aparentment suposa una millora respecte als requisits limitatius que hi havia fins ara per actuar a les edificacions catalogades, i que permet modificar els elements arquitectònics originals, sempre que no es desvirtuïn les raons de la catalogació d'aquestes construccions d'acord amb les condicions següents: a) en construccions catalogades per raons ambientals, paisatgístiques o socials, s'hi poden fer intervencions sempre que siguin degudament motivades en el projecte; b) en construccions catalogades per raons arquitectòniques o històriques, únicament s'hi poden admetre les intervencions mínimes i imprescindibles que siguin necessàries per a destinar la construcció a un ús admès, les quals han d'ésser degudament motivades en el projecte. Observeu-ne, però, la lletra menuda: es permeten les modificacions si són “degudament motivades”, i òbviament, que estiguin degudament motivades o no, aquesta serà una qüestió que decidiran els mateixos que fins ara han negat majoritàriament la reforma d’aquests tipus d’edificacions. De la discrecionalitat a l’arbitrarietat hi ha un pas de pardal, que diuen els vells juristes.
Com es pot veure, doncs, més enllà dels titulars periodístics que segueixen a cada modificació puntual, malauradament falta una solució global, integradora i que respongui a les necessitats reals del territori. Legislar d’aquesta manera, posant pedaços i mantenint la desconfiança cap als ajuntaments, a qui se’ls nega la potestat real de planificar i intervenir en la gestió integral del seu municipi sense tuteles centralitzadores, no ajuda a solucionar els problemes del rerepaís, un territori aquest que usualment queda molt lluny de la capital i dels centres de decisió política.
Comentaris