divendres, 26 de maig de 2017

El sòl agrari i la propietat

Escrit per Ricard Estrada i Arimon
Tot conversant, ja fa dies, amb un amic sobre que l’interès per a gaudir plenament de la capacitat de produir aliments en territori propi (Catalunya) era també una qüestió d’interès estratègic, en aquest sentit avalava que l’agricultura (ramaderia i la silvicultura), en tant que és l’instrument que proporciona aliments i benestar social, es podria considerar un “bé comú”.
Foto Joan ggk 
La reacció del meu interlocutor no es va fer esperar i va dir-me que podria arribar a entendre el que deia, però...  no podíem oblidar que l’agricultura es realitza en un sòl de propietat privada i per tant el concepte “bé comú” no era una bona definició i ell aportava que del que calia parlar d’alguna manera era del concepte “bé d’interès general”. Que no és el mateix. Ens vàrem encallar una bona estona sobre aqueta qüestió i seguirem la nostra conversa. Mentre, hi he estat pensant. Per això m’atreveixo a aportar documents que poden ajudar a fixar criteri.
La filosofia ajuda a repensar models
Si es fa un repàs de les definicions del concepte “bé comú”, trobarem molta literatura que documenta diferents definicions i raonaments. De fet, Plató ja va entrar a fer recerca sobre una definició clara del concepte, i també ho ha fet l’Església catòlica. En definitiva, podem dir que “El bé comú i el bé particular no s’han de contraposar” o “El bé comú no és la suma dels béns particulars”, sinó que és quelcom més transcendent. Per això, no hi ha una definició clara del concepte i per tant les interpretacions i valors del bé comú i les sensibilitats culturals decanten el sentit de tot plegat, per dir-ho de manera difusa.
El Parlament europeu ha parlat del tema
El Parlament europeu ha parlat del tema al referir-se a la concentració de la propietat de les terres agrícoles i proposar que la Comissió Europea publiqui criteris per a limitar la concentració d’aquest “bé”.
Tot i que la dinàmica del Parlament és la que és, ha emès una Resolució (no vinculant) que demana que es defineixi una política de terres agrícoles per a tota l’Europa de la UE. Cal saber que la votació sobre aquesta matèria del Ple del Parlament Europeu del dia 27 d’abril de 2017 va ser favorable a l’informe que va elaborar (ponent) l’eurodiputada Maria Noichl -socialista alemanya-, amb 504 vots a favor, 37 en contra i 45 abstencions.
El document   
L’informe 2016/214 (INI) sobre la situació respecte a la concentració de terres agrícoles a la UE: Com facilitar l’accés als agricultors a la terra? El text és curt i concret, 9 pàgines fàcils de llegir i d’entendre de què es parla.
A tall d’exemple, diu: “Muchos Estados miembros han reconocido el problema y están intentando invertir la tendència mediante leyes. Esto a menudo entra en conflicto con una de la cuatro llibertades fundamentales de la Unión: la de libre circulación de capitales. Esta libertad fundamental, establecida en el Derecho de la Unión y que prohíbe la discriminación de los extranjeros ciudadanos de la Unión, llega a su límite en la venta de tierras agrícolas”.
També diu: “El alcance y el ritmo de concentración de tierras son alarmantes. Este es el caso, en particular, en países como Rumanía, Hungría y Bulgaria. Sin embargo, incluso en Alemania, Italia o España no resultan desconocidas estas situaciones”.
Les reflexions, que cadascú en tregui les seves. El bé comú, els límits dels principis de la Unió, la propietat, la infraestructura de sòl com a element limitat per la producció d’aliments amb una perspectiva creixent de consumidors, la demanda de sòl per a la urbanització i també d’aigua fan que tot sigui més complicat.
De tota manera, els representants democràtics del Parlament Europeu ja han parlat. “Que Déu hi faci més que nosaltres” i que la cobdícia i l’especulació no regeixi. Amén.
Nota de l’autor: Aquest article pot considerar-se que és una continuació dels que vaig escriure el 2015:
La terra per a qui .…(1) de 4 d’octubre de 2015 La terra per qui ... viu al món rural” (2) de 13 d’octubre de 2015

Imprimir article

dimecres, 26 d’abril de 2017

L’energia del bosc té un preu raonable i és sostenible

Escrit per Ricard Estrada i Arimon
L’ús de l’energia que s’acumula al bosc de Catalunya en forma de llenyes, des de fa uns pocs anys i pel que fa al seu preu, s’està revifant. La tecnologia hi ha fet molt. Les noves calderes de biomassa han millorat en eficiència i transformen la calor de la combustió de la llenya o de les estelles o del pèl·let en energia tèrmica que permet posar-les en competència amb els altres combustibles que fins ara participaven en la lluita de preus i amb la comoditat del seu ús.
D'aquí ha sorgit un element nou que ja no desapareixerà i que per tant s’ha de considerar, per a molt anys, com un factor decisiu en la presa de decisions respecte a l’ús del combustible que decidim utilitzar, bàsicament, per a fer calor: em refereixo a l’escalfament global i a les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
És aquest el context que quasi tothom ha assumit, malgrat haver-hi singularitats personals que gaudeixen de ser considerades “rellevants” i que minimitzen o fins i tot neguen l’evidència. La ignorància per a alguns és una virtut.  
Sempre ha passat, la història universal és plena d’éssers humans singulars.
El preu de l’energia, fins ara ho ha estat tot
Què representa l’energia per al pressupost? Quin és el cost del kWh? Sabem bé els horaris de la tarifa de dia i de la nit, però hem fet mai la comparativa del preu del kWh de biomassa respecte del Gas Natural, del Gas Liquat del Petroli (GLP), del butà, del gasoil, de la gasolina, de les bateries per a la mobilitat elèctrica i el seu rendiment?
No vull entrar en la discussió dels agrocombustibles, perquè el debat en la Unió Europea està obert i sembla que es vol entrar en racionalitzar la seva producció. A veure si és veritat!
Tots els combustibles anunciats, els d’origen fòssil, mineral i els de procedència renovable (agrícoles o forestals) generen gasos i també partícules PM10 i PM2.5 (PM de l'anglès particulate matteri el 10 o el 2,5 és la mida de les partícules (en micròmetres), la diferència està en si el balanç de les emissions i del producte té un saldo positiu, negatiu o neutre respecte a les emissions de GEH (gasos d’efecte hivernacle). Així resulta que la producció de biomassa forestal és, pel que fa a les emissions de la combustió, neutre de producció de gasos d’efecte hivernacle; una altra cosa és respecte a les partícules. D’aquí que alguns informadors tenen interès en posar pegues al desplegamentdel producte d’origen forestal.
Compte, però, que cal considerar alguns elements clau:
1.- Tenir assegurat el subministrament i la qualitat d’aquest (humitat i mides).
2.- Tenir un magatzem de producte propi per a la subsistència de com a mínim de 8 a 15 dies.
3.- Estudiar el preu de la inversió de la caldera de la biomassa i de la caldera de combustible fòssil.
4.- El maneig de la biomassa (la comoditat de càrrega de la caldera i l’extracció de les cendres).
Recomano obrir aquest enllaç elaborat pel Centre de la Propietat Forestal, val la pena fer-hi un cop d’ull. És senzill i compressiu per al comú dels mortals. Està escrit per la Teresa Cervera i en Francesc Famadas, ambdós enginyers forestals.
La comarca del Berguedà, un exemple
Els municipis de Bagà, Berga, Cercs, Gisclareny, Gósol, la Pobla de Lillet i Saldes formen part de la Mancomunitat de Municipis Berguedans per a la Biomassa, per la creació d’una planta d’utilització de biomassa per al subministrament d’energia tèrmica a empreses i per a la instal·lació de calderes de biomassa i centres de consum de calor a instal·lacions dependents dels municipis.
Aquesta és una iniciativa que neix dels municipis, i que té un valor considerable perquè obre una mirada diferent de governança.
En aquest cas, la cooperació i la coordinació transversal entre diferents nivells de l’Administració ha estat essencial per a l’èxit de l’operació. Cada nivell d’administració ha aportat la seva capacitat i així s’han pogut superar les dificultats inherents a una activitat que comporta actuacions amb ritmes i escales diverses, incloent-hi un acord entre l’Administració de la Generalitat (Direcció General de Forests) i els municipis integrats en el Consorci, de gestió forestal agrupada comarcalment; el suport econòmic de la Diputació de Barcelona, la Gestió municipal en els punts de consum i de la construcció del Centre de generació de calor i de la xarxa de distribució d’energia a les empreses consumidores, i la col·laboració activa de les entitats usuàries: escoles, centres de gent gran, etc.
Aquesta iniciativa real ha propiciat una inversió de 4 M€ entre l’obra civil i la instal·lació de 13 calderes i els 32 centres de consum de la calor generat la biomassa (estella). Aquesta empresa suposa una potència total instal·lada de 4,7 MW, la millora forestal en 400 ha /any de boscos, la generació de 45 llocs de treball i l’estalvi de generació d’emissions de  més de 1.000 t/any de CO2.
També, i no és una consideració menor, el projecte estableix les bases d’una forma de gestionar que millora l’autosuficiència energètica de Catalunya, que és un dels reptes del present que cal anar guanyant.
Recentment, març 2017, aquesta iniciativa ha estat guardonada amb el Premi Alfons Ortuño, que atorga l’Escola d’Administració Pública de Catalunya i té per objectiu el reconeixement de les actuacions innovadores i les bones pràctiques en la gestió pública que duen a terme les administracions catalanes.
Va ser economista, professor d’Economia de la UB, director general de Pressupostos de la Generalitat de Catalunya,secretari general del Departament d’Economia i Síndic de Comptes. L’amic Ramon Jordana, que el va tenir de professor, el defineix amablement dient que va ser el prototip de “civil servant”, l’alt funcionari públic en el sentit bo de la paraula. Tenia una intel·ligència que funcionava com un rellotge tipus Patek Philippe de precisió.
Amb aquesta trajectòria va fer escola i d’aquí l’interès de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya per a distingir accions de bones pràctiques que generen aquestes.


Imprimir article

diumenge, 9 d’abril de 2017

El canvi climàtic i els sistemes agroalimentaris: agricultura, ramaderia i pesca

Escrit per Ricard Estrada i Arimon
El Tercer Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya ens exposa la situació sobre el canvi climàtic a Catalunya i el present-futur sobre la qüestió.
Solament tres dades clau, que hem de tenir presents:
1.- El 2015 és l’any en què la temperatura mitjana global va superar, per primera vegada, 1ºC respecte de l’era preindustrial.
2.- El 2015 és l’any en què per primera vegada en 800.000 anys s’ha superat la concentració a l’atmosfera de 400 ppm de CO2, permanentment.
3.- Catalunya, amb el 0,1% de la població mundial, no solucionarem el problema de l’escalfament global, però hi hem de contribuir.
Sobre el sistema agroalimentari, què hi diu l’Informe:
Pantà de Rialb  - Foto Maria VD
(El text que segueix és una transcripció del document)
Conclusions
L’increment de la temperatura de l’aire, la reducció progressiva de la pluviometria, juntament amb l’augment de la irregularitat, i l’augment de GEH a l’atmosfera (IPCC,2004) són elements preocupants que afecten directament el sistema agroalimentari català. Aquesta situació necessita una resposta proactiva de la societat catalana.
La societat catalana és una societat educada, informada i tecnificada, fet que ha de facilitar un establiment ràpid de mesures de mitigació i d’adaptació, tant des del punt de vista dels productors com des del punt de vista dels consumidors dels productes agroalimentaris.
L’agricultura
Pel que fa al control de la mitigació de les emissions de GEH, se’n detecten en diverses fonts, entre les quals cal destacar els adobs nitrogenats, la gestió dels rostolls, els residus d’esporga i l’activitat ramadera.
La gestió dels adobs nitrogenats és un factor bàsic per a la producció agrària, però també per a la mitigació de les emissions de GEH. Per tant, la millora en l’eficiència d’aquest tipus d’adobs (tant minerals com orgànics) és fonamental per a reduir la contribució de l’agricultura al canvi climàtic.
La gestió i l’enterrament dels rostolls dels cultius poden contribuir a reforçar el paper del sòl com a embornal de carboni i millorar-ne la qualitat.
La ramaderia
La ramaderia ha de fer un gran esforç per a millorar la gestió animal en cada zona i en cada sistema de producció, fent èmfasi en l’alimentació dels animals d’acord amb les necessitats individuals, la raça, el sexe, el genotip i la taxa de creixement. La recerca nutrigenòmica i la ramaderia de precisió esdevindran peces claus per aconseguir un procés productiu eficient i alhora contribuir a la mitigació del canvi climàtic.
La pesca
L’IPCC preveu una disminució de les captures a la costa catalana de fins al 20% a mitjan segle XXI a causa de l’escalfament global. Aquest decrement encara pot ser més gran si es comptabilitzen els efectes de l’acidificació del medi marí a causa de l’augment de CO2.
La mesura principal d’adaptació al canvi climàtic consisteix en un canvi de paradigma de la gestió de la pesca: passar de gestionar estocs a gestionar ecosistemes. Aquest enfocament ecosistèmic de la gestió dels recursos pesquers (EAF) és un compromís de la nova política pesquera comuna (2014) i, per tant, ha de ser una prioritat en l’agenda de la política pesquera catalana. Com que l’EAF es basa en el coneixement de les interaccions entre les espècies, factors abiòtics i esforç de pesca, la recerca haurà d’exercir un paper preponderant en el desenvolupament i implementació d’aquests nous esquemes de gestió sostenibles.
L’aigua
Tant l’IPCC com altres informes estratègics (de la FAO o la Unió Europea) descriuen la disponibilitat d’aigua com a l’element més vulnerable i estratègic a causa de dos factors importants: el canvi climàtic (augment de la temperatura i la reducció de l’aigua de pluja utilitzable) i l’increment en la demanda d’aliments.
És imprescindible portar a terme una gestió integral de l’aigua que sigui eficient en tots els àmbits. L’aigua s’ha de valorar globalment, ja que hi ha molts actors implicats i moltes necessitats per a cobrir. Cal veure-la com un bé escàs irregular que requereix una gestió feta avui, pensant en demà i des d’una visió holística, ja que altrament es poden acabar extraient conclusions errònies i, per tant, potencialment perjudicials.
Des d’un punt de vista agrícola, la millora en l’eficiència productiva de l’aigua ha de ser un objectiu primordial, sempre que aquesta aposta per l’eficiència no impliqui requeriments energètics o d’alta sofisticació en la gestió. L’agronomia i el sentit comú tenen un gran paper per exercir en aquesta tasca.”
Quin panorama!
No és un panorama molt afalagador, el que explicita l’informe en el capítol 13 sobre els sistemes agroalimentaris, que ha estat elaborat per Teresa Sebastià, Josefina Plaixats, Jaume Llobera, Joan Girona, Nuno Caiola i Robert Savé, amn la col·laboració de Rosa Lurba.
Es sorprenent que la darrera frase de les conclusions d’una part important tan sensible per a la vida com és l’alimentació digui: L’agronomia i el sentit comú tenen un gran paper per exercir en aquesta tasca.
Hi ha moltes preguntes a fer, però ho deixo per a qui llegeixi aquest text i que, després de pensar-hi breument, en tregui les contestacions personals o col·lectives.

Imprimir article