Escrit per Jordi Salbanyà i Benet. Doctor en Dret. Advocat. Secretari del Consorci Forestal de Catalunya
Cal Bolet, La Torre, Sant Martí Sarroca, Barcelona. Foto Angela Llop
En lloc de redactar una nova llei específica per al territori que no és essencialment urbà – que seria el més encertat-, els distints governs han optat per anar posant pedaços a la legislació urbanística, aprovant successives modificacions parcials i mentrestant continua dormint en algun calaix l’avantprojecte del qual anomenen llei del territori, una llei encara més restrictiva que molt ens temem que, si no millora la seva redacció, acabarà fent bona l’actual llei urbanística.
Les expectatives que es donen a la ciutadania quan s’aprova una nova modificació de la llei no sempre després tenen conseqüències en el mateix sentit, perquè aquells als qui correspon la seva interpretació i aplicació continuen essent uns tècnics i uns òrgans administratius centralitzats, sovint allunyats físicament i sociològicament de la gent del territori, i planificant i decidint tot menystenint els seus ajuntaments.
Per il·lustrar el que diem, ens permetem de comentar algunes de les modificacions que enguany s’han aprovat referides al sòl no urbanitzable [val la pena ressaltar que, mentre que a la legislació urbanística dels anys seixanta aquesta tipologia de sòl s’anomenava sòl rústic, en la legislació dels anys noranta el legislador català passà a denominar-la sòl no urbanitzable −una definició que evidencia la seva mentalitat urbana−, i en l’avantprojecte de llei de territori en volen dir espais oberts, que és tota una declaració de principis ambientalista que no albira res de bo, mentre que la legislació espanyola el denomina més encertadament com a sòl rural]:
- En una de les modificacions que ara s’ha aprovat, s’autoritza la implantació de plaques fotovoltaiques als espais de terreny situats en un radi de cinquanta metres al voltant de la construcció en sòl no urbanitzable, quan les instal·lacions es destinin a reduir-ne la demanda energètica (art. 9 bis 1.c). Certament, això seria un avenç si en una cosa tan simple la llicència urbanística per a la seva implantació la poguessin atorgar directament els ajuntaments; de moment, però, els tècnics del Departament –que sempre s’han malfiat de l’administració municipal− ja han corregut a interpretar que continuarà essent necessari tramitar abans de la llicència urbanística un projecte d’actuació específica en sòl no urbanitzable que aprova la Generalitat, amb el que això comporta de costos de redacció per als particulars, de complexitat i temps de tramitació i, al capdavall, de subjectivitat en la seva resolució. Res de nou, per tant.
- També s’havia proposat d’incorporar la possibilitat de poder reconstruir i rehabilitar construccions que fossin de l'any 1956 o anteriors –és a dir, d’abans de la primera llei del sòl− sense necessitat de justificar les raons històriques i/o d’altres que han de concórrer-hi per tal de poder rehabilitar les masies i cases rurals –el que constitueix un autèntic calvari, perquè la càrrega de provar-ho recau en la propietat, de qui l’administració no se’n refia mai. Doncs bé, certament el text aprovat (art. 47.3.d) ha introduït aquesta possibilitat, però ho ha limitat a les construccions “agroforestals”, el que suposem que servirà per excloure les edificacions residencials que no puguin acreditar la seva vinculació a una activitat d’aquesta naturalesa (les masies o cases rurals de segona residència, per exemple), que continuaran, per tant, degradant-se per les limitacions que s’imposa amb caràcter general per a llur reconstrucció.
- De la mateixa manera, s’havia proposat que fos possible la reconstrucció i rehabilitació de les masies i cases rurals, amb l’únic requisit que s'acredités que la finca en qüestió disposa d'un pla de gestió forestal aprovat i que se n'acredités l'execució d'acord amb la planificació que hi consta. Aquesta era una proposta que articulem en el llibre La conservació dels boscos per part dels propietaris privats forestals, coeditat pel Consorci Forestal de Catalunya, i que creiem que podria ajudar tant a la preservació del nostre patrimoni arquitectònic rural com a incentivar la gestió dels espais forestals del seu entorn, que avui estan tan degradats com elles mateixes. Però de manera subliminal, en aprovar-ho han modificat el concepte. Així, amb el nou art. 47. 3 ter. a partir d’ara les masies i cases rurals es poden “reutilitzar per destinar-les a altres usos diferents” sempre que s'acrediti que la finca en qüestió disposa d'un pla de gestió forestal o de finca aprovat i que n'acrediti l'execució d'acord amb la planificació que hi consta. Observeu que no habilita per “reconstruir i rehabilitar”, que és el que es pretenia, sinó per “reutilitzar” per destinar-les a altres usos diferents, el que suposa només un canvi d’ús i que no necessàriament pressuposa la seva rehabilitació o reconstrucció. Evidentment, l’abast, l’efecte i les conseqüències són ben diferents del que es pretenia amb la proposta.
- Encara que sembli estrany, fins a la present modificació les construccions forestals no es consideraven com unes d’aquelles que es poden admetre com a noves construccions, ja que la norma ho establia fins ara per a les dependències pròpies d'una activitat agrícola, ramadera, d'explotació de recursos naturals o, en general, rústica, però no es citava expressament la forestal (art. 47.6.a). Ha calgut la reforma perquè no es posés en dubte que les construccions forestals també són dependències pròpies d’una activitat rústica −cosa, si se’ns permet, que sembla bastant òbvia− i, en qualsevol cas, n’hi havia prou amb llegir les definicions de la Llei d’espais agraris per tenir-ne la certesa jurídica.
En la darrera part d’aquest article, analitzarem altres novetats d’aquesta llei, que en la lletra escrita aparenten que s’està redreçant el camí, però que malauradament l’experiència acumulada de tots aquests anys ens fan témer que en la seva aplicació s’hi posarà tota mena d’entrebancs.
Comentaris