Estanys, llacs, pantans i aiguamolls (I)

 Escrit per Joan-Ignasi Elias

Estanys de la Pera, Cerdanya  /  Getty Images

Tot aprofitant la recent celebració del Dia Mundial de l’Aigua (22 de març), i ja havent parlat sobre els rius, les fonts i el mar en aquesta Guaita, m’ha semblat oportú enraonar sobre aquests altres espais en què l’aigua és protagonista. D’entrada, penso que estarà bé aclarir els diversos conceptes, a vegades confosos, en especial el matís entre els d’estany i de llac:

Estany. Massa d’aigua relativament poc extensa dipositada en una depressió del terreny. L’estany de Banyoles.

L’estany de Banyoles / ThinkStock

Llac. Gran extensió d’aigua que ocupa una depressió del continent. Els llacs de Suïssa. El llac Victòria.

Llac de Garda, Suïssa / Wikimedia Commons

Pantà 1. Sector de terreny planer i impermeable cobert per un mantell d’aigües molt somes, sovint fangoses i riques en matèria orgànica, format prop de la costa o en àrees interiors mal drenades, que pot ésser parcialment cobert de vegetació herbàcia o arbòria.

Pantà / Embassament 2. Dipòsit d’aigua artificial de grans dimensions que es forma interrompent el curs d’un riu o fent créixer un llac per mitjà d’una gran resclosa.

Pantà de Sau / elboscdequer.com

Aiguamoll. Terreny inundat o almenys amarat d’aigua d’una manera permanent. Entre el secà i l’aiguamoll.

La Camarga, Occitània (França) / Getty Images

Històries i mites

Hi ha molts mites en totes les cultures al voltant de l’aigua. Podem citar, per exemple, el d’Amaru, que significa ‘serp de grans dimensions’ en llengua quítxua. És una deïtat del poble aimara, d'Amèrica de Sud, principalment al Perú. Es representa com un animal híbrid amb cos de serp, ales d'àguila i cap de flama.

Aquest ésser era vinculat amb les aigües que regaven les terres de cultiu dels antics peruans i representava la vitalitat per als aimares. Amaru controlava l'aigua que corria pels canals, rius i vessants. Explica la llegenda que tot el que compon la vida estava escrit en les escates d'aquest animal fantàstic.

Mama Cocha / mitologia.info

Mama Cocha (Mamacocha). En quítxua significa ‘Mare de les Aigües’. Es tracta de la deïtat inca de totes les aigües. Representa el mar, la marea, així com els llacs, rius i fonts. Els seus fills eren els déus. Se li rendia culte per calmar les aigües braves i d'aquesta manera aconseguir una millor pesca. Esposa del déu suprem Viracocha, Mama Cocha també era la deïtat que representava tot el que era femení i, de la mateixa manera, donava equilibri a el món.                                                  

Ara ens centrarem, però, en les dones d'aigua (també dites encantades, aloges, goges o paitides), que són éssers de la mitologia catalana, figures femenines que habiten en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs de cristall subterranis. 

Les dones d'aigua prenen forma de belles donzelles, d'ulls blaus o verd maragda. Tenen llargues cabelleres daurades o pèl-roges fulgurants als raigs del sol o a la llum de la lluna, que destrenades cascadegen fins als peus. Hi ha qui assegura d'haver-ne vist d'alades, com papallones o espiadimonis. Van nues o amb tuls transparents volàtils, o també amb túniques molt blanques o d'or empal·lidit. Són semblants a les dones humanes, però la seva natura és menys corpòria, més lleu: poden aparèixer i desaparèixer en un moment. Són joves i no hi ha temps ni tara que les faci envellir; tanmateix, són mortals, bé que arriben a viure més de mil anys.

Aquestes deïtats són el cànon de la bellesa perfecta, la bellesa idíl·lica i onírica. A les dones d'aigua els agrada emmirallar-se amb el reflex dels estanys a les nits de lluna plena. Són uns éssers nocturns, els entusiasma que la llum de les estrelles les acaroni el rostre i faci lluir els seus cabells daurats o pèl-rojos. Només una vegada a l'any, a la nit de Sant Joan, que és nit de meravelles, quan tots els esperits de la natura es desvetllen i recobren la franquesa que regnava en els temps originals, poden ser contemplades generosament pels ulls humans sense perill d'encantament.

Es poden trobar a rius, llacs, gorgs, estanys, fonts, balmes... Com a pobladores de l'aigua posseeixen tota la seva virtut: simbolitzen la fecunditat i la vida, talment com l'aigua fa créixer les plantes i permet viure als homes. Van vestides amb robes fines i riques i al front hi duen una estela que enlluerna a aquell qui les veu. Algunes estan dotades d'unes precioses ales, de diversos colors, que les fan ser encara més seductores. Moltes d'elles posseeixen una vareta màgica i virtuosa feta de fusta d'avellaner, ja que només la fusta d'aquest arbre és apta per als encanteris i encisos.

No coneixen la successió del temps i els costa molt d'aprendre i recordar els noms dels dies de la setmana. Compten les nits i estan molt amatents a les fases de la lluna; s'exalten quan fa el ple. Dins dels seus palaus de vidre el temps té tota una altra dimensió: poden haver passat cents d'anys fora mentre sembla, qui ha aconseguit d'entrar-hi, que tot el seu somni ha transcorregut en una nit.

Són extremadament geloses i malfiades dels humans: qui ha gosat torbar el seu misteri i capbussar-se dins del bosc on elles s'amaguen ha sigut arrabassat a les profunditats per terribles xucladors i no se l'ha vist més.

Jacint Verdaguer, a Canigó, realitza un interessant i bell retrat de les encantades filles i vassalls de Flordeneu, al so de clarins i de corns, quan van difondre la nova de les noces del cavaller Gentil amb la reina de les aigües dolces del Canigó. Totes les altres goges es disposaren a honrar la seva companya en rics presents: la goja de Lanós, la de Ribes, la de Carançà, la d'Engolansters i totes les altres dels estanys i de l'ample Pirineu. L'una li féu present de l'anell; l'altra, del mantell; l'altra, de la corona i de la flor de tarongina. Tota la muntanya es va enriolar i es va vestir de festa per tal de celebrar la magna cerimònia de les noces. El poema Canigó ho explica perfectament i parlen les dones d'aigua com la goja de Ribes o la de Banyoles.

Víctor Català, a la novel·la Solitud, va narrar la rondalla de Floridalba, una encantada que era la més xica de totes i es va proposar de fer perdre la santedat a un ermità. Es transformà en ocell d'or li va fer interrompre l'oració i després el féu tornar boig apareixent-se-li tota nua. Ella li va oferir tota mena de temptacions… però ell resistí. Malgrat tot, ell se n'enamorà i cridava desesperat el seu nom per tota la muntanya. Les altres encantades el repetien mofant-se del pobre ermità i així sorgí l'eco. Encara avui podem sentir la veu de l'home que busca Floridalba.

El monstre del llac Ness

Marmaduke Wetherell

El monstre del llac Ness, anomenat popularment ‘Nessie’, és una criatura llegendària que suposadament viu al llac Ness, un profund llac d'aigua dolça a prop de la ciutat d'Inverness (Escòcia). Juntament amb el Bigfoot i el Yeti, Nessie, és possiblement el misteri més difós de la criptozoologia. La majoria de científics i altres experts afirmen que les proves que donen suport a l'existència de Nessie no són convincents, i consideren que aquests informes són fraus o identificacions errònies de criatures reals. 

Si existeix, és possible que fos un rèptil marí, tot i que ja es podria haver extingit. La versió tradicional del monstre, abans que es fessin conegudes les restes fòssils de grans rèptils, era de fet la d'un cavall.

La Dama del Llac és el nom amb el qual es coneix diversos personatges de la llegenda del rei Artur, interrelacionats entre si, que tenen probablement un origen comú. Aquest origen és segurament pagà i específic de la mitologia cèltica, tot i que no hi ha registres històrics sobre personatges similars.

En l'edat mitjana, la Dama del Llac va passar a tenir un lloc de rellevància en el cicle artúric, la qual cosa va ajudar a la seva difusió en la cultura occidental. Apareix en moltes de les obres sobre el rei Artur, i ha transcendit com un personatge rellevant de les llegendes artúriques per la seva relació propera amb el mag Merlí, i amb l'espasa Excàlibur.

Segons les diferents versions de les històries narrades sobre ella, el nom real de la Dama del Llac era probablement Niniana, Viviana, Nimue, Ninie, Viviane o variants d'aquests noms. També hi ha variacions en les diferents històries referent al caràcter màgic o de fada de la Dama del Llac, perquè mentre que en algunes obres apareix com un ésser mortal que aprèn de Merlí els secrets i les arts de la màgia, en unes altres apareix com un personatge inherentment màgic. Encara que la llegenda artúrica generalment representa la Dama del Llac com un personatge benèvol, de vegades també és representada com un agent del mal, o un ésser humà amb virtuts i defectes comuns, com la paciència i el rancor.

Mitreu de Carrawburgh / Mike Bishop

La deessa de l'aigua Coventina, amb qui la Dama del Llac guarda moltes semblances, era venerada en tot el territori romà de la Bretanya, la Gàl·lia i el nord-oest d'Ibèria. Coventina té un adoratori a Carrawburgh, prop del mur d'Adrià, consistent en un temple quadrangular amb una piscina central. En la piscina s'han trobat ofrenes antigues, com monedes, joies i petites figures de bronze.