Escrit per Joaquim Ros Saqués
Els diaris, les ràdios i les televisions en van plens fa molts mesos. El creixement del nivell d’aigua als pantans, les imatges dels salts d’aigua i els comentaris dels rierols que estaven secs i baixen plens és una constant des de fa prou temps...
I tot això és ben cert perquè tinc la sort de sortir a caminar per diferents indrets del país, amb un grup d’amics cada setmana, i us puc assegurar que les imatges de l’aigua són una constant que ja no ens sorprèn. És igual que sigui el Pla del Estrany que l’Anoia, el Montseny, el Vallès Oriental o Occidental que el Penedès... des de fa més d’un any sempre tornem amb les botes humides i plenes de fang. Quina alegria haver de netejar-les i no només espolsar-les.
Però, com que tot això és prou sabut, voldria introduir en aquest article una reflexió menys habitual, fruit de l’observació en la majoria de les àrees del país que he trepitjat, i es tracta de dues constants derivades del líquid d’or: els “sorolls” i les “olors”. I amb el testimoniatge del dia a dia acabes convençut “del poder de l’aigua” per a la flora i la fauna del món.
És cert que encara et trobes arbres i branques mortes i caigudes, de la recent sequera. Però la quantitat de matolls, arbusts i herbes que han crescut, molt més del que estàvem acostumats darrerament, ho omplen tot, tapen senders i corriols, camins i callis i exploten en el seu moment. Oh, hivern generós i primavera esplèndida!, en un ventall de flors de tota la paleta de colors i grandàries. Recordava una de les frases del poeta i filòsof bengalí Rabindranath Tagore: “no t’entretinguis a collir flors per guardar-les, ans bé segueix caminant i les flors alegraran el teu camí”. I totes elles ens escorten amb la seva fragància característica. La gamma de verds que et refreguen al passar i et deixen una flaire molt característica que t’acompanya llarga estona. Les olors de les alzines i sobretot de les figueres et penetren perquè costen d’oblidar quan els hi toca el sol i t’hi atanses. Fa uns mesos, amb l’escassetat d’aigua, malauradament sentíem pudors que ja no captem, quina sort i que aviat que ho hem oblidat. També és ben segur que el fet de netejar els vorals dels camins i carreteres diverses està suposant un cost addicional per a les administracions... però crec paga la pena.
Feia molt de temps que no trobava tantes teranyines, que també s’aprofiten de l’aigua caiguda i fan i desfan amb una rapidesa i constància exemplar per tots els camins del nostre territori. Quin altre gran símptoma de vida!
La natura ha explotat i llavors el segon gran beneficiari n’és la fauna. És un goig sentir la quantitat i varietat de cant de tants ocells. És un no parar, segurament és poc científic i estadístic, però l’observació m’ha portat a guaitar gran nombre de defeccions per tot arreu. Aquest és un clar símptoma de quantia i de la seva existència.
I veure volar papallones i insectes de tot tipus jugant amb les flors, ja que tenen molta i generosa oferta i cerquen el fruit que més els hi convé, és constant. Alhora, cal anar en compte per no trepitjar les sargantanes o les processionàries que no fan tanta gràcia, però també n’està ple, com nius de formigues en el seu anar i venir.
Seguim veient moltes pinyes rosegades pels esquirols... i sentim cantar les granotes a les basses i els rierols.
Ha tornat en bona part el brunzit de tota la gamma d’abelles i mosques i el fet d’esquivar-les ja no ens importa tant, perquè senzillament ha retornat la fressa als nostres prats i muntanyes. Ha revingut la vida que a poc a poc havíem oblidat i tot aquest alteració és molt simptomàtica del fet que s’ha produït un canvi que segurament fa anys no li donàvem tanta importància, però que després d’aquest darrer punyent període de sequera el valorarem i trobem formós, ja que tot plegat és molt reconfortant després del difícil temps passat de manca d’aigua.
I la fressa de l’aigua ens acompanya anem on anem, perquè molts camins els acompanya un rierol i al capdamunt segur que trobarem una cascada que espetega contra les roques i, el més important, dona vida arreu per on passa i es mou.
A les rodalies de les riberes i rieres podem trobar rèptils i mamífers, i aprofitant els seus recursos i el seu ecosistema (serps blanques o verdes, llangardaixos, i entre els rosegadors, ratolins, talps, musaranyes i tants altres).
I en arribar el mes de juny ens comença a recordar èpoques passades. Va començar el mes prou bé, però ja no està acabant de la mateixa forma, tret de la zona del Pirineu. Les fortes temperatures no estan ajudant, ans al contrari, i els camins ja s’han tornat a empolsegar. Confiem que sigui només un parèntesi per a tota la fauna i la flora que ha gaudit i encara ho està fent de l’impacte de l’aigua en la natura.
En resum, i com deia la cançó, un gran goig i un joia, que tots aquests olors i sorolls ens condueixin i acompanyin pels camins.
Foto 1: Carquinyol https://flic.kr/p/7SLxz3
Foto 2: Ferran Turmo Gort https://flic.kr/p/59a3CW
Foto 3: clrfotoblog https://flic.kr/p/4CaHgJ
Comentaris