Per què va baixant el cultiu de l’avellana al Camp de Tarragona?

Escrit per Joan Gamundi Vilà. Perit Agrícola. Col·legiat 1010.

Quan escric aquestes línies, sento pels mitjans de comunicació que vora un miler d’hectàrees, que es reguen amb aigües del pantà de Riudecanyes i Siurana, s’estan morint de sequera. Sols faltava això.

Recordem que aquest fruit sec ja es cultivava pels àrabs, en passar-lo de l’estat silvestre al cultivable. Hi ha arxius que parlen d’avellaners a Alforja, Vilanova d’Escornalbou, la Selva del Camp, entre altres, als segles XII i XIII. L’arquebisbe de Tarragona va rebre molts de delmes d’avellanes de diversos pobles durant bastants anys.

La gran expansió del seu cultiu, però, va començar quan es van haver d’arrancar les vinyes amb atacs de fil·loxera a principis del segle XX, sobretot a l’Alt i el Baix Camp, el Tarragonès i el Priorat.

Quan el company Ramon Pifarré va obrir l’Agència d’Extensió Agrària de Reus l'any 1964, ja existien prop de 25.000 hectàrees, la meitat en secà i les altres en regadiu. Es van incrementar les de regadiu i disminuint les de secà.

L’acció de tècnics agraris −molts d’ells perits agrícoles que treballàvem ja a través dels equips d’Extensió Agrària o als programes de formació obrera (PPO), o des de la “Jefatura agronòmica”, o més tard des de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries) i als sindicats agraris− va fer possible un gran increment de la productivitat i l’expansió del conreu. A zones del regadiu de diversos municipis com el Morell, Vilallonga del Camp, la Pobla de Mafumet, Constantí, Valls, entre altres, la seva rendibilitat econòmica era molt bona alternativa a altres produccions agrícoles.

A principis dels anys setanta recordo les primes que es van aconseguir gràcies a la pressió d’Unió de Cooperatives, principalment a través de la Unió Agrària Cooperativa (UAC) i l’única organització sindical de l’època. També hi havia les subvencions a les exportacions de fruits secs. De les entitats exportadores i importadores  en aquells temps i de les actuals, en parla molt el llibre de Joan Pijoan Història i present de les exportacions de fruita seca a Reus. Cambra de Comerç de Reus, 2003.

Els tècnics, molt especialment els que ens dedicàvem a transferència de tecnologia, donàvem cursets, visitàvem finques, fèiem demostracions, viatges a les zones d’avellaners d’un sol peu de Girona, assessoràvem en temes com els tractaments de plagues, adobats, esporgues, desherbants, entre diverses actuacions. Amb el gran avanç de la indústria, creant màquines recol·lectores, es va arribar, crec, a la màxima tecnificació del cultiu.

Bona collita i preus baixos

Hi havia anyades amb unes bones collites, gairebé de 700 quilos/hectàrea en seca més frescal, i vora 2.000 quilos en finques punteres i amb una superfície de quinze a vint hectàrees. Existien productors que feien mil sacs d’avellanes. Vora cinquanta mil quilos en closca. Pocs, però hi eren. Eren les finques competitives. Sobretot a la zona del Francolí i alguna als voltants de Riudoms, Vilaplana, la Selva del Camp, etc.

Així, el company Josep Santos –EPD-, tècnic del Servei d’Extensió Agrària, apuntava als principis dels noranta del segle passat que, malgrat poder arribar als 2.000 quilos per hectàrea, els preus no acompanyaven. I un dia li vaig preguntar si desapareixeria l’avellaner al Camp de Tarragona. Em va contestar que hi havia una disminució del manteniment del conreu, poca renovació i arbres vells, que les finques es cultivaven majoritàriament a temps parcial i que s’estava perdent l’esperit d’avellanicultor.

Ha passat molt temps, malgrat que la mentalització rural, sobretot del Baix Camp, era l’avellaner, i no tant en altres zones on es cultivava. Actualment,  crec que la disminució del seu conreu ha estat molt forta. D’aquelles 30.000 hectàrees que hi havia fa cinquanta anys, en queden vora unes 10.000.

El doctor enginyer Joan Tous em diu que actualment la producció espanyola d’avellana és de 9.000 a 10.000 tones d’avellana en closca. Catalunya en té un 92%. El consum a l’Estat és de 4.000 tones; la resta s’exporta.

Donada l’operativitat comercial que es va muntar fa molts anys i la que avui en queda, com ara la Unió Agrària Cooperativa (UAC) (cooperativa de segon grau) i importants com la Cooperativa de la Selva del Camp, grup d’OPA (Organitzacions Professionals Agràries) i les SAT (Societats Agràries de Transformació) com les empreses Crisol, Arboreto, Borges, etc., i com molt bé  assenyala Joan Pijoan i Jaqués en el seu últim llibre, encara hi haurà  per molt de temps un mercat per a l’avellana.

Remarquem, també, que els fruits secs tenen propietats nutritives molt importants. La introducció de noves varietats i la millora de les actuals, especialment la Negreta, la Pauetet, la Ribeta i moltes més que seria molt llarg d’assenyalar, dona un cert pervindre.

Estem en un món globalitzat i ja no podem parlar sols de la competitivitat de les avellanes turques. Hi ha més qüestions: qualitat, transformació i elaboracions, importacions i exportacions. I un detall: els darrers anys s’han plantat 430 hectàrees d’avellaners, amb un gran disseny.

El perill potser està en el ‘boom’ que agafaran les noves plantacions d’oliveres després dels preus que té actualment l’oli.