Escrit per Jordi Salbanyà i Benet, doctor en Dret. Advocat. Secretari del Consorci Forestal de Catalunya
Segons el nomenclàtor del cens de població de 1860 (1) a finals del segle XIX a Catalunya hi havia un total de 19.465 masos, masies o cases de pagès (que s’hi relacionaven amb diferents noms). D’aquestes edificacions no sabem quantes n’hi ha de rehabilitades avui dia, però el futur que espera a les que no ho estiguin, és ben magre.
 |
| Casa Pontils, la Conca de Barberà. Foto: Angela Llop |
Tot fa pensar que des de fa temps des del món urbà s’ha decidit que el món rural es conserva no tocant-lo, tal com va manifestar l’insigne jurista Enric Argullol quan tot constatant que la nova llei d’urbanisme de 2002 era molt restrictiva respecte a la possibilitat de fer noves construccions en el sòl no urbanitzable, ho justificava dient que “es parteix de la convicció que la colonització natural del territori ja havia arribat al seu fi.” (2)
A tall d’exemple que referma aquesta convicció, ens remetem als debats preliminars de la nova Llei de territori que s’està elaborant des de l’any 2013 (ja fa 10 anys!!), a on els seus promotors del llavors anomenat Departament de Territori i Sostenibilitat afirmaven categòricament: “En l’àmbit del reciclatge i millora del parc edificat existent en els espais oberts, hi ha qui es planteja la possibilitat de permetre usos no agraris ni d’interès públic en aquestes edificacions si es minimitza el seu impacte o es millora el paisatge. No està gens clar, en canvi, que sempre sigui vàlid el principi de la preexistència. La inclusió de ruïnes en els catàlegs de masies i cases rurals ha de quedar fortament restringida.” (3)
Tal com dèiem, fins a l’any 2002 la legislació urbanística feia possible construir edificis aïllats en el sòl no urbanitzable destinats a habitatge familiar a on no existís la possibilitat de formació d’un nucli de població i per extensió, era permesa amb poques condicions la reconstrucció i rehabilitació de les masies i cases rurals preexistents. Però la Llei 2/2002, de 14 de març d’urbanisme, va suposar un nou paradigma, ja que a partir de la seva entrada en vigor només es va permetre reconstruir i rehabilitar les masies i cases rurals preexistents en comptades circumstàncies molt restrictives. A aquests efectes s’instituí la figura del Catàleg de masies que és el document que identifica les masies i cases que poden ser rehabilitades, mentre que les que no s’hi inclouen resten condemnades a la seva pèrdua definitiva (a excepció de les que estiguessin essent utilitzades, que mantindrien aquesta possibilitat d’ús fins a arribar al punt de ser necessari la reconstrucció o rehabilitació). Val a dir que amb caràcter excepcional, en la modificació de l’any 2014 es va preveure una tramitació pels supòsits en què el municipi no tingués aprovat el mencionat Catàleg que avui persisteix, però que és igual de restrictiva.
Altrament, aquella llei no defineix què s’estén per rehabilitació o reconstrucció (ni tampoc què s’entén per masia o per casa rural), i només estableix al respecte que s’haurà de respectar el volum edificat preexistent i la composició volumètrica original prèviament determinats; han estat els tribunals els que de manera molt restrictiva han acabat dient en les seves sentències que “reconstruir una cosa, es tratar de reponer la edificación a su estado original, de la manera más fidedigna que sea posible, no levantar una edificación de nueva planta utilizando modelos similares que puedan encontrarse en el entorno. La norma habilita a reconstruir, no a reproducir modelos de masías” (4): és a dir, s’ha descartat definitivament la possibilitat de reconstruir masies que es trobin en un alt estat de degradació arquitectònica.
L’actual marc legislatiu el constitueix el Decret legislatiu 1/2010, de 3 d'agost, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei d'urbanisme, amb les modificacions introduïdes per la Llei 3/2012, de 22 de febrer, que en l'art. 47 reprodueix allò que s’instituí l’any 2002 amb les modificacions introduïdes en els anys posteriors –i de les que tractarem en les dues parts següents d’aquest article-; això és, que es permet de reconstruir i rehabilitar les masies i les cases rurals que calgui preservar i recuperar per raons arquitectòniques, històriques, ambientals, paisatgístiques o socials sempre que hagin estat incloses pel planejament urbanístic en el Catàleg que ja hem dit, amb vista a destinar-les a uns usos predeterminats, sempre que en fomentin la preservació i la conservació o, si s'escau, en permetin corregir l'impacte ambiental o paisatgístic negatiu.
La qüestió cabdal ha estat, doncs, com incorporar una determinada masia o casa rural en el Catàleg. Conscients de la discrecionalitat i la descoordinació que es produïa en la redacció d’aquests documents per part dels diferents criteris de les distintes Comissions d’Urbanisme, el gener de 2009 la Direcció General d’Urbanisme va donar a conèixer un document denominat “Directrius de contingut per al catàleg de masies i cases rurals”, que pretenia aclarir i homogeneïtzar el seu contingut. Un document aquest ben curiós, ja que tot i tenir vocació de ser la interpretació formal d’una norma de rang legal, no fou formalment ni tramitat ni aprovat, ni tenia la condició de disposició reglamentària ni tan sols la de mera instrucció, malgrat que sembla que fou elaborat pels tècnics de la mateixa Generalitat; tanmateix, en diferents sentències els tribunals el van menystenir de manera tan contundent, que va motivar que d’ell actualment se n’hagi perdut el rastre.
En qualsevol cas, la regulació legal del Catàleg de masies és poc precisa, i des del 2002 fins ara no s’ha produït la seva esperada regulació reglamentària, el que ha fet possible una greu indefensió a llurs persones propietàries. En aquest sentit, és paradigmàtic que la mateixa exposició de motius de l’avantprojecte de llei de territori que com dèiem es troba en estudi des de l’any 2013, reconegui aquesta inseguretat jurídica, tot dient que amb la nova llei “es vol limitar la discrecionalitat administrativa, i per tant la inseguretat jurídica, que sovint plantejava la tramitació dels actuals catàlegs o projectes de rehabilitació de masies i cases rurals amb criteris no sempre homogenis respecte a les construccions i masies susceptibles de recuperació.” (5)
Aquesta reflexió feta pels mateixos responsables d’elaborar les lleis urbanístiques, fou molt encertada malgrat ser feta deu anys després de la llei del 2002, i que deu anys més tard – i ja en portem vint des de la llei, i deu des de la reflexió- encara no s’hi ha posat remei. Malauradament, fruit d’aquesta discrecionalitat administrativa i la inseguretat jurídica conseqüent de la qual ells parlen, l’accés de les masies al Catàleg s’ha convertit en un escull moltes vegades insalvable per a moltes persones propietàries, i això ha propiciat malmetre un important patrimoni arquitectònic, cultural i històric del nostre país, de manera irreversible. Ja va essent hora de posar-hi remei abans no es malmeti del tot.
_________________________________________________________
Comentaris