Els astres: el Sol, la Lluna i les Estrelles (II)

 Escrit per Joan-Ignasi Elias

La Lluna

Foto: Pixabay

La Lluna és l'únic satèl·lit natural de la Terra. Encara que no és el satèl·lit més gros del sistema solar, és el més gros en proporció a la mida del cos que orbita. Es creu que la Lluna es va formar fa uns 4.500 milions d'anys, no gaire més tard que la Terra. Encara que s'han proposat moltes hipòtesis pel que fa al seu origen, la teoria més acceptada a l'actualitat és que la Lluna és un producte de les restes d'un impacte gegantí entre la Terra i un cos de la mida de Mart. És l'objecte més lluminós del cel després del Sol i, encara que apareix com un cos d'un blanc molt brillant, la seva superfície és fosca.

La distància orbital del satèl·lit és, actualment, d'unes trenta vegades el diàmetre terrestre, la qual cosa li confereix una mida aparent al cel aproximadament igual que la del Sol; aquest fet li permet cobrir el Sol gairebé completament de manera precisa durant un eclipsi solar.  Sempre mostra la mateixa cara, una cara visible marcada pels foscos mars volcànics que emplenen les valls entre els brillants altiplans de l'escorça i els prominents cràters d'impacte. 

La Lluna, tintada de vermell i taronja, tal com es veu des de la Terra durant un eclipsi lunar / Viquipèdia

La influència gravitatòria de la Lluna produeix les marees oceàniques i el petit allargament del dia. Tothom que hagi estat a la platja durant hores ha pogut comprovar com hi ha variacions del nivell del mar al llarg del dia. És cert que hi ha regions on ho podem notar més, com a les costes banyades per l’Atlàntic, i d’altres on és menys perceptible, com les platges del Mediterrani. Tot i així, a totes les costes podem observar l’efecte de les marees. S’entén per marees les oscil·lacions periòdiques i contínues que es produeixen en els nivells d’altura dels mars i oceans. A part de les ones, són els moviments oceànics més fàcils d’observar. Quan la marea puja o entra a la zona terrestre, s’anomena flux a aquest moviment ascendent; en canvi, quan el moviment és descendent i la marea baixa o surt, es parla de reflux. Encara que són conegudes des de fa segles, les marees no van ser explicades fins que Isaac Newton no va aplicar la llei de la gravitació. Newton va demostrar que hi ha una força d’atracció mútua entre dos cossos, i donat que els oceans són lliures per moure’s, són deformats per aquesta força. Per consegüent, les marees són el resultat de l’atracció gravitacional exercida sobre la Terra per la Lluna i en menor proporció pel Sol.

D’altra banda, la Lluna és l'únic cos celeste, a part de la Terra, que els humans han trepitjat mai. El Programa Lunik de la Unió Soviètica va ser el primer a arribar a la Lluna amb una nau espacial no tripulada l'any 1959. Més endavant, el Programa Apollo de la NASA dels Estats Units ha estat l'únic que va aconseguir portar-hi missions tripulades, començant per l'Apollo 8 el 1968 i continuant amb sis aterratges tripulats entre 1969 i 1972, el primer dels quals l'Apollo 11. Aquestes missions van retornar amb més de 380 kg de roques lunars, que van ser utilitzades per a comprendre millor l'origen del satèl·lit, la formació de la seva estructura interna i la seva història subseqüent. S'han planejat futures missions tripulades a la Lluna, finançades tant per governs com per fons privats. La Lluna roman, gràcies a l'empara del tractat de l'espai exterior, un indret lliure d'exploració per a totes les nacions per a propòsits pacífics. 

L’astronauta Aldrin en la missió de l’Apollo XI / NASA

La Lluna en la cultura i en l'art

Dibuix del poeta xinès Li-Bai (s. VIII) cantant a la lluna /
 iltaodilao.blogspot.com
En català, el nom propi del satèl·lit natural de la Terra és «la Lluna». El nom «Lluna» prové del llatí «lūna», que té l'arrel «*luc-» de «lucēre», «lluir».  Al mateix temps, «lluna» és una contracció de «lucina» que significa «brillar» o «il·luminar» Els adjectius per a designar pertinença a la Lluna són «lunar» (del llatí «lunaris») i «selènic» (del grec antic «Σελήνη», «selḗnē», «Lluna»). El gentilici de la Lluna és «selenita».

La seva prominència en el cel i el seu cicle regular de fases l'han convertida, des de l'antiguitat, en una important influència cultural sobre el llenguatge, el calendari, l'art i la mitologia. A més del culte mitològic de les diverses cultures primitives sobre el ritme de la lluna per a la descripció dels períodes i com a base de calendaris, actualment és encara la base del calendari islàmic, que té un any lunar de 354 dies. Va ser important el seu ús en l'agricultura seguint el curs anual per a la sembra i la collita. En aquest sentit, s'utilitzen des de fa temps fórmules com el cicle metònic dels mesos de traspàs inserits, sincronitzant l'any lunar amb l'any solar. En aquest esquema lunisolar es basa, per exemple, l'antic grec i el jueu. Des de l'antiga alta cultura, només els antics egipcis tenien en un any solar dotze mesos amb 30 dies i cinc dies intercalats, és a dir, sense un estricte respecte del mes sinòdic de 29,5 dies, probablement per la cultura egípcia, en què la predicció exacta de les inundacions del Nil i, per tant, la història de l'any solar, era vital. Encara actualment l'ús d'una setmana de set dies probablement es relaciona amb la seqüència de temps de les quatre fases lunars cardinals (lluna nova, quart creixent, lluna plena i quart minvant).

Fases lunars / Viquipèdia

Les fases regulars de la Lluna han fet que s'usés des de temps antics com a referència per a mesurar el pas del temps, en calendaris que prenien els cicles creixent i minvant com a senyal. Els pals de recomptes, ossos amb osques que daten de fa entre 20.000–30.000 anys, es creu que marquen les fases de la Lluna. El mes d'aproximadament 30 dies és una aproximació al cicle lunar. La representació més antiga coneguda de la Lluna és un mapa lunar de 5.000 anys de Knowth, a l'illa d'Irlanda. Cal citar també una altra peça d'importància històrica a Europa, el disc celeste de Nebra. El monument de pedra de Stonehenge probablement va servir com a observatori, i va ser construït amb roques col·locades en posicions especials relacionables amb la Lluna.

Disc de Nebra / Landesmuseum für Vorgeschichte (Museu Nacional de la Prehistòria), Halle (Alemanya).

Aquest disc va ser un artefacte per calcular els temps de sembra i collita. Potser, fins i tot, es tractés d'una mena de rellotge astronòmic primitiu. Encara que aquesta és només una suposició, sí que és la representació realista del cosmos més antiga que s'ha trobat fins ara (c. 3.600 anys aC).

El contrast entre les terres altes més il·luminades i els mars lunars més foscos crea figures visuals que cada cultura ha interpretat com la cara de la Lluna, el conill i el búfal, entre d'altres. En moltes cultures prehistòriques i antigues, la Lluna va ser personificada com a una deïtat o altres fenòmens sobrenaturals, i les vistes astrològiques de la Lluna continuen sent propagades actualment.

La lluna representa un paper important en l'Islam; el calendari islàmic és estrictament lunar, i en molts països musulmans els mesos es determinen per l'albirament visual de l'hilal o la primera lluna creixent, a l'horitzó.  El creixent lunar i estrella, inicialment era un símbol de l'Imperi Otomà i recentment ha estat adoptat com a símbol ampli de la comunitat musulmana. Apareix també en algunes banderes, com la de Mongòlia o d'altres països musulmans, de vegades al costat d'una petita estrella de cinc puntes.  La divisió de la lluna va ser un miracle atribuït al profeta Mahoma. 

La primera menció literària de la Lluna apareix en els Himnes homèrics, en què Zeus dóna a llum Pendée. Per a Aristòtil, el món supralunar és perfecte i, per tant, la Lluna és una esfera llisa i inalterable. El deixeble d'Aristòtil, Clearc de Soli, explica que les taques lunars són fruit d'un mirall polit que reflecteix el paisatge terrestre. Aquesta concepció aristotèlica roman fins a l'Edat mitjana. Per tant, alguns mapes medievals terrestres tracen punts lunars, com els manuscrits de De Natura Rerum d'Isidor de Sevilla, o la representació del mar oriental de Sud-àfrica feta pel geògraf Ibn Saïd i creat el 1250. No obstant això, aquesta teoria és invalidada per l'observació que la Lluna es mou davant de la Terra i la cara visible de la Lluna es manté sense canvis. La concepció de l'esfera perfecta es troba en la Pèrsia del segle XIX i en el folklore europeu del segle XX. 

Segons la imaginació de les diverses cultures terrestres i en relació a les ombres lunars abans esmentades, la Lluna ha estat associada a diferents animals. Els nodes lunars van ser el cap i la cua del drac per al poble lapó o el drac oriental; o amb animals nocturns: el gat (Malinkes a l'Àfrica), el conill o llebre de jade company de Chang'e.  Alguns hi veuen un búfal de banyes lunars. Altres, en lloc d'animals, interpreten que estan veient una dona gran (Lluna sobre els nostres caps), la cara grassoneta de Jean de la Lune o la cara d'un home. 

La Lluna està molt present en moltes mitologies i creences populars, i sovint s'ha associat a deïtats femenines. Per tant, J. R. R. Tolkien l'ha inclosa a la seva mitologia de la Terra Mitjana, amb Tilion, el déu de la Lluna i d'Arien, la deessa del sol. Ocupa un paper central a la mitologia i moltes cultures tenen un déu de la Lluna (normalment femenina, en oposició al Sol masculí). En moltes cultures antigues, examinades arqueològicament, hi ha proves de les grans connotacions religioses de la Lluna per a la gent d'aquella època. En general, s'estableix com una deïtat central, com a dea femenina, per exemple la Bendídia dels tracis, Isis dels egipcis, Selene, Àrtemis i Hècate per als grecs, i Luna i Diana per als romans, o com un déu masculí, Nanna per als sumeris, Thot a Egipte, Tsukiyomi al Japó, Tecciztecatl per als asteques, Máni per als germànics. Gairebé sempre, el Sol i la Lluna pretenen ser del sexe oposat. No obstant això, a la Xina, la Lluna va ser considerada un símbol de l'Oest, la tardor i la feminitat (Yin).] La Lluna ha estat considerada en diverses llegendes i mites com a símbol de la vida eterna, perquè apareix i desapareix constantment.
La deessa Selene – anònim (període grec hel·lenístic).
Museus Capitolins, Roma

La deessa Selene

El mite de Selene és el mite de la deessa lluna, una figura que va tenir una importància relativa entre els grecs i molt més protagonisme entre els romans (Àrtemis). Era l'encarregada de no deixar en la foscor els mortals quan el seu germà Helios, el sol, s'ocultava a l'horitzó. Al mite de Selene es representa aquesta deessa com una bella dona, amb pell pàl·lida i llisa, que portava una corona de mitja lluna sobre el seu cap. De vegades anava sobre un toro, però més freqüentment es desplaçava en un carruatge de plata, tirat per dos bous blancs o dos cavalls alats. Com el seu germà, el Sol, ho feia el dia, ella recorria la nit en aquest vehicle. La deessa de la lluna sempre vestia túniques blanques i duia una torxa a la mà. El mite de Selene tenia especial influència en el mesurament del temps entre els grecs. En aquesta societat els mesos es componien de tres períodes, cadascun de 10 dies, en concordança amb les fases de la lluna. Es creia que no només governava la nit, sinó que també produïa la rosada.

D’altra banda, la Lluna sovint és un tema recurrent en els somnis, especialment per als amants que sovint consideren la llum de la Lluna com a afavoridora de les relacions romàntiques, tal com es veu en l'expressió «lluna de mel», referida a un viatge de noces. També ha estat objecte de terror i superstició per a totes les civilitzacions com també de finalitats benignes, com la dels Vedes a l'Índia. En el ramadà, la Lluna es converteix en una fada bona que, en il·luminar durant la nit, assumeix un aspecte benigne i ajuda amb la seva llum.

En la religió, hi trobem que en l'islamisme la Lluna està personificada com algú que durant la nit cus peces lluminoses, i al matí en cus unes altres de plata i d'or. En les religions cristianes, s'associa la Lluna amb la Mare de Déu. Altres llegendes, però, diuen que la cara de la Lluna no sempre té un aspecte amable i és degut a la creença que els déus s'han enfadat amb els humans. En algunes religions antigues, el fet d'assenyalar les estrelles amb el dit, o fer-hi algun gest, podrien ser considerats com una indignitat i una falta de respecte tant al Sol com a la Lluna. Els antics hebreus semblen haver estat igualment supersticiosos sobre aquest punt,. En una d'aquestes llegendes, es diu que antigament sota la llum de la lluna plena, i en el mateix moment en què un lladre era condemnat pels jutges, queia una clau roent del cel a la galta del lladre i li deixava a la cara una marca que portaria per sempre. D'aquí, va sorgir el costum en l'antiguitat de marcar amb un ferro roent els lladres. 

Una altra creença sobre la Lluna és que està relacionada amb la superstició i la bruixeria. L'endevinació, els fets sobrenaturals i els encanteris eren ja temes populars entre els antics hebreus, i també entre els grecs i els romans. L'efecte que donava la imatge de la bruixeria va créixer molt ràpidament per tots els pobles de l'antiguitat i en èpoques posteriors. En molts països, hi ha llegendes i mites locals que han sobreviscut durant molts anys, alguns sobre històries de caràcter màgic.  Dels tres exemples interpretatius de les fases de la Lluna, sorgeixen les triades de dees Àrtemis, Selene i Hècate dels grecs, així com Blodeuwedd, Morrígan i Ceridwen dels celtes.

La granota, el gripau i el conill són animals associats a la Lluna en les llegendes populars, segons les quals la Lluna podia fer embogir les persones (anomenades llunàtiques per aquest motiu) i transformar els humans en llops (licantropia). Molts rituals de bruixes tenien lloc en fases concretes de la Lluna, sent la lluna plena la més procliu a convocar esperits i monstres. Així, la Lluna té una llarga associació amb la bogeria i la irracionalitat. Els filòsofs Aristòtil i Plini el Vell van argumentar que la lluna plena va induir bogeria en individus susceptibles, a la creença que el cervell, que és principalment aigua, s'ha de veure afectat per la Lluna i el seu poder sobre les marees, però la gravetat de la Lluna és massa lleugera per a afectar només la persona sola.  Fins i tot actualment, les persones insisteixen que les admissions en hospitals psiquiàtrics, els accidents de trànsit, homicidis o suïcidis augmenten durant la lluna plena, encara que no hi ha proves científiques que donin suport a aquestes afirmacions. El mot llunàtic deriva de la Lluna a la vella suposició europea que la lluna estava relacionada amb el cicle menstrual de la dona (però no a l'Índia, quan s'està més a prop del dia 32 del mes) i la bogeria periòdica. De la mateixa manera, per a les llegendes de teriantropòdes —tal com l'home llop— són criatures mítiques que extreuen la seva força de la Lluna i serien capaços de passar de la seva forma humana a la forma de bèstia durant les nits de lluna plena.

El coneixement empíric sobre l'agricultura sempre ha concedit gran importància a la Lluna, en les diverses fases de desenvolupament de la planta o per a determinar els moments propicis per a la sembra. També es té en compte que quan la Lluna és visible a la nit, hi ha menys núvols que reflecteixin sobre la terra l'infraroig emès pel Sol, així que la humitat atmosfèrica es refreda més ràpidament i es condensa en forma de rosada. La rosada conté peròxid d'hidrogen que pot oxidar els colorants orgànics del lli. Aquest peròxid d'hidrogen és produït durant el dia per la radiació ultraviolada solar pel trencament de les molècules d'aigua.

Moltes llengües li han dedicat també un dia de la setmana (com el dilluns en català), per reconèixer la seva importància astrològica. 

En la cultura catalana la Lluna ha engendrat en els territoris tot de llegendes i mites en el seu nom, i la majoria han arribat actualment per via oral, de generació de generació.] Algunes d'aquestes llegendes es poden incloure dins la del Pescallunes, que tracta d'un home que volia provar de pescar el reflex de l'astre a causa de la seva bellesa, fet pel qual als habitants de Sant Feliu de Pallerols se'ls cita informalment com a pescallunes, amb la idea que persegueixen els somnis i projectes amb il·lusió i força.

En la cultura popular catalana la lluna com a figura antropomorfa és protagonista d'una cançó tradicional, La lluna, la pruna. El mot pruna, segons el Diccionari nord-català de Cristià Camps i Renat Botet, designa el tres quarts de la lluna, fase intermediària entre la mitja i plena lluna. Dol és la lluna nova, el tamborí, la plena lluna, i els flabiols són les dues meitats de lluna. Aquesta visió femenina de la lluna és molt antiga i té els seus orígens a la mitologia popular:

Lluna plena / Viquipèdia 
La Lluna, la pruna

La lluna, la pruna (/la bruna)
vestida de dol,
son pare la crida (/sa mare la crida)
i sa mare no vol... (/son pare la/son pare no ho vol)

Aquesta cançoneta té altres versions:

La lluna, la pruna (versió 2) 

La lluna, la pruna
vestida de dol;
el pare la crida
la mare la vol ...
en planxa faldilles
també un davantal,
per anar mudada
la nit de Nadal.
Jo me la meno meno
jo me la vull menar;
jo me la menaria
i no me la volen dar.

La lluna, la pruna (versió 3) 

La lluna, la pruna
vestida de dol;
sa mare la crida
son pare no ho vol ...
La lluna, la pruna
i el sol matiner,
sa mare la crida
son pare també.

Escoltem-ne una d’aquestes versions 

Il·lustració d'un manuscrit il·luminat de La divina comèdia d'entre 1444 i 1450. 

L'artista Giovanni di Paolo va ser l'encarregat de fer les miniatures (il·lustracions fetes a mà) per al tercer cant del poema de Dante. A la imatge, apareixen Dante i Beatrice visitant els habitants de la Lluna. / The British Library, Iots Thompson 36 manuscrit, foli 131, Heaven of the moon.

La Lluna ha estat objecte de nombroses obres d'art i de la literatura, i la inspiració per a moltes d'altres. És un adornament en les arts visuals, les arts interpretatives, la poesia, la prosa i la música.

Literatura

Il·lustració de l'obra d'Edgar Allan Poe 
‘La incomparable aventura d’un tal Hans Pfaall’ / Wikimedia Commons

La Lluna com a cos celeste és objecte de novel·les i ficció. N’hi ha moltíssimes, la primera coneguda data de l’any 160 dC, i per tant només en podrem destacar unes poques, les més conegudes. Per exemple, La incomparable aventura d’un tal Hans Pfaall (1835), d’Edgar Allan Poe, en què un manuscrit caigut d’un globus a Rotterdam explica les vivències d’un personatge anomenat Hans Pfaall a la Lluna. Poe volia donar imatge de certa credibilitat, tot i que sembla dubtós que gaire gent s’empassés que el personatge havia anat al satèl·lit en un globus aerostàtic construït per ell i que durant el viatge havia fet servir un invent que convertia el buit en aire respirable. Pfaall, buscat per diversos assassinats a la Terra, decideix quedar-se a la Lluna i envia un selenita amb un globus i el manuscrit. La història va interessar Jules Verne, tot i que en va criticar la transgressió de “les lleis més elementals de la física i la mecànica”.

Il·lustració d’Henri de Montaut, on es pot observar 
el projectil amb què els protagonistes de Verne viatgen a la Lluna. /
New York Public Library / Archive.org

La narració per excel·lència d’un viatge al nostre satèl·lit la va escriure Jules Verne (1828-1905) en el seu Viatge a la Lluna. És la primera on podem trobar una explicació amb fonament científic sobre la forma d’arribar a la Lluna. Els viatgers surten de Florida, un lloc versemblant per fer enlairar un coet per la seva proximitat a l’equador. Verne va demanar al matemàtic Henri Garcet, cosí seu, que li fes càlculs per donar total versemblança a l’obra. Això no obstant, també va cometre errors, com no pensar que l’acceleració aixafaria els cossos dels viatgers o que en obrir una escotilla per llençar un gos mort tots haurien estat xuclats cap al buit. A la continuació, Al voltant de la Lluna, es discuteixen aspectes científics del satèl·lit. Contra el que es diu sovint, els personatges mai no arriben a trepitjar l’astre.

No hi poden faltar dos còmics d’Hergé de la sèrie ‘Les aventures de Tintín’, que són Objectiu: la Lluna i Hem caminat damunt la Lluna.

Música

La Lluna té un paper important en les obres escrites, però també en les sonores. Vegem-ne algunes:
El tema de la lletra estricta és una declaració d'amor a la Lluna, encara que també es pot entendre que sigui dedicada a una persona.
  • Clar de lluna – sonata de Beethoven, interpretada per Claudio Arrau  escoltem-la

Cinema

La primera pel·lícula de ciència-ficció representa un viatge lunar. Es tracta de Le Voyage dans la Lune, que és una pel·lícula muda francesa de 1902 dirigida per Georges Méliès, adaptació lliure de les cèlebres novel·les De la Terra a la Lluna de Jules Verne i Els primers homes a la lluna de H.G. Wells.

El film té una durada de 14 minuts si es projecta a 16 fotogrames per segon, que era la velocitat estàndard quan la pel·lícula va ser realitzada. Va ser sorprenentment popular en el moment de la seva realització i és un dels films més cèlebres del centenar de pel·lícules de fantasia dirigides per Méliès.  Incorpora animació innovadora i efectes especials, inclosa la icona fotogràfica de la nau espacial aterrada a sobre de l'ull de la Lluna. Va ser nomenada una de les millors pel·lícules del segle XX per Village Voice, en la posició número 84. 



La Teta i la lluna
 
Direcció: Bigas Luna. Intèrprets: Biel Durán, Mathilda May, Gérard Darmon, Miguel Poveda, Abel Folk, Genís Sánchez, Laura Mañá, Jordi Busquets. Ossella d’Or al Millor Guió, Mostra de Venècia.


Tete és un nen enigmàtic que se sent desplaçat amb l'arribada del seu germà i no pot veure com el nadó s'alimenta de la llet de la mare. Li agrada parlar amb la Lluna, però sent un profund terror a enfilar-se als castells malgrat que és un anxaneta. Quan arriba a la ciutat veu un espectacle on treballa Estrellita i el seu marit Maurice. Tete se enamora profundament de la dona, ja que li recorda la seva mare, que li ha estat arrabassada pel seu germà.



La Lluna

Direcció: Bernardo Bertolucci. Música: Ennio Morricone
Repartiment: Jill Clayburgh, Matthew Barry, Veronica Lazar, Renato Salvatori, Fred Gwynne, Alida Valli, Elisabetta Campeti, Franco Citti, Roberto Benigni, Carlo Verdone, Tomas Milian, Laura Betti.


Tot i la sobtada i inesperada mort de Douglas, la seva vídua Catherina no pot anul·lar una important gira. La famosa cantant d'òpera ha de fer un concert a Itàlia i pren la decisió d'emportar-se el fill. Decisió que li canviarà la vida completament...

Globus d’Or: Nominada Millor actriu Jill Clayburgh.


Pintura

Clar de lluna, un estudi a Millbank – J.M.W. Turner / Tate Gallery, Londres


Un vespre de lluna – Atkinson Grimshaw / Museu Thyssen-Bornemisza


Un vespre de lluna – Atkinson Grimshaw / Museu Thyssen-Bornemisza
Kröller Müller Museum, Otterlo, Països Baixos

Dona davant de la lluna – Joan Miró / Fundació Miró


Us esperem a la tercera part dels Astres, on parlarem de les Estrelles i les Constel·lacions.




Comentaris