Valor afegit: aquest és el camí!!

Escrit per Joaquim Ros i Saqués

Molts dels qui ens movem fa anys en el món de l’agricultura ho hem pensat un munt de cops i fins i tot ho hem dit i comentat en públic. En aquestes quatre ratlles vull reflexionar com un altre punt de partida de la pagesia, en moments de tanta incertesa per tirar endavant, tenir alternatives i alguna possibilitat de sortir-se’n.


De fet, no estem dient res que no estigui succeint, perquè hi ha molts sectors que fa molt de temps que ho practiquen i no són subsectors que tinguin més facilitat de fer-ho. Ells també van començar amb molts dubtes. M’estic referint a sectors com el dels làctics, els vins i caves o dels olis, on trobem infinitat d’exemples, entre molts d’altres. Fins i tot el sector carni, que no està exempt de dificultat, ha entrat en aquest món. 

Senzillament es tracta de

Produir, afegir valor al producte, crear la pròpia marca i informar del contingut per comercialitzar-ho directament; així de senzill i alhora complex.

A qualsevol producte, se li pot afegir valor, primer en forma manual per tastar resultats i arriscar mínimament el necessari, i a poc a poc anar cercant la maquinària adient per reduir despeses. Alguna època de la nostra vida tots hem fet, per posar un exemple, tomàquets en conserva o codonyat, fruit d’algun petit hort i algun arbre escadusser, en el moment que correspon de l’any, de forma casolana. Doncs aquest és el camí per a tots els productes. Així de senzill és d’explicar-ho, tot és començar i creure que el que tant t’ha costat de produir tindrà una més digna sortida.

Aquesta no és una cursa fàcil i està plena de tanques de molta alçada, i cal exigir-te una bona dosi de valentia, emprenedoria i una capacitat de finançament, però estic convençut que la base és confiar molt en el producte que produeixes, ja que, si té la qualitat diferencial que cada productor li sap donar per afegir-hi valor, segur que funcionarà.

Aquesta és la via, molt complicada al principi, però amb resultats satisfactoris a la llarga. Un important esforç econòmic inicial i una obertura de mercat que tampoc no és fàcil, però, insisteixo, si el producte respon, el camí es torna planer i té una bona recompensa no només a nivell econòmic, que també, com tot el que fas, ja que és d’acord amb el fet que és teu i tant t’ha costat tirar-ho endavant. Veure com el darrer graó de la cadena té la demanda necessària, us puc assegurar que no té preu i sí que té una satisfacció més que considerable. I segur que cal que confieu en el vostre producte, perquè hi haurà un llarg i tortuós camí, ple de dificultats, també les administratives, tant en la primera fase del procés com en la darrera d’obertura de mercats...

Deia en Josep Pla que per conèixer les persones dels pobles o països quan viatjaves només calia anar a dos llocs molt fàcils de trobar: als mercats i als cementiris (quasi sempre estan indicats quan hi arribes). En el primer cas, coneixes els “vius” com es mouen, parlen i compren i, en el segon, com es recorden. Doncs bé, a mi m’agrada fer-li cas i quan vaig a qualsevol indret el primer que faig és preguntar on és el mercat per anar a donar un volt i sobretot observar els petits pagesos que venen els seus quatre productes amb l’estima d’haver-los sembrat o plantat i vist créixer. Molts d’ells al costat dels préssecs i tomàquets hi tenen algun pot de conserva dels mateixos productes o d’altri com mel i bolets, per exemple. També en el mateix taulell veurem unes bossetes de mongetes seques i altres especialitats del pagès i de l’àrea on ens trobem. Tot, normalment, amb la seva etiqueta identificativa del contingut. Crec que aquest és l’embrió i el camí a seguir per agafar embranzida i fer el salt en oferir el millor valor afegit als productes fruit, mai més ben dit, del vostre esforç. De ben segur que aquestes imatges en són molt familiars: des d’aquelles flors de carabassó acabades de collir i alineades, fins a les flors de gira-sol que adornen i poden arribar a tenir algun comprador enamorat d’aquests tipus de flors. Allà també podem aprendre el nom d’algunes varietats de tomàquets del temps ben classificades i que amb molt de gust ens n’informaran. Aquests són també petits detalls diferencials que ens enriqueixen abans de tastar un producte amb un gust com ja no recordàvem.

En el bonic poble de Ceret, al Vallespir, a la Catalunya Nord (gràcies eternes, Llorenç Planes), hi ha un de tants exemples dels nostres veïns d’un mercat tradicional els dissabtes. Un bon nombre de venedors són productors locals. No cal dir-vos que els làctics hi tenen un paper destacat, però també els horticultors tenen una bona presència sobretot a la primavera i l’estiu, i curiosament preval el poc espai de què disposen perquè venen només allò que produeixen i no necessiten grans espais. No és barat, però només la seva presència i la flaire justifica l’escreix de preu. I si escau, ells manen en el preu del gènere en funció de l’hora de la venda. Allà també hi ha pots de conserva, algun cop ”d’amagatotis” per temes legals, però els bons clients són fidels un cop han tastat amb continuïtat el producte. Per cert, també hi he vist en l’època que correspon ostres o ostrons a uns preus molt bons al costat d’uns vins blancs de varietats de la zona, amb una etiqueta senzilla, que es complementen a la perfecció. A la primavera avançada la cirera és un producte estrella i alguns d’ells les agrupen per grandària i color. Aquest torna a ser un primer pas per diferenciar-se i afegir un xic de valor en aquest fruit. Ningú com ells no coneixen la demanda i poden valorar-lo i defensar-la en petits marcs com aquests.

Per la meva llarga experiència en tota la cadena de valor i sobretot els darrers anys en la part més propera al consumidor, no tinc cap dubte que els bons marges no estan precisament en qui produeix, ans tot el contrari. El que arrisca aquí poc pisca i només en comptades ocasions li retorna econòmicament l’esforç que significa produir. Els intermediaris són necessaris, però no sempre ni per a tots els productes. Per a ells el més important és el preu que en trauran, perquè entre altres coses només viuen i veuen el producte poques hores i gairebé els hi és igual la seva procedència, mentre que per al productor el més cabdal és veure finalitzar el procés que ha començat i viscut durant prou temps a un preu suficientment just que li representi seguir i tornar a començar.

Fotografia: Mercat de Camprodon. (Joaquim Ros)

Comentaris

Anònim ha dit…
Estoy totalmente de acuerdo con Joaquim: si se quiere vivir correctamente de una explotación, hay que ponerse las pilas e intentar conservar el máximo de valor añadido.

Acabo de conocer el ejemplo de un ganadero del Capcir que tiene un rebaño de unas 50 vacas charolesas con labeles Bio y Calidad Charoles. Las cría en el monte en verano y en su finca en invierno pero con su producción propia de heno y pienso. Se encarga de distribuir dos veces al mes la carne envasada al vacio y en piezas listas para cocinar a restaurantes y particulares en toda su provincia y hasta Perpinyà. Ofrece lotes de 5 o 10 kg a precios muy COMPETITIVOS. Las fechas de entrega son fijas así como las fechas-limites de pedido por Internet (plazo de una semana).

L'Olivera
Anònim ha dit…
Estem davant d'un canvi de paradigma, similar al de la revolució industrial. Les noves explotacions no del futur, sinó ja existents a Sudàfrica, Llatinoamèrica, els USA, Austràlia, Egipte..., tenen centenars d'hectàrees, àdhuc milers, es controlen al milímetre via satèlit, hi prima la tecnologia de interpretació a travès de la imatge (necessitats de reg, fertilització, plagues, etc.), i l'automatització és la norma. Els petits negocis nostrats seran esborrats si no son capaços d'oferir quelcom extra. I ho hem de fer naltros, no podem esperar res dels inútils que ens governen de la UE en avall.