L’agrarisme, una filosofia o una necessitat per a la producció d’aliments?

De Carles Folch

Un bon amic fa dies que està donant voltes al voltant de cercar criteris per la defensa de la producció agrària, és a dir per la producció d’aliments. Naturalment amb les condicions racionals modernes, altrament dites sostenibles.

Tot moviment social que pretengui tenir seguidors cal que gaudeixi d’uns principis que tinguin coherència i donin resposta a configurar un model social i productiu ajustat. Llavors fent recerca d’on venim i on volem arribar per defensar la producció i el subministrament de proximitat de la producció d’aliments li ha semblat convenient partir des de la doctrina fisiocràtica.




És doncs a partir del segle XVIII que a França, apareix la doctrina fisiocràtica, que té un relat ideològic que assenyala la dependència i la relació estreta entre les diferents classes socials (els pagesos, els propietaris i la que es diu la classe estèril) i afavoreix que l’agricultura és el sector amb capacitat per a produir excedents, és dir un valor net, mentre que la indústria i els serveis com que no poden fer això, es consideren una classe estèril. La doctrina fisiocràtica descobreix el concepte de “l’ordre natural” i sobre aquest concepte pretén ordenar el sistema. Així aquest -ordre- es contraposa a l’ordre de la llei divina que busca l’autoritat de Déu o la llei positiva que fixa l’autoritat en el govern. En definitiva els fisiòcrates, estaven en la línia del liberalisme i les lleis naturals, essent la llibertat de les persones el seu motiu a defensar.

Tot això passa al segle XVIII quan la indústria començava a emergir i la propietat de les finques agrícoles tenia poder i l’agricultura era el sector econòmic primigeni encara. La Revolució Francesa (1789) ho canvia tot.

A finals del segle XIX i principis del segle XX, apareix una nova corrent ideològica que vetlla pels interessos del sector primari i avui, encara té un cert predicament: l’agrarisme. 

Que és l’agrarisme? 

L’agrarisme és una ideologia dispersa fruit de diferents moviments socials-rurals que té com a objectiu fonamental la defensa dels interessos agraris de les poblacions rurals. Aquesta defensa del sector, abriga corrents de pensament que van des de la  defensa de la propietat de les finques, a impulsar la modernització d’una agronomia més tecnificada, eficient i més productiva. Especialment es desenvolupa durant la primera meitat del segle XX amb la promoció del moviment cooperatiu o dels sindicats agraris, l’aparició de l’associacionisme agrari catòlic, el pairalisme i fins i tot el folklore rural. 

Avui fruit d’aquest corrent queden molts instruments econòmics que tenen el seu origen en aquesta manera de defensar els interessos agraris. Les cooperatives agràries amb les seves seccions de crèdit i de transformació (cellers-cooperatius; trulls-cooperatius, fàbriques de pinso i integracions de ramaderes-cooperatives, etc.), i també en són referents els serveis públics de les escoles agràries i fins i tot les Oficines Comarcals del Departament d’Agricultura, ara rebatejat Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, pouen d’aquesta ideologia.

Per anar una mica més enllà, cal valorar si avui és vàlida aquest corrent ideològic. Segons el parer del meu amic, l’agrarisme és vàlid, malgrat que li faci falta una posada al dia.  La situació del segle XXI, és quelcom diferent de les dels segles passats, però la terra és la terra i els aliments es continuen produint en aquest medi, bàsicament. Per això el nou agrarisme ha de defensar els interessos agraris en enfront del desenvolupament que implica el planejament d’un urbanisme devorador de sòl agrari o la demanda en sòl agrari d’infraestructures de comunicació, d’horts fotovoltaics o parcs d’aerogeneradors.

Els espais rurals en general o els espais agraris intersticials entre conurbacions han de complementar i teixir una xarxa compacta d’infraestructura verda equipada amb les actuacions que convinguin i que focalitzin inversions civils, socials, financeres i polítiques que donin seguretat jurídica als territoris rurals, en els que l’agricultura i la silvicultura necessàriament han de ser, per naturalesa, uns actors vius i necessaris. Altrament l’acció del desenvolupament del sòl no agrari malbaratarà la font de producció alimentària de proximitat, el paisatge (font de valor econòmic) i solament farà falta que els factors climàtics acabin de rematar el medi. 

El meu amic diu que l’agrarisme racional té avui plena vigència i cal conservar aquest corrent de pensament. Això sí, amb la mirada ampla i amb una execució valenta.


Comentaris

Anònim ha dit…
celebro el vostre retorn .Es molt útil i instructiu.Ara estic treballant vers un llibre de pagesos d'alforja ,fa 52 anys i el cultiu de l'avellaner en secà `per aquell terme.La primera experimentació aplicada que es va fer durant 5 anys en una parcel·la de 500 metros quadrats .Aniré donant dades al llibre .
Joan ha dit…
Soc Joan Gamundi