El patrimoni sensorial ja és una realitat a França

Què diu la Llei 2021/85, de 29 de gener de 2021, que té com a objectiu definir i protegir el patrimoni sensorial del camp francès?

Escrit per Ricard Estrada i Arimon

El patrimoni sensorial del camp és una nova realitat legal a la veïna França. No ha estat fàcil fer una modificació al Codi del medi ambient, de fet ho han legislat després d’una llarga història de contenciosos als tribunals sobre les pertorbacions i els conflictes que generen les convivències de les poblacions urbanes quan visiten els pobles rurals.


Allò que és rellevant d’aquest canvi legislatiu, al meu entendre, és que ha estat necessari fer una llei per normalitzar la tradició sobre les sensacions i les olors de la vida del camp que han estat habituals (normals) en el dia a dia del món rural, des de sempre. 

El món està canviat i en el moment que la població en gran mesura s’ha urbanitzat (horaris determinats,  model de vida subjecte a un ordre reglat per codis, ordenances, lleis...),  i la memòria de les tradicions i modus vivendi dels ancestres no han estat traspassades a les noves generacions de persones, resulta que la manca de referents i de coneixement històric sobre els seus orígens provoca una relació de convivència diferent entre els dos entorns socials i en general aquesta situació fa que no es doni valor a la producció agrària i tampoc a la manera de viure al camp, on el que mana no és el rellotge que està en la polsera, sinó el que està en els diferents estats de la lluna, en l’estació de l’any astronòmic o en la meteorologia, per fer-ho senzill.

Té la seva veritat la frase de “Qui perd els orígens, perd la identitat”, la qual no té una paternitat definida, però a molts ens és recordada per la cançó d’en Raimon, o els escrits d’en Salvat-Papasseit, o d’Espriu o sant Tomàs d’Aquino, i pren tot el sentit per cercar el sentit de la qüestió per valorar el patrimoni sensorial del camp.

La nova legalitat francesa comprèn principalment el so dels animals de les granges, les olors del camp, el batec de les campanes, el so dels tractors i la maquinària agrícola que pot arribar a treballar a hores nocturnes per adaptar-se a sostenibilitat de la biodiversitat (com és el cas de tractaments sanitaris que s’han de fer de nit per tal de preservar la població dels insectes  pol·linitzadors), i en definitiva tot allò que gira al voltant del món agrari, que no oblidem que és indispensables per mantenir l’equilibri social, econòmic i ambiental.


Els conflictes veïnals sovintegen i això demostra que hi ha un canvi profund en la societat; així, tenim el record de la poca tolerància del so de les campanes de la Catedral de Girona, entre altres molts llocs, per posar un exemple proper i fet públic en els telenotícies. El que està clar és que en la convivència social en l’espai urbà i també en les zones rurals cada persona considera cada vegada més el seu lloc de vida com una “illa” desconnectada de l'“illa veïna”.

La ruralitat és mirada per certes persones dels territoris urbans, majoritàriament de zones metropolitanes, amb un interès de retrobar-se amb un entorn de pau i descobreixen al territori no urbà que hi ha un “paisatge” no esperat amb olors i sorolls que no havia previst.

Davant d’aquest fet de convivència, és convenient fer el suggeriment de si el nostre Parlament cal que prengui aquests ajustos de la legalitat civil, per salvar les alteracions de convivència veïnals i reconèixer el Patrimoni Sensorial com un actiu de la nostra cultura. Ho veurem aviat? 

Foto 1: Colors i olors d'Albert Torelló
Foto 2: Asno - Ruc de Josep Grifols

Comentaris