 |
| Imatge Pixabay |
En un lloc sense nom i en una època indeterminada, aïllat enmig d’una natura inquietantment humana, viu un poble sotmès a una llei rigorosa i a la vigilància constant de dues amenaces: els caramens, uns éssers que no ha vist mai ningú, i les envestides del riu, que amenaça d’endur-se les cases. Publicada a Club Editor.
La periodista Isabel Clara Alabern viatja a Florència per seguir el judici d'un misteriós crim perpetrat sobre l'Al·legoria de la Primavera, de Botticelli. L'acusat, Domenico Guarini, sembla un desequilibrat i els motius que l'han portat a atemptar contra el quadre no queden gaire clars. En un moment complicat de la vida d'Isabel Clara, la tornada a una terra amb la qual té molts vincles, i també amb el quadre en qüestió, li resulta molt interessant. Mentre escriu articles sobre el judici, anirem descobrint els esdeveniments de la seva vida i els canvis interiors que li portarà aquest viatge, més important per a ella que el fet de cobrir un esdeveniment periodístic.
Una novel·la moderna, actual, propera, senzilla i quotidiana. “És una tragicomèdia amb un fort component generacional i i un retrat precís i molt sonor dels usos i costums de la vida en un poblet de l'Ebre”, ens diu la contraportada. Atreu la descripció d'un món i d'uns costums que tendeixen a desaparèixer. Una descripció tan precisa i tan ben aconseguida que només pot venir de la mà d'algú que ho ha viscut en primera persona, com és el cas. Però a banda d'això, la novel·la està ben travada i repassa de manera amena i intel·ligent els components culturals de la generació dels que s'apropen a la quarantena.
La mateixa autora diu en una entrevista: “Hi ha dues parts i un petit joc. La primera es desenvolupa en clau de passat, la segona de present. El passat s'idealitza, la memòria fa trampa, ens quedem amb allò que ens n'interessa: posat per escrit tot queda més narratiu, fa més 'llibre'. El present és brut, instantani, sotmès a l'error, hi ha el que hi ha. Com a exercici, m'agrada molt més aquesta segona part. L'epíleg és un joc per al lector: s’hi donen uns ingredients i el lector es fa el plat segons com hagi rebut la informació dels capítols anteriors.”
En la Poesia, podem trobar-hi nombrosos exemples. Per una simple qüestió d’espai, doncs, només n’esmentarem algunes. En primer lloc, un breu poema del poeta japonès Matsuo Basho sobre la primavera:
¡Quina glòria!
Les fulles verdes, les fulles joves
sota la llum del sol.
I del poeta francès Paul Verlaine, Chanson d’automne, sobre la tardor:
Les saglots longs
Des violons
De l’automne
Blessent mon coeur
D’une langueur
Monotone.
Tout suffocant
Et blême, quand
Sonne l’heure,
Je me souviens
Des jours anciens
Et je pleure;
Et je m’en vais
Au vent mauvais
Qui m’emporte
Deçà, delà,
Pareil à la
Feuille morte.
Del poeta i dramaturg anglès William Shakespeare, el sonet XCVII:
Que semblant a un hivern per a mi ha estat
el teu allunyament, goig d’un any breu!
Quant fred al cor, quants jorns d’obscuritat!
Quin desolat desembre a tot arreu!
I, tanmateix, era al bell temps d’estiu:
venia la tardor de fruits turgents
portant d’abril carregament lasciu,
com bucs de viuda gràvids de sements.
Però tanta abundor no era res més
que orfes sense pare i desesperançats.
Que en tu rauen l’estiu i els seus plaers,
i, lluny de tu, els ocells resten callats.
Si canten, és tan trist el seu accent
que s’esblaimen els brots, l’hivern trement.
 |
| shbarcelona.cat - imatge Via Pixabay |
I, d’en Màrius Torres, el seu poema ‘Febrer’:
Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es reforça.
El món, altra vegada despert davant l’atzur,
pressent càlidament que ha de tenir un futur
-sempre el somni que precedeix la força!-
Les branques d’ametller senten, sota l’escorça,
un moviment suau i obscur.
El trèvol ja verdeja a la ribera.
Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.
Tremola cada cosa de no saber què espera.
La neu assolellada llisca per la gelera.
Els torrents se’n nodreixen poc a poc.
Tot és tebi i frisós com d’avançant el foc
de la pròxima primavera.
Daurats migdies dels minvants d’hivern!
Ara és temps de morir, que la vida comença.
Com un foc invisible, meravellós, intern,
sota la terra nua batega el crit etern
de la larva, l’arrel i la semença.
Així els antics, en gerres de rústega faiença,
guardaven el vi de Falern.
Per al Cinema, hem escollit unes pel·lícules en què l’estació de l’any i les seves condicions meteorològiques hi representen un paper preponderant:
Dirigida per Harold Ramis i protagonitzada per Bill Murray i Andie MacDowell, per a la Columbia Pictures.
1993: Premis BAFTA: Millor guió original; Cercle de Crítics de Nova York: Nominada a millor guió.
Ben Quick arriba a un petit poble després de ser expulsat d'una altra ciutat, acusat d'haver provocat un incendi. Allà és contractat per Will Varner, amo i senyor de l'indret.
Va ser la primera ocasió en què Paul Newman i Joanne Woodward van compartir cartell en una pantalla cinematogràfica. Després de rodar aquest film, els dos actors van iniciar una relació amorosa que va durar fins a la mort de l'actor. Aquesta fou una dada favorable, ja que les escenes conjuntes de la parella i tots els moments en els quals apareix un impetuós Orson Welles, que només tenia 43 anys però ja començava a no necessitar disfressar-se de vell per interpretar patriarques dominants, componen les millors fases d'una pel·lícula que aborda temes com la dictadura emocional paternofilial, la distinció de classes, la repressió i l'ànsia sexual o l'home marcat pel seu fosc passat.
Protagonitzada per Paul Newman, Joanne Woodward, Orson Welles, Lee Remick, Angela Lansbury, Richard Anderson i Anthony Franciosa.
Premis: Cannes: Millor actor (Paul Newman); Cercle de Crítics de Nova York: Nominada a millor actriu (J. Woodward); Sindicat de Directors (DGA): Nominada a Millor director; Sindicat de Guionistes (WGA): Nominada a Millor guió drama; National Board of Review: Top 10 millors pel·lícules.
Podem veure’n un petit tast en aquest clip
Nominacions: Oscar a la millor actriu secundària; Oscar a la millor banda sonora; Oscar a la millor fotografia. Premis: Oscar a la millor banda sonora; National Board of Review a les 10 pel·lícules més destacades.
Premis (any 1989) entre d’altres: Nominada a l'Oscar al Millor guió original; Globus d'Or: 5 nominacions, incloent-hi Millor pel·lícula - Comèdia o Musical; Premis BAFTA: Millor guió original; Associació de Crítics de Chicago: Nominada a Millor actriu (Meg Ryan).
Podem veure’n un tràiler
Dos monjos viuen en un monestir aïllat. Sota l'atenta mirada del més vell, el més jove veu passar les estacions de la vida. Primavera: un nen monjo es riu d'una granota que intenta lliurar-se d'una pedra que té a l'esquena. Estiu: un monjo adolescent coneix l'amor. Tardor: un monjo de trenta anys intenta fer alguna cosa que va contra la seva naturalesa. Hivern: el monjo està pròxim a la vellesa i algú arriba al monestir. Primavera: el vell monjo conversa amb la natura; a prop seu juga un nen monjo.
Podem veure’n un tràiler
Les feuilles mortes
Lletra de Jacques Prévert i música de Joseph Kosma.
Interpretada per l’Yves Montand, en un concert a l’Olympia de París, que el podeu escoltar aquí.
Oh je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis
En ce temps là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle
Tu vois je n'ai pas oublié
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emporte
Dans la nuit froide de l'oubli
Tu vois, je n'ai pas oublié
La chanson que tu me chantais
C'est une chanson, qui nous ressemble
Toi tu m'aimais, et je t'aimais
Et nous vivions tout les deux ensemble
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment
Tout doucement sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Le pas des amants désunis
C'est une chanson, qui nous ressemble
Toi tu m'aimais et je t'aimais
Et nous vivions, tous deux ensemble
Toi qui m'aimait, moi qui t'aimais
Mais la vie sépare ceux qui s'aime
Tout doucement sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Le pas des amants désunis.
I acabarem amb un excel·lent vídeo sobre el pas de les estacions en un mateix paisatge. El fotògraf nord-americà Will Strathmann va dedicar dos anys a enregistrar aquestes imatges d'un paisatge boscós de Pennsilvània (EUA):
TYCA Farm Seasonal Timelapse from a Drone from Will Strathmann on Vimeo.
Comentaris