El bosc (I)

Escrit per Joan-Ignasi Elias

Parc Natural de l’Alt Pirineu - DARP

Deia l’ecòleg Ramon Margalef que “el bosc és l'ecosistema terrestre d'estructura més complexa. La peça cabdal n'és l'arbre, i cal un poeta per descriure apropiadament la complexitat de l'arbre...”.

Aquesta complexitat es fa palesa en les seves funcions. I quines són? Tradicionalment, els boscos compleixen una triple funció: productora, protectora i d'ús social. La funció productora es refereix a la capacitat del bosc per oferir un seguit de recursos naturals renovables fusters (llenya i fusta) i no fusters (suro, pinyes, bolets, pastures...).  Podeu veure’ls, per exemple, al web  següent de Productes del bosc.

La funció protectora representa, d'una banda, la conservació de la biodiversitat de la flora i fauna i dels equilibris ecològics, i d'altra banda, la protecció del sòl i del règim hidrològic. 

Finalment, hi hauria la funció d'ús social, en ser llocs aptes per a un gran nombre d'activitats lúdiques, de creixent demanda, que van des del simple esbarjo, el passeig i la contemplació del paisatge, a activitats reglades d'acampada i esplai, esportives i cinegètiques.

Significat simbòlic del bosc 

El bosc pot ser sinònim de silenci, de lentitud, de retrobament i de reflexió. O pot estar envoltat d'una aura misteriosa que, sense saber com, ens atrapa. I, amb el temps, els boscos i determinades espècies d'arbres han arribat a representar conceptes diversos en les imaginacions de poblacions que viuen en diferents llocs geogràfics. L'abundància o l'escassetat d'arbres en una localitat determinada va influir en la seva imatge i en el paper que se'ls va atribuir en llegendes, mitologies i cultures.

Tot i que la veneració de certs arbres o boscos pot persistir en les tradicions locals, el culte als arbres ha desaparegut en la seva major part en el món modern. No obstant això, els símbols que queden en el llenguatge, el folklore i la cultura ens recorden la rica relació entre el pensament humà i el món forestal. L'interès modern per conservar els boscos és potser una extensió natural de la lògica d'antics ritus arboris. El bosc sagrat d'ahir és avui una reserva de la biosfera, un patrimoni natural o una zona protegida. Aprofundint en el regne dels símbols podem moltes vegades explicar-nos els vincles entre els antics sistemes de valors i les pràctiques modernes.

La tradició de bosc sagrat, sovint associada al secretisme i als ritus d'iniciació, és comuna a moltes cultures. Grups d'arbres, o porcions de boscos naturals o plantats, es consideraven diferents de la resta i intocables. Molts d'aquests boscos mantenen avui la seva significació: la Llista de Patrimoni Mundial de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) inclou diversos boscos reconeguts com a sagrats pels seus valors espirituals així com ecològics. Exemples d'això són les Reserves de bosc pluvial del centre-est de Queensland (Austràlia), que contenen característiques geogràfiques considerades com a sagrades pels aborígens; el Horsh Arz el-Rab (Bosc dels cedres de Déu) al Líban; els boscos de muntanya Kenya a Kenya, venerats pels habitants; i un bosc sagrat usat encara pels sacerdots en les cerimònies de l'arròs a les terrasses arrosseres de Luzón, a les Filipines.

Vegem-ne ara la seva presència en les arts

En la Literatura, hi trobem profusament l’àmbit del bosc. Les tradicions occidentals solen presentar els boscos com a llocs inhòspits, dels quals l'home ha de tenir por perquè hi viuen éssers fantàstics i terrorífics. Aventurar-se en el bosc constitueix una experiència perillosíssima, moltes vegades mortal. No obstant això, aquesta visió derivada dels contes de fades i de les llegendes més antigues, no constitueix més que una, potser la més coneguda, de les tres formes en què els boscos es representen en la literatura occidental.

Hi ha, efectivament, una altra representació, derivada en part de la primera, en la qual la incursió al bosc constitueix una experiència iniciàtica per a l'home. Obligat per una raó o una altra a endinsar-se entre els arbres, tot i la por que sent, trobarà la manera d'orientar-se i de sobreviure en aquest ambient a priori inhòspit, la qual cosa constituirà a la fi una experiència positiva i benèfica. I finalment, el bosc pot ser un refugi, un lloc en el qual les persones estan acostumades a viure i a què aspiren de tornar-hi si han hagut d’allunyar-se'n. És una visió més realista, sense éssers fantàstics, i, per descomptat, més ecològica.

Vegem-ne, doncs, uns bons exemples. En la poesia, hi trobem:

La Fageda d’en Jordà – Joan Maragall

Saps on és la fageda d'en Jordà?

Si vas pels vols d'Olot, amunt del pla,

trobaràs un indret verd i profond

com mai cap més n'hagis trobat al món:

un verd com d'aigua endins, profond i clar;

el verd de la fageda d'en Jordà.

El caminant, quan entra en aquest lloc,

comença a caminar-hi a poc a poc;

compta els seus passos en la gran quietud:

s'atura, i no sent res, i està perdut.

Li agafa un dolç oblit de tot lo món

en el silenci d'aquell lloc profond,

i no pensa en sortir, o hi pensa en va:

és pres de la fageda d'en Jordà,

presoner del silenci i la verdor.

Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Tarda fosca - Joan Vinyoli

Ets una tarda fosca amb crits vermells

al fons d'un bosc d'alzines negres.

Jo vaig cap al crepuscle

tentinejant,

carregat amb un gran feix de llenya

molt seca.

¿Vols ajudar-me a suportar aquest pes, 

a encendre un petit foc

per escalfar-hi 

les mans tan buides de tots dos?

I l'Infern' de la Divina Comèdia de Dante Alighieri comença pels versos següents:

“A la meitat del camí de la vida / em vaig trobar dins d'una selva obscura / perquè havia deixat la recta via." Incapaç de trobar el camí recte, el poeta ha de començar el seu viatge travessant un bosc salvatge, aspre i fort. Aquest viatge el conduirà a través de l'Infern, el Purgatori i el Paradís, per al final poder veure la Trinitat.

D’altra banda, i en l’avinentesa del centenari de la mort d’Alexandre de Riquer, s’ha recuperat el seu llibre Poema del bosc. Publicat l’any 1910, és una de les obres més ambicioses i més complexes literàriament parlant, així com la més simbòlica escrita per aquest mite del modernisme que va ser aquest autor. 

El Poema del bosc està compost per divuit cants i una oda molt heterogenis, que s’incardinen en èpoques, llocs i tradicions molt diferents: la grecollatina, la medieval, l’asiàtica, el folklore català. Així, des del punt de vista simbòlic, el bosc és un paisatge arquetípic que es pot aplicar a la condició humana en el seu trànsit per la vida. 

També trobem un escenari poètic per a la contemplació de la natura en estat paradisíac; i un espai per a l’oració d’agraïment per la frondositat que oxigena l’existència encara que només la veiéssim des del punt de vista de la salut; i un espai per a la commoció interior que provoca la bellesa del bosc com a expressió del misteri de la vida. En semblança del Paradís perdut de John Milton, hi trobem reflectit l’imaginari de la nostra cultura occidental, si bé el nostre poeta, d’àmplia cultura i espiritualitat, va més enllà d’aquests referents propis del nostre entorn i ànima col·lectiva. 

El Poema del bosc aspira a ser una obra total, en la qual l’autor harmonitza de manera eclèctica diferents personatges, tan històrics com llegendaris (les inspiracions artúriques i arcàdiques hi són molt significatives) en un centre vital que vol agermanar els éssers humans amb la naturalesa de la qual som manifestació privilegiada en tant que éssers amb ús de raó i consciència. Corprèn la lectura del Cant XVII, ‘Destrucció’, en el qual el poeta es plany de la mà d’aquells que, aquí i allà, i de forma tan salvatge com irresponsable de l’herència que hem rebut, violenten, prenen, arrabassen al bosc més del que és necessari.

La naturalesa és en tot el seu esplendor i som nosaltres qui tenim la facultat de revestir-la de bellesa o d’indignitat. De manera que tan bon punt ens allunyem i maltractem la natura que ens alimenta i de la qual som part, ens allunyem i maltractem la cultura com a creació humana, obstruint nosaltres mateixos els camins civilitzats de la nostra pervivència. En definitiva, el Poema del bosc, d’Alexandre de Riquer, és tan visionari i tan contemporani als nostres dies que fa feredat... 

En la narrativa, hi trobem llibres interessants com ara El Senyor dels Anells (en anglès, “The Lord of the Rings”), que és una novel·la de fantasia èpica escrita per John R. R. Tolkien, com a fruit de la seva primera i reeixida obra, El Hòbbit. Es va publicar originalment en tres volums (La Germandat de l'Anell, Les Dues Torres i El Retorn del Rei), entre 1954 i 1955. Se n'han fet dues adaptacions al cinema, la primera, dirigida per Ralph Bakshi en 1978 i la més recent i reeixida de les quals és la trilogia de Peter Jackson (2001-2003).

Tota la mitologia creada per Tolkien té lloc a l'anomenada Terra Mitjana, on els pobles lliures (homes, elfs i nans, ajudats pels hòbbits) lliuren una batalla titànica contra les forces del Mal liderades per en Sàuron, que vol aconseguir el malèfic Anell de Poder que li fou arrabassat i dur la destrucció i la mort a tota la Terra Mitjana. El nom de la novel·la deriva precisament d'en Sàuron, Senyor Fosc de Mórdor, el dolent de la història, que va crear l'Anell de Poder i altres anells donats als reis dels altres pobles amb la intenció de dominar-los i, per tant, és el "Senyor dels Anells" a què es refereix el títol. 

Les influències principals de la saga es troben a la mitologia nòrdica amb textos com Beowulf, la teologia catòlica, les experiències de guerra de l'autor i la filologia, com ell mateix va explicar.

D’altra banda, l'escriptor americà Henri David Thoreau va viure durant dos anys, dos mesos i dos dies en una cabana situada en un bosc propietat del seu amic, poeta i filòsof, Ralph Waldo Emerson. Va relatar aquesta experiència en la novel·la Walden, la vida als boscos, publicada en 1854. Alhora novel·la, autobiografia i diari naturalista, Walden és un pamflet crític cap al món occidental. En aquesta obra, Thoreau reivindica que la veritable vida de l'home lliure ha de ser la vida a la natura, lluny de l'esclavitud de la societat industrial. La natura és una protagonista de la novel·la i, al seu contacte, l'home pot renovar-se i prendre consciència que tota acció i tota ètica han d'acoblar-se al ritme dels elements naturals. Clàssic de la literatura americana, Walden és la novel·la de la tornada a la naturalesa i de la presa de consciència mediambiental, en un món cada vegada més marcat per la industrialització i la transformació de l'espai.

Robin Hood

Molt abans, apareix el bosc de Brocéliande (Brocelàndia) a Bretanya, lloc privilegiat de moltes llegendes celtes, que està estretament vinculat a la llegenda arturiana: nombroses aventures dels cavallers de la Taula Rodona i, per descomptat, del rei Artur i el mag Merlí succeeixen en aquest bosc encantat.

El primer esment de Robin Hood apareix en un document judicial de 1228. És a partir de principis de segle XIV quan comencen a aparèixer romanços populars relacionats amb el popular lladre de bosc de Sherwood. En 1377, William Langland escriu Piers Plowman, primer esment manuscrit de l'heroi en una obra literària. Durant tot el segle XV floriran a Anglaterra contes i textos posant en escena les aventures de Robin Hood.

En 1819, Walter Scott publica la seva obra Ivanhoe, en la qual diversos capítols estan dedicats a un tal Locksley, enigmàtic arquer que presta assistència als protagonistes de la novel·la en els moments més crítics. El desenllaç d'Ivanhoe ens descobreix que Locksley no és més que Robin Hood, un noble saxó que lluita, com Ivanhoe, amb Ricard Cor de Lleó, per ajudar a recuperar el seu tron ​​usurpat pel seu germà Joan sense Terra. La novel·la de Scott, que va conèixer un èxit popular enorme, va contribuir a definir la representació moderna de Robin Hood.

Robin Hood, hàbil caçador furtiu i arquer, vivia en els boscos (tradicionalment se’l situa al bosc de Sherwood) i des d'ells organitzava les accions de la seva banda per robar als rics i amb això ajudar els pobres i els oprimits. Del bosc de Sherwood, segons l'imaginari popular, en va partir la resistència contra l'usurpador del tron ​​i gràcies a aquest lloc es va forjar la seva llegenda. Llar i refugi a la vegada, el bosc garanteix l'anonimat al popular heroi, però també és un lloc protector, en el qual es desenvolupen la fidelitat, l'honradesa i la puresa. Món ideal, paral·lel, en què regna la fraternitat, i ofereix la possibilitat de l'exercici de la justícia per a tothom.

El 1953, l'escriptor francès Jean Giono va escriure en anglès, per a la revista Reader 's Digest el relat L'home que plantava arbres. El relat compte l'acció d'un pastor, Elzéard Bouffier, que es dedicava a plantar arbres per fer reviure la seva àrida i desolada regió, la Provença. Autèntic manifest ecològic, a més de ser una obra humanista, L'home que plantava arbres va conèixer de seguida un fenomenal èxit internacional. Criticant la incapacitat de les administracions a protegir els seus espais naturals, Giono crida a la protecció del patrimoni ecològic i estableix les bases del desenvolupament sostenible. Considerava que aquest país s'estava morint perquè li faltaven arbres. Va afegir llavors que com que no tenia res més important a fer havia pres la resolució de posar remei a aquest problema: “A tres anys d'haver començat, continuava plantant arbres en aquesta solitud. Hi havia plantat ja cent mil. D'aquests cent mil, vint mil havien germinat. D'aquests vint mil, considerava que encara es perdrien la meitat, per causa dels rosegadors o per qualsevol altre designi de la Providència impossible de predir. Quedarien llavors deu mil alzines que podrien créixer en aquest lloc on abans no hi havia sobreviscut res.”

Fundació Sabadell 1859 – Espai Natura