Estic veient com creixen les plantes...

Escrit per Joaquim Ros i Saques

Aquest podríem dir que és un de tants efectes de la pandèmia que estem passant, però penso que aquest cop des de la vesant positiva.

Veureu, tinc la sort de tenir una terrassa d’uns 60 m2 en el pis que visc a Barcelona que en els darrers anys ha estat prou infrautilitzada presencialment, després de molts anys en què els meus fills i els seus amics la gaudissin. No cal dir que el dia a dia en té una mica la culpa. Reg i adob quan li toca i poca cosa més.

Però el principi no va ser així. Durant molts anys i a poc a poc me’n vaig anar cuidant tot plantant arbusts i arbres, això sí molts d’ells amb una característica comuna: l’embrió era una llavor o  un esqueix trobat o buscat de qualsevol parc públic de la ciutat o muntanya del nostre país. Molts d’ells arrelaven en un test petit primer per més endavant anar-los trasplantant en espais més grans. Aquesta tasca molts cops acompanyat dels meus fills primer i dels meus néts després. Entenia que era una manera de fer-los viure la natura. No sé si ho he aconseguit prou.... Això ho complementava, i encara ho faig, tot preguntant, quan anàvem d’excursió el nom dels arbres i el que l’endevinava tenia premi.

En la meva terrassa  hi podeu trobar: palmeres del parc del Putxet i de Madrid, Figueres, una Tipuana, un Garrofer de les Garrigues, un Dragó de Tenerife, un Castanyer d’Índies, un Nesprer, un Avet del Montseny, un Alvocat de vés a saber d’on però probablement de Màlaga, una Cyca del Maresme, un Prunus, una Magnòlia, un petit Magraner, una Acàcia de Constantinoble, més la Camèlia, Rosers, l’Hortènsia, Aloe vera... bona part han tingut l’origen comentat.

Doncs bé, en plena primavera avançada, combinada amb el confinament en què estem immersos i l’observació (què important és disposar de més temps...), ha fet que “veiés créixer dia a dia molt bé totes aquestes plantes”.

Quina joia veure desplegar cada dia les primeres fulles de la figuera d’origen del Penedès, observar com les poncelles dels rosers esdevenen flors un mes abans de Sant Jordi, com el Prunus primer ens regala les seves flors d’aquest rosa tant bonia per a després l’espetec de fulles vermelles, com aquella llavor de Castanyer del passeig de la Font Nova de Camprodon ha anat creixent superant els tres metres d’alçada i en aquest temps despunten les primeres fulles que ràpidament marquen la seva característica forma com les coneixem,  com l’Hibiscus que explota en verd, com han caigut les fulles de la buguenvíl·lia i ara despunten els brots tendres, com la tipuana d’una llavor del parc de Cervantes que ja té més de quaranta anys i em fa de meravellosa ombrel·la, com l’Acàcia de Constantinoble també d’una llavor de la plaça Molina, han perdut el fullam ràpidament i surten els nous brots que seran les conegudes branquetes i més i més verd i més i més tendresa medi ambiental concentrada en diversos punts de tot aquest material vegetal. És una petita i controlada explosió de creixement natural. De ben segur que també ha ajudat l’aire pur que respirem aquests darrers dies.

No tothom té la ventura de tenir una terrassa a casa seva, però de ben segur que un balcó o una finestra sí, i en aquest indret un test o una jardinera plantats no pot faltar. No perdeu l’oportunitat en aquests dies i època de l’any d’observar aquestes plantes diàriament. Tindreu sorpreses agradables i us farà reflexionar. No ho he fet encara, però com que tinc molt de temps al davant ho faré. 

M’asseuré davant de la figuera i no la deixaré de mirar fins que vegi com desplega una nova fulla. Llavors somriuré i pensaré que si elles poden tirar endavant, nosaltres també. Al cap i a la fi el color verd sempre s’ha considerat el símbol de l’esperança, perquè aquestes fulles presagien l’arribada dels fruits i això són bons dies.

Foto: Brots d'una figuera. Joaquim Ros.