Escrit per Joan-Ignasi Elias
En els àmbits artístics, en podem trobar uns bons exemples.
Comencem per la Poesia:
Joan Vinyoli - El Campanar
Sovint, sovint, com per la dreta escala
d'un campanar, fosca i en runes,
pujo cercant la inaccessible llum;
ple de fatiga dono voltes,
palpant els murs en la tenebra espessa,
graó rere graó.
Però de temps en temps,
sento la veu de les campanes,
clara i alegre, ressonar,
tocant a festa allà en l'altura,
i veig per la finestra en el silenci
de l'alba els camps estesos, esperant.
Aurores de la infància, com us trobo
llavors, ah, com encara dintre meu,
una llavor de joia perdurable
pugna per fer-se planta exuberant!
Com crides, infantesa, en les profundes
capes del cor, com, de genolls, et trobo,
Déu meu, llavors, tornat pura lloança!
Teresa Pascual - Sonaren les campanes de l'església
Sonaren les campanes de l’església
i s’ompliren de nit els carrerons,
de portals insegurs, de sostres dèbils.
Les vaig comptar, exactament les set.
Una a una s’aferraven a l’aire
rondant el crani gris de la ciutat.
I també La campana de Sant Honorat 1714, poema de Josep Maria de Sagarra, on relata com les tropes espanyoles van fondre la Campana de Sant Honorat com a càstig per haver tocat a sometent. De la seva fosa, se’n va fer uns canons que van posar a la Ciutadella, apuntant a la ciutat de Barcelona.
Escolteu-lo recitat per la Montserrat Carulla:
Quan s’anava escolant nostra ciutat
dins del setembre de la mala anyada,
la campana de Sant Honorat,
a dalt del campanar a cada estrebada
movia el seu batall desesperat.
I quan la llengua de la nostra gent
anava renegada d’odi i de gana,
quan s’esberlava el pit d’algun valent,
la llengua de metall de la campana
repicava i cridava a sometent.
I quan el conseller de la ciutat
alçava al cel l’espasa i la bandera,
ja el llop amb la casaca de soldat
i el lladre de la terra forastera
ens ho deixava tot esmicolat,
feia un so ronc com un grinyol de fera
la campana de Sant Honorat.
I després, quan vingué la mala nit
i s’ensorrà per sempre aquell delit,
i era nostra florida ciutadana
cementiri, misèria i cos podrit,
pell que tremola i llavi que demana,
amb un plorar de ràbia i de despit
plorava la campana.
Quatre anys més tard, diuen que el rei prudent
féu despenjar aquella campana altiva,
perquè havia tocat a sometent
amb la veu una mica massa viva.
La varen dur entre brases i carbons,
somicant digué adéu a les germanes;
i la van fondre sense més raons,
i del metall en varen fer canons
per ofegar la veu de les campanes.
I ara, Déu sap el temps que s’ha escolat
des del setembre de la mala anyada,
des del rei que escanyant la llibertat
amb la mà va deixar-nos profanada
la campana de Sant Honorat.
Però poc es pensava el rei valent,
amb tanta voluntat i amb tanta fúria,
que campana que toca a sometent
el foc no li fa injúria.
Que si aixeca la força i el punyal
i l’ungla de les bèsties s’encomana,
a la campana no li fa cap mal,
perquè el so de la campana és immortal,
i encara sona la campana.
Encara sona; hi ha qui no la sent,
qui té l’orella molt rasposa,
qui l’aparta com un mal pensament,
però encara repica a sometent
nostra campana fosa.
Vosaltres, gent de bona voluntat,
catalans de tota hora,
¿no sentiu, caminant dins la ciutat,
la campana de sant Honorat?
¿No la sentiu com plora?
Escolteu, escolteu quin so més fi
—no és el cor que us enganya—
tant si seguiu les mentes del camí
com si palpeu el cor de la muntanya;
tant si aneu amb la rella dins les mans,
tant si el rem us fadiga i us aplana,
si sou pobres, cridaires o bergants,
fills de lluita, o de calma casolana,
tant se val!, que si sou catalans
hi ha alguna cosa que us farà germans,
aquest so i aquest plor de la campana!
La varen despenjar de vora el cel,
encara més amunt ara repica,
ni grapa de botxí ni foc cruel
de mal no poden fer-n’hi gens ni mica.
Canons i lleis i forques, això rai!
Se’ns menjaran segons la seva gana,
però ningú pot ofegar-nos mai
la Veu de la Campana.
Jacint Verdaguer - Els dos campanars
Podem llegir-los i escoltar-ne el recitat per en Lluís Soler
Verdaguer interpel·la els campanars dels monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà (Conflent). Aquests cenobis foren grans centres de devoció medieval i han estat lligats històricament al naixement de Catalunya com a nació. Ho fa per tal que expliquin com és que la pàtria ha arribat a un estat tal de decadència que permet que l’oblit i la ruïna dominin les arrels fundacionals de Catalunya.
Els dos campanars estableixen un diàleg. Cuixà pren la veu relativament esperançada; mentre que el de Sant Martí manifesta totes les desgràcies i desolacions que han viscut i les que els esperen. Per concloure, la veu del poeta-narrador acaba amb una proclama a favor de la preservació del Canigó com a símbol patri.
En l’Escultura
Bells of St. Mary's (‘Les campanes de Santa Maria’, 1945)
Pel·lícula dirigida per en Leo McCarey i protagonitzda per la Ingrid Bergman (Globus d’or a la millor actriu) i en Bing Crosby. Oscar al millor so, 1945.
El pare O'Malley acaba d'arribar al seu nou destí com a sacerdot del col·legi de monges i la parròquia de Santa Maria, en un barri humil de Nova York. Aviat es veurà enredat en els problemes de barri i dels alumnes, la qual cosa el porta a formar un cor per treure els nois del carrer. La vida del col·legi el porta a estrènyer la relació amb la germana Benedicta, superiora del convent i directora de l'escola, i a participar de les il·lusions de la congregació: que un milionari doni un modern edifici proper com a nova seu del vetust col·legi.
I acabarem amb el campanar de Vertigo (‘Vertigen - D'entre els morts’), film de l’Alfred Hitchcock que combina suspens i ciència-ficció catastrofista. També es pot considerar com un thriller psicològic sobre la culpa, el record i la inestabilitat mental. L'estrena mundial es va fer el 1958, en el Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. És protagonitzada per James Stewart i Kim Novak, que interpreta un doble paper.
L'inspector de San Francisco Scottie Ferguson sofreix de vertigen i es veu obligat a retirar-se del servei quan un company cau d'una cornisa al buit, durant la persecució d'un delinqüent. Un dia rep una trucada de Gavin Elster, un antic company de classe, milionari, que li demana que vigili discretament la seva esposa Madeleine, que sembla estar posseïda per l'esperit de la seva besàvia, Carlota Valdés, morta cent anys abans. Després de seguir-la i observar-la durant uns dies, Ferguson s'obsessiona amb Madeleine. A partir d'aquell moment es veu embolicat en una trama de la qual ja no en pot sortir.
La pel·lícula inclou algunes innovacions formals, com ara l'ús del zoom, molt característiques del director anglès. El seu guió està basat en la novel·la D'entre els morts, de Pierre Boileau i Thomas Narcejac. El film va ser nominat a dos Oscars: a la millor direcció artística i al millor so.
I deixeu-me acomiadar de les campanes amb un últim batall històric, el de la foto de la família Zanuy, campaners de la basílica de Santa Maria del Pi (en una foto anterior al 1929).
 |
| Campanar de la catedral de Vic |
En els àmbits artístics, en podem trobar uns bons exemples.
Joan Vinyoli - El Campanar
Sovint, sovint, com per la dreta escala
d'un campanar, fosca i en runes,
pujo cercant la inaccessible llum;
ple de fatiga dono voltes,
palpant els murs en la tenebra espessa,
graó rere graó.
Però de temps en temps,
sento la veu de les campanes,
clara i alegre, ressonar,
tocant a festa allà en l'altura,
i veig per la finestra en el silenci
de l'alba els camps estesos, esperant.
Aurores de la infància, com us trobo
llavors, ah, com encara dintre meu,
una llavor de joia perdurable
pugna per fer-se planta exuberant!
Com crides, infantesa, en les profundes
capes del cor, com, de genolls, et trobo,
Déu meu, llavors, tornat pura lloança!
Teresa Pascual - Sonaren les campanes de l'església
Sonaren les campanes de l’església
i s’ompliren de nit els carrerons,
de portals insegurs, de sostres dèbils.
Les vaig comptar, exactament les set.
Una a una s’aferraven a l’aire
rondant el crani gris de la ciutat.
I també La campana de Sant Honorat 1714, poema de Josep Maria de Sagarra, on relata com les tropes espanyoles van fondre la Campana de Sant Honorat com a càstig per haver tocat a sometent. De la seva fosa, se’n va fer uns canons que van posar a la Ciutadella, apuntant a la ciutat de Barcelona.
Escolteu-lo recitat per la Montserrat Carulla:
Quan s’anava escolant nostra ciutat
dins del setembre de la mala anyada,
la campana de Sant Honorat,
a dalt del campanar a cada estrebada
movia el seu batall desesperat.
I quan la llengua de la nostra gent
anava renegada d’odi i de gana,
quan s’esberlava el pit d’algun valent,
la llengua de metall de la campana
repicava i cridava a sometent.
I quan el conseller de la ciutat
alçava al cel l’espasa i la bandera,
ja el llop amb la casaca de soldat
i el lladre de la terra forastera
ens ho deixava tot esmicolat,
feia un so ronc com un grinyol de fera
la campana de Sant Honorat.
I després, quan vingué la mala nit
i s’ensorrà per sempre aquell delit,
i era nostra florida ciutadana
cementiri, misèria i cos podrit,
pell que tremola i llavi que demana,
amb un plorar de ràbia i de despit
plorava la campana.
Quatre anys més tard, diuen que el rei prudent
féu despenjar aquella campana altiva,
perquè havia tocat a sometent
amb la veu una mica massa viva.
La varen dur entre brases i carbons,
somicant digué adéu a les germanes;
i la van fondre sense més raons,
i del metall en varen fer canons
per ofegar la veu de les campanes.
I ara, Déu sap el temps que s’ha escolat
des del setembre de la mala anyada,
des del rei que escanyant la llibertat
amb la mà va deixar-nos profanada
la campana de Sant Honorat.
Però poc es pensava el rei valent,
amb tanta voluntat i amb tanta fúria,
que campana que toca a sometent
el foc no li fa injúria.
Que si aixeca la força i el punyal
i l’ungla de les bèsties s’encomana,
a la campana no li fa cap mal,
perquè el so de la campana és immortal,
i encara sona la campana.
Encara sona; hi ha qui no la sent,
qui té l’orella molt rasposa,
qui l’aparta com un mal pensament,
però encara repica a sometent
nostra campana fosa.
Vosaltres, gent de bona voluntat,
catalans de tota hora,
¿no sentiu, caminant dins la ciutat,
la campana de sant Honorat?
¿No la sentiu com plora?
Escolteu, escolteu quin so més fi
—no és el cor que us enganya—
tant si seguiu les mentes del camí
com si palpeu el cor de la muntanya;
tant si aneu amb la rella dins les mans,
tant si el rem us fadiga i us aplana,
si sou pobres, cridaires o bergants,
fills de lluita, o de calma casolana,
tant se val!, que si sou catalans
hi ha alguna cosa que us farà germans,
aquest so i aquest plor de la campana!
La varen despenjar de vora el cel,
encara més amunt ara repica,
ni grapa de botxí ni foc cruel
de mal no poden fer-n’hi gens ni mica.
Canons i lleis i forques, això rai!
Se’ns menjaran segons la seva gana,
però ningú pot ofegar-nos mai
la Veu de la Campana.
Podem llegir-los i escoltar-ne el recitat per en Lluís Soler
Verdaguer interpel·la els campanars dels monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà (Conflent). Aquests cenobis foren grans centres de devoció medieval i han estat lligats històricament al naixement de Catalunya com a nació. Ho fa per tal que expliquin com és que la pàtria ha arribat a un estat tal de decadència que permet que l’oblit i la ruïna dominin les arrels fundacionals de Catalunya.
En l’Escultura
La Gran Campana, Antoni Tàpies. Museu d’Art de Sabadell
En la Pintura
El llac de Vilabertran (El campanar de Vilabertran), Salvador Dalí.
Ilmari Aalto - Kellot (‘Les campanes’). Museu d'Art Ateneum, Hèlsinki.
Vegem-ne ara alguns exemples en la Literatura i el Cinema:
L’Arnau i el seu avi campaner, de César Navarro i Estrella Navarro (Edicions Salòria) és el conte dels campaners. Una història situada a la vall de Boí en què les campanes són les protagonistes juntament amb un avi campaner i el seu net.
For Whom the Bell Tolls (‘Per qui toquen les campanes’) és una novel·la de l’Ernest Hemingway publicada el 1940. L'obra està ambientada en la Guerra Civil espanyola, en la qual Hemingway participà com a corresponsal de guerra, prenent clar partit per la legitimitat del govern de la República. L’autor dedicà la novel·la a la seva companya d'aquells moments, la corresponsal de guerra Martha Gellhorn. El títol prové de la "Meditació XVII" de l'obra en prosa Devotions Upon Emergent Occasions, del poeta anglès John Donne, el 1624.
En català podem llegir-la en una excel·lent traducció de Jordi Arbonès a la col·lecció ‘A tot vent’, d’Edicions Proa.
N’hi ha una coneguda versió cinematogràfica, el 1943, de Sam Wood, amb Gary Cooper i Ingrid Bergman de protagonistes.
Amb tres nominacions a l’Oscar (millor pel·lícula, millor actor principal, millor actriu principal), l’argument ens parla d’un brigadista: arribat per combatre al costat dels republicans en la Guerra d'Espanya, l'americà Robert Jordan és encarregat de fer saltar a Castella un pont per tal de tallar la carretera a l'exèrcit franquista. S'enamora de Maria, una dels resistents del grup dirigit per Pablo i la seva dona Pilar.
Falstaff – Chimes at Midnight (‘Campanades a mitjanit’, 1965), film dirigit i protagonitzat per l’Orson Welles, amb l’actriu francesa Jeanne Moreau. L’acció se situa a l’Anglaterra de la Guerra dels Cent Anys (segles XIV i XV). Enric IV, primer monarca de la dinastia dels Lancaster, el 1399 li pren el tron al seu cosí Ricard II. Els rumors de la seva participació en la mort del rei divideixen el país. Com a curiositat, recordem que una part del rodatge de la pel·lícula es va realitzar al castell de Cardona.
Bells of St. Mary's (‘Les campanes de Santa Maria’, 1945)
Pel·lícula dirigida per en Leo McCarey i protagonitzda per la Ingrid Bergman (Globus d’or a la millor actriu) i en Bing Crosby. Oscar al millor so, 1945.
Comentaris