 |
| William Wordsworth |
(ve de la primera part)
També trobem un altre cas de llibre i pel·lícula homònimes: es tracta del film Esplendor a l’herba, dirigit per Elia Kazan, basat en Ode: on Intimations of Inmortality (“Oda a la Immortalitat”), de William Wordsworth:
William Wordsworth (1770-1850) va ser un dels més importants poetes romàntics anglesos. Juntament amb Samuel Taylor Coleridge, va ajudar a l'enlairament de l'època romàntica en la literatura anglesa amb la seva publicació conjunta de "Balades líriques" el 1798. Aquesta obra va influir indiscutiblement en el camp literari del segle XIX.
D’altra banda, el film és recordat, sobretot, perquè la Natalie Wood recitava el poema en una classe de literatura, quan el seu dolor era més fort que la seva esperança. Poques vegades una pel·lícula ha contribuït tant a la popularitat, en aquest cas, d'un autor clàssic.
El film és una adaptació d'una obra de William Inge, en la qual es narra una història d'amor i desamor ambientada en els anys vint, sent el crac del 1929 el detonant del seu desencantat desenllaç. Desenvolupada en un to líric, aconsegueix mantenir l'anècdota dins del seu exacte context social en un prodigiós exercici d'equilibri.
En una localitat rural de Kansas (EUA), dos joves s'estimen i, des del primer moment, decideixen no separar-se mai, però la desaprovació de les seves famílies i els interessos aliens als seus sentiments són els que decidiran la seva sort. Així, Natalie Wood i Warren Beatty ens transportaven a un poble nord-americà, on les tradicions i les imposicions dels pares sacrificaven els somnis dels joves.
Vegem ara una altra cinta, Le déjeneur sur l’herbe, de Jean Renoir (1959).
Etienne Alexis (Paul Meurisse) és un metge investigador que treballa en la reproducció assistida mitjançant la inseminació artificial, una gran novetat de la seva època, sostenint la idea que tal descobriment pot suposar un canvi en les relacions humanes en suprimir els comportaments passionals de la necessitat de procreació. Després d'anunciar per televisió les seves noces amb la comtessa Marie-Charlotte Von Werner (Ingrid Nordine), Etienne convida la seva promesa a celebrar el seu enllaç amb un dinar al camp.
En plena natura, Etienne patirà un vent huracanat provocat per la melodia d'una flauta que un pastor tocava en un temple proper dedicat a la deessa Diana. El vendaval, a més de provocar el caos entre els assistents al pícnic, alliberarà les ben guardades passions de tots els assistents, entre ells Etienne, qui acaba de conèixer la bella camperola Nénette (Catherine Rouvel).
La pel·lícula Blow-up, de Michelangelo Antonioni, estrenada el 1966, va obtenir la Palma d'Or al Festival de Canes el 1967. Interpetada per David Hemmings, Vanessa Redgrave, Peter Bowles, Sarah Miles i Jane Birkin, i basada en el relat curt Las babas del diablo, de Julio Cortázar.
Transcorre a Londres als anys 1960. Ens descriu un dia en la vida d'un fotògraf (Thomas), que va un matí a un parc per fer fotos. L'indret és gairebé desert, excepte una parella que s'abraça, i que Thomas fotografia de lluny. La dona, Jane, s'adona finalment de la seva presència, i molt molesta, li reclama els negatius; però Thomas s'escapoleix. Jane el troba a la tarda i Thomas li dona una pel·lícula, però no és la bona. Revela les fotografies del parc, i s'adona per ampliacions successives (blow-up significa 'ampliació' en anglès) que de fet ha estat testimoni d'un homicidi.
Va de nit al lloc i descobreix el cadàver que les seves fotografies li han revelat. De tornada a casa seva, troba el seu taller buit: tots els seus clixés i negatius han estat robats. Desemparat, busca consell amb un amic, però és en va. Al matí, torna al parc, per descobrir que el cos també ha desaparegut...
Vegem-ne un poema del Celdoni Fonoll, titulat “Panical blau” (Eryngium bourgatii):
Panical de la muntanya,
panical del prat suau,
panical tot ple de punxes,
panical tenyit de blau.
Panical, flor de rondalla
d’aquell rei que té un fort mal
i per curar-li la cama
cerquen flor de panical.
Panical, flor virtuosa,
rara flor del panical,
guareix-nos, ai!, d’enyorança
quan l’amor fa estar malalt.
I un poema de la Maria Mercè Marçal:
Matinet de Sant Joan,
les herbes tenen virtut;
ai, amic, l'amor fa sang
i la lluna ja s'esmuny,
matinet de Sant Joan.
Matinet de Sant Joan,
les herbes duen metgia;
ai, amic, l'amor fa sang,
cremem berbena florida,
matinet de Sant Joan.
I tenim, alhora, un llibre del mateix Fonoll, amb Ramon Pascual i Núria Duran, inclassificable per peculiar:
Mai fins ara la poesia s'havia combinat d'una manera tan directa amb la botànica. En aquest llibre trobareu un recull de poesia sobre plantes escrit per Celdoni Fonoll i una explicació botànica sobre cadascuna feta per Núria Duran i Ramon Pascual, tot plegat acompanyat per fotografies i dibuixos de cada una de les espècies. Més enllà d'això, trobareu un recull de remeis, citacions d'altres poetes, partitures de música... en conjunt, una tria que fa d'aquest llibre una peça única en el panorama editorial català.
En l’àmbit de l’assaig, hi trobem La fraîcheur de l’herbe, d’Alain Corbin.
I una altra publicació interessant i peculiar:
També trobem un altre cas de llibre i pel·lícula homònimes: es tracta del film Esplendor a l’herba, dirigit per Elia Kazan, basat en Ode: on Intimations of Inmortality (“Oda a la Immortalitat”), de William Wordsworth:
Tot i que el resplendor que
en un altre temps va ser tan brillant
avui estigui per sempre ocult a les meves mirades.
Encara que els meus ulls ja no
puguin veure aquest pur centelleig
que en la meva joventut m’enlluernava.
Encara que res pugui fer
tornar l'hora de l'esplendor en l'herba,
de la glòria en les flors,
no ens hem d’afligir
perquè la bellesa subsisteix sempre en el record...
En aquella primera
simpatia que, havent
estat una vegada,
haurà de ser per sempre
en els consoladors pensaments
que van brollar de l'humà sofriment,
i en la fe que mira a través de la
mort.
Gràcies al cor humà,
pel qual vivim,
gràcies a les seves tendreses, a les seves
alegries i als seus temors, la flor més humil, en florir,
pot inspirar-me idees que, sovint,
es mostren massa profundes
per a les llàgrimes.
en un altre temps va ser tan brillant
avui estigui per sempre ocult a les meves mirades.
Encara que els meus ulls ja no
puguin veure aquest pur centelleig
que en la meva joventut m’enlluernava.
Encara que res pugui fer
tornar l'hora de l'esplendor en l'herba,
de la glòria en les flors,
no ens hem d’afligir
perquè la bellesa subsisteix sempre en el record...
En aquella primera
simpatia que, havent
estat una vegada,
haurà de ser per sempre
en els consoladors pensaments
que van brollar de l'humà sofriment,
i en la fe que mira a través de la
mort.
Gràcies al cor humà,
pel qual vivim,
gràcies a les seves tendreses, a les seves
alegries i als seus temors, la flor més humil, en florir,
pot inspirar-me idees que, sovint,
es mostren massa profundes
per a les llàgrimes.
William Wordsworth (1770-1850) va ser un dels més importants poetes romàntics anglesos. Juntament amb Samuel Taylor Coleridge, va ajudar a l'enlairament de l'època romàntica en la literatura anglesa amb la seva publicació conjunta de "Balades líriques" el 1798. Aquesta obra va influir indiscutiblement en el camp literari del segle XIX.
D’altra banda, el film és recordat, sobretot, perquè la Natalie Wood recitava el poema en una classe de literatura, quan el seu dolor era més fort que la seva esperança. Poques vegades una pel·lícula ha contribuït tant a la popularitat, en aquest cas, d'un autor clàssic.
Vegem ara una altra cinta, Le déjeneur sur l’herbe, de Jean Renoir (1959).
La pel·lícula Blow-up, de Michelangelo Antonioni, estrenada el 1966, va obtenir la Palma d'Or al Festival de Canes el 1967. Interpetada per David Hemmings, Vanessa Redgrave, Peter Bowles, Sarah Miles i Jane Birkin, i basada en el relat curt Las babas del diablo, de Julio Cortázar.
Va de nit al lloc i descobreix el cadàver que les seves fotografies li han revelat. De tornada a casa seva, troba el seu taller buit: tots els seus clixés i negatius han estat robats. Desemparat, busca consell amb un amic, però és en va. Al matí, torna al parc, per descobrir que el cos també ha desaparegut...
La novel·la L’arpa d’herba, de Truman Capote.
“I vaig desitjar que el jutge sentís allò que la Dolly m’havia explicat: que el prat era una arpa d’herba que recollia i explicava coses; que era una arpa de veus recordant una història. Vam escoltar.”
L’arpa d’herba és un llibre que fins i tot els lectors més habituals de l’autor acostumen a passar per alt. Deu ser la més desconeguda de les seves novel·les, i també és, pel mateix motiu, la més oberta a nous descobriments. Per exemple, les dues tietes solteres que hi surten són dos personatges absolutament, inconfusiblement, deliciosament capotians.
També en el camp literari, hi trobem altres poesies sobre el tema, com per exemple les que trobem al web Amics arbres - Arbres amics,
“I vaig desitjar que el jutge sentís allò que la Dolly m’havia explicat: que el prat era una arpa d’herba que recollia i explicava coses; que era una arpa de veus recordant una història. Vam escoltar.”
L’arpa d’herba és un llibre que fins i tot els lectors més habituals de l’autor acostumen a passar per alt. Deu ser la més desconeguda de les seves novel·les, i també és, pel mateix motiu, la més oberta a nous descobriments. Per exemple, les dues tietes solteres que hi surten són dos personatges absolutament, inconfusiblement, deliciosament capotians.
També en el camp literari, hi trobem altres poesies sobre el tema, com per exemple les que trobem al web Amics arbres - Arbres amics,
 |
| Celdoni Fonoll |
Panical de la muntanya,
panical del prat suau,
panical tot ple de punxes,
panical tenyit de blau.
Panical, flor de rondalla
d’aquell rei que té un fort mal
i per curar-li la cama
cerquen flor de panical.
Panical, flor virtuosa,
rara flor del panical,
guareix-nos, ai!, d’enyorança
quan l’amor fa estar malalt.
I un poema de la Maria Mercè Marçal:
Matinet de Sant Joan,
les herbes tenen virtut;
ai, amic, l'amor fa sang
i la lluna ja s'esmuny,
matinet de Sant Joan.
Matinet de Sant Joan,
les herbes duen metgia;
ai, amic, l'amor fa sang,
cremem berbena florida,
matinet de Sant Joan.
Com a historiador del sensible, Corbin convida al lector a tornar a connectar amb les emocions experimentades en contacte amb l'herba, que van ser celebrades pels autors més grans, des de l'antiguitat fins a l'actualitat.
El verd tindria una virtut calmant. I per veure els balcons i els sostres dels nostres edificis, les voreres de les nostres ciutats, els ciutadans d'avui tracten d'aprendre d'ells. Greenland recupera els seus drets, com per respondre a un desig, com per recuperar les emocions perdudes.
Molta gent ha celebrat aquest poder sensible de l'herba. De Lucreci a Petrarca, de Ronsard a George Sand, de Lamartine a René Char, i Alain Corbin pinta un retrat d'aquests tributs a l'herba en totes les seves formes. I després renovem amb sensacions familiars: l'alegria de l'infant rodant a l'herba, la invitació a descansar després d'un dinar a l'herba, les olors del fenc tallat, el brunzit del petit món dels prats i també l'erotisme d'un llit d'herba, fins a la pau provocada per l'herba disciplinada dels cementiris. A la discreció de les cites que il·lumina, Corbin ens convida a un passeig sensorial i verdós.
Mil anys pels camins de l’herba. Ferran Miralles / Jordi Tutusaus. Editorial Efadós. Obra de síntesi, rigorosa i profundament didàctica, que recull la grandiositat d’una cultura mil·lenària que aviat serà només llegenda: la dels pastors transhumants de les terres catalanes. Amb exquisida sensibilitat, s’ha copsat la fi d’una activitat i d’una manera de viure de la qual els autors han estat testimonis privilegiats. Al llarg de més de 250 pàgines, plenes de fotografies, desfilen pastors, gossos i ramaders; la memòria d’una xarxa oblidada, la dels camins ramaders; els darrers actors d’aquest vaivé que fou la transhumància; i el cicle desconegut de l’any dels pastors.
Vegem-ne ara alguns exemples en la Pintura:
Le déjeuner sur l'herbe – Édouard Manet. Museu d’Orsay, París.
Pagès cremant males herbes – Vincent van Gogh. Col·lecció privada.
Camp de roselles – Claude Monet. Museu d’Orsay, París.
Paisatge campestre – Santiago Rusiñol. Col·lecció privada.
Dans le parc. Berthe Morisot. Petit Palais / Roger-Viollet.
 |
| Alfàbrega |
Comentaris