Escrit per Joan-Ignasi Elias
La campana és un instrument musical de percussió que ha tingut diverses afinacions al llarg dels segles. El nom prové del llatí tardà ‘campāna’, amb el mateix significat, que era una abreviació de “vasa campana”, o sigui, ‘vasos de Campània’, regió d’on provenia el bronze de més bona qualitat.
Als països mediterranis, tradicionalment les campanes s'han utilitzat, sobretot, per a la comunicació, i han estat un signe comunitari, mentre que en les terres centrals d'Europa, i sobretot en els carillons (joc de campanes afinades i disposades de manera que puguin formar una melodia o un conjunt harmònic) s'han emprat per tocar melodies. A les esglésies i escoles s’han usat per marcar el pas del temps i les crides a missa o a classe. Es toquen mitjançant un batall o martell exterior i la campanada és el so que fa una campana quan és colpida pel batall o per un objecte dur (martell).
Les campanes, ja conegudes dels pobles egipcis i asiàtics en forma de campanetes i usades també pels grecs i els romans, van ser adoptades per l'Església catòlica per convocar els fidels almenys des del segle V. Els romans els van donar el nom de tintinabula i els cristians les van cridar signum perquè servien per assenyalar o avisar l'hora de les reunions. Però ja al segle VII, si no abans, es deien «campanes», com consta per escriptors de l'època.
Van anar augmentant de grandària successivament fins que al segle XIII es van fondre de grans dimensions, veritablement colossals des del segle XVI. La matèria primera de les campanes ha estat gairebé sempre el bronze, encara que admetent diferents aliatges segons les èpoques i les nacions. També s'ha usat el ferro i per a campanetes, l'or i la plata.
De molts segles ençà les campanes sempre han estat vinculades a la vida dels pobles. En el cristianisme, les associem a rituals religiosos, encara que alguna vegades tenien i tenen un ús social. I podríem dir que pràcticament fins ben entrat el segle XX les campanes marcaven la vida dels pobles. La gent es regia pels tocs de les campanes i pel sol per saber l’hora en què es trobaven. Llevat dels senyors i d’alguns professionals de rellevància, ningú no duia rellotge i en certa manera tampoc no el necessitaven.
Hi havia tocs rituals: baptisme, matrimoni, combregar o viàtic, extremunció, processons, difunts... En els pobles on hi havia monestirs i convents les campanes d’aquests llocs també convidaven la gent a la pregària i a altres activitats. Però allò que cridava més l’atenció eren els tocs de la campana ad intra, és a dir, la regulació de la vida conventual.
D’altra banda, els dits tocs civils, quan es produïa una desgràcia o incendi en el poble tocaven diafora, que era un toc esglaiador: consistia en un seguit de batallades sense gairebé pausa entre una i altra. També es tocava a sometent, que era una organització paramilitar de protecció civil separada de l’exèrcit per a la defensa pròpia i de la terra en temps de conflictes bèl·lics o per la presència de bandolers o pirates.
Alhora, algunes botigues importants i algunes farmàcies tenien una campaneta sobre la porta d’entrada que en obrir era accionada per una molla. Quan un client accedia a l’establiment, la campaneta sonava i el dependent o el practicant sortien a despatxar.
Vegem-ne alguns exemples de famoses, per motius diversos:
La Tsar Kólokol (en rus: Царь-ко́локол), que significa "Rei de les campanes", és una enorme campana que s'exhibeix al Kremlin de Moscou, Rússia. Es tracta de la campana més gran del món encara existent. La campana va ser encarregada per l'emperadriu Anna de Rússia, neboda de Pere el Gran.
La campana pesa 216 tones, amb una alçada de 6,14 metres i un diàmetre de 6,6 metres. La campana es va trencar durant un incendi el 1737. El Tsar Kólokol la va fer posar el 1836 en un suport al costat de la torre del campanar de Sant Ivan.
D’altra banda, hi trobem dues campanes de la pau:
Els japonesos tenen una campana de la pau que es toca cada any a l'agost en record de les bombes nuclears d'Hiroshima i Nagasaki durant la Segona Guerra Mundial. Es troba en l’espai del Memorial de la Pau, a Nagasaki.
Al parc de Montjuïc, a Barcelona, hi trobem aquesta campana, que és la més gran de les cinc que van arribar d'Alemanya regalades per l'empresa Mercedes Benz i foses al taller Bachert. De bronze i amb estructura d'acer laminat i pintat.
Havia de tocar l'Àngelus dos cops al dia, i proclamar un desig de pau i llibertat amb motiu dels Jocs Olímpics del 92.
També, per a saber-ne més, podem trobar informació o visitar aquests dos museus:
el Museu de les Campanes situat a la localitat de Mina Clavero, província de Còrdova, l’Argentina. Es tracta d'un museu privat, en el qual s'exhibeix una important col·lecció de més de 600 campanes de tot el món, ensenyant-ne orígens, la seva conformació i les seves curiositats.
O bé, més a prop, el Museu de les Campanes de Catalunya, a Os de Balaguer (Noguera), del qual podeu trobar més informació en aquest web.
I per a fer-nos una idea de la tradició de les campanes, només cal que ens apropem a algunes dites, com per exemple:
Dir-ne de l’alçada d’un campanar: Dir un disbarat.
Fer campana: Deixar d’assistir a una classe, a l’escola. Per extensió, faltar a una obligació quotidiana. La frase té origen en aquells temps en què encara no hi havia escoles públiques i la mainada anaven a aprendre a la rectoria i, per tant, eren alhora deixebles i escolans, nom aquest darrer que també té origen en l’escola exercida pels capellans i a la rectoria, i inclou el doble sentit de deixeble i ajudant de l’església. En aquell temps el noi que mancava a classe era castigat a tocar la campana en tocar les funcions religioses que s’havien de celebrar el dia o els dies següents, segons la importància del càstig que li volien donar. Aquesta feina, pròpia d’un home i no d’un infant, resultava pesada per a aquest i constituïa un veritable càstig.
Fer-ne de l'alçada d'un campanar: Fer moltes malifetes i extravagàncies.
Fer una volta de campana: Fer una volta completa sobre si mateix.
No es pot repicar i anar a la processó: Voler fer alhora dues coses incompatibles.
Oir o sentir campanes i no saber a on: Saber una cosa a mitges, tenir-ne una notícia vaga.
Tenir algú dins una campana de vidre: Tenir-lo molt gelós o ben guardat.
La revista La Campana de Gràcia, editada a Barcelona des de mitjan 1870 fins a finals de 1934, va ser la primera publicació de gran difusió escrita en català i també la publicació catalana més longeva. Amb els seus seixanta-quantre anys de vida, La Campana és una fita del periodisme català.
Sota el títol de la capçalera es podia llegir «Semanari bilingüe. Donarà una batallada cada setmana. Si se’n venen moltes, tocarà a sometent». Des de la seva aparició, La Campana comptà els números a cop de batall, així doncs cada exemplar de La Campana de Gràcia era considerat una “batallada”.
D'ideologia republicana i anticlerical, va aconseguir el favor popular ben aviat. Això va permetre que el seu editor hi anés introduint millores per afermar la publicació, la qual cosa la va convertir en una de les publicacions amb més difusió de la seva època. El seu principal públic eren les masses d'obrers i menestrals catalanes, ja que la ideologia progressista de la revista els incitava contra el sistema monàrquic de la restauració.
En resseguir la història de La Campana de Gràcia trobarem sovint referències a L’Esquella de la Torratxa. Aquesta altra revistá va néixer per salvar La Campana d’una suspensió governativa. L’abril de 1872 la monarquia d’Amadeu de Savoia estava a punt de caure i s’havia proclamat l’estat de setge per un nou aixecament carlí, sota aquestes circumstàncies el govern va decidir suspendre la publicació. El número 106 de La Campana va ser prohibit i va retrunyir la frase del seu editor dient: “No volen sentir campanades? Doncs sentiran esquellots!” i la setmana següent va aparèixer L’Esquella de la Torratxa, amb els mateixos col·laboradors i dibuixants i els mateixos format, mida i composició que La Campana. L'Esquella va sobreviure tota la guerra fins a l'arribada dels nacionals a Barcelona el gener de 1939.
Entre la llarga llista de periodistes i col·laboradors de la revista hi trobem Rossend Arús, Valentí Almirall, Prudenci Bertrana, Gabriel Alomar, Antoni Rovira i Virgili (Wifred), Joan Puig i Ferrater, Joan Maragall, Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà, Ferran Canyameres, Domènec de Bellmunt, Lluís Capdevila i Ángel Pestaña. Els dibuixants van esdevenir no només un dels principals reclams de la revista, sinó també un dels més importants senyals d’identitat.
Tan sols per la seva col·lecció de dibuixos, La Campana de Gràcia ja es podria considerar una de les joies de la premsa satírica arreu del món. Entre els il·lustrador, hi trobem els noms d’Apel·les Mestres, Josep Lluís Pellicer, Marià Foix, Jaume Pahissa, Oleguer Junyent.
Amb el canvi de segle, es va anar renovant paulatinament la plantilla de dibuixants, on podem destacar-hi a Josep Costa àlies Picarol, que va ser el dibuixant més prolífic de la revista al llarg de més de trenta anys, Opisso, Feliu Elias ‘Apa’... En la breu etapa republicana hi dibuixaren autors com Escobar, Roqueta, Tísner, Bartolí... La revista va ser prohibida per les autoritats arran dels fets d'octubre de 1934. Així acabava la història d'una de les publicacions més importants de la premsa catalana.
La campana és un instrument musical de percussió que ha tingut diverses afinacions al llarg dels segles. El nom prové del llatí tardà ‘campāna’, amb el mateix significat, que era una abreviació de “vasa campana”, o sigui, ‘vasos de Campània’, regió d’on provenia el bronze de més bona qualitat.
 |
| Campanar de la parròquia de Sant Martí, Torrelles de Llobregat |
Als països mediterranis, tradicionalment les campanes s'han utilitzat, sobretot, per a la comunicació, i han estat un signe comunitari, mentre que en les terres centrals d'Europa, i sobretot en els carillons (joc de campanes afinades i disposades de manera que puguin formar una melodia o un conjunt harmònic) s'han emprat per tocar melodies. A les esglésies i escoles s’han usat per marcar el pas del temps i les crides a missa o a classe. Es toquen mitjançant un batall o martell exterior i la campanada és el so que fa una campana quan és colpida pel batall o per un objecte dur (martell).
Les campanes, ja conegudes dels pobles egipcis i asiàtics en forma de campanetes i usades també pels grecs i els romans, van ser adoptades per l'Església catòlica per convocar els fidels almenys des del segle V. Els romans els van donar el nom de tintinabula i els cristians les van cridar signum perquè servien per assenyalar o avisar l'hora de les reunions. Però ja al segle VII, si no abans, es deien «campanes», com consta per escriptors de l'època.
Van anar augmentant de grandària successivament fins que al segle XIII es van fondre de grans dimensions, veritablement colossals des del segle XVI. La matèria primera de les campanes ha estat gairebé sempre el bronze, encara que admetent diferents aliatges segons les èpoques i les nacions. També s'ha usat el ferro i per a campanetes, l'or i la plata.
De molts segles ençà les campanes sempre han estat vinculades a la vida dels pobles. En el cristianisme, les associem a rituals religiosos, encara que alguna vegades tenien i tenen un ús social. I podríem dir que pràcticament fins ben entrat el segle XX les campanes marcaven la vida dels pobles. La gent es regia pels tocs de les campanes i pel sol per saber l’hora en què es trobaven. Llevat dels senyors i d’alguns professionals de rellevància, ningú no duia rellotge i en certa manera tampoc no el necessitaven.
Hi havia tocs rituals: baptisme, matrimoni, combregar o viàtic, extremunció, processons, difunts... En els pobles on hi havia monestirs i convents les campanes d’aquests llocs també convidaven la gent a la pregària i a altres activitats. Però allò que cridava més l’atenció eren els tocs de la campana ad intra, és a dir, la regulació de la vida conventual.
Alhora, algunes botigues importants i algunes farmàcies tenien una campaneta sobre la porta d’entrada que en obrir era accionada per una molla. Quan un client accedia a l’establiment, la campaneta sonava i el dependent o el practicant sortien a despatxar.
Vegem-ne alguns exemples de famoses, per motius diversos:
La campana pesa 216 tones, amb una alçada de 6,14 metres i un diàmetre de 6,6 metres. La campana es va trencar durant un incendi el 1737. El Tsar Kólokol la va fer posar el 1836 en un suport al costat de la torre del campanar de Sant Ivan.
D’altra banda, hi trobem dues campanes de la pau:
Els japonesos tenen una campana de la pau que es toca cada any a l'agost en record de les bombes nuclears d'Hiroshima i Nagasaki durant la Segona Guerra Mundial. Es troba en l’espai del Memorial de la Pau, a Nagasaki.
Al parc de Montjuïc, a Barcelona, hi trobem aquesta campana, que és la més gran de les cinc que van arribar d'Alemanya regalades per l'empresa Mercedes Benz i foses al taller Bachert. De bronze i amb estructura d'acer laminat i pintat.
Havia de tocar l'Àngelus dos cops al dia, i proclamar un desig de pau i llibertat amb motiu dels Jocs Olímpics del 92.
També, per a saber-ne més, podem trobar informació o visitar aquests dos museus:
el Museu de les Campanes situat a la localitat de Mina Clavero, província de Còrdova, l’Argentina. Es tracta d'un museu privat, en el qual s'exhibeix una important col·lecció de més de 600 campanes de tot el món, ensenyant-ne orígens, la seva conformació i les seves curiositats.
O bé, més a prop, el Museu de les Campanes de Catalunya, a Os de Balaguer (Noguera), del qual podeu trobar més informació en aquest web.
I per a fer-nos una idea de la tradició de les campanes, només cal que ens apropem a algunes dites, com per exemple:
Dir-ne de l’alçada d’un campanar: Dir un disbarat.
Fer campana: Deixar d’assistir a una classe, a l’escola. Per extensió, faltar a una obligació quotidiana. La frase té origen en aquells temps en què encara no hi havia escoles públiques i la mainada anaven a aprendre a la rectoria i, per tant, eren alhora deixebles i escolans, nom aquest darrer que també té origen en l’escola exercida pels capellans i a la rectoria, i inclou el doble sentit de deixeble i ajudant de l’església. En aquell temps el noi que mancava a classe era castigat a tocar la campana en tocar les funcions religioses que s’havien de celebrar el dia o els dies següents, segons la importància del càstig que li volien donar. Aquesta feina, pròpia d’un home i no d’un infant, resultava pesada per a aquest i constituïa un veritable càstig.
Fer-ne de l'alçada d'un campanar: Fer moltes malifetes i extravagàncies.
Fer una volta de campana: Fer una volta completa sobre si mateix.
No es pot repicar i anar a la processó: Voler fer alhora dues coses incompatibles.
Oir o sentir campanes i no saber a on: Saber una cosa a mitges, tenir-ne una notícia vaga.
Tenir algú dins una campana de vidre: Tenir-lo molt gelós o ben guardat.
En el món periodístic, hi trobem
Sota el títol de la capçalera es podia llegir «Semanari bilingüe. Donarà una batallada cada setmana. Si se’n venen moltes, tocarà a sometent». Des de la seva aparició, La Campana comptà els números a cop de batall, així doncs cada exemplar de La Campana de Gràcia era considerat una “batallada”.
D'ideologia republicana i anticlerical, va aconseguir el favor popular ben aviat. Això va permetre que el seu editor hi anés introduint millores per afermar la publicació, la qual cosa la va convertir en una de les publicacions amb més difusió de la seva època. El seu principal públic eren les masses d'obrers i menestrals catalanes, ja que la ideologia progressista de la revista els incitava contra el sistema monàrquic de la restauració.
Entre la llarga llista de periodistes i col·laboradors de la revista hi trobem Rossend Arús, Valentí Almirall, Prudenci Bertrana, Gabriel Alomar, Antoni Rovira i Virgili (Wifred), Joan Puig i Ferrater, Joan Maragall, Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà, Ferran Canyameres, Domènec de Bellmunt, Lluís Capdevila i Ángel Pestaña. Els dibuixants van esdevenir no només un dels principals reclams de la revista, sinó també un dels més importants senyals d’identitat.
Tan sols per la seva col·lecció de dibuixos, La Campana de Gràcia ja es podria considerar una de les joies de la premsa satírica arreu del món. Entre els il·lustrador, hi trobem els noms d’Apel·les Mestres, Josep Lluís Pellicer, Marià Foix, Jaume Pahissa, Oleguer Junyent.
Amb el canvi de segle, es va anar renovant paulatinament la plantilla de dibuixants, on podem destacar-hi a Josep Costa àlies Picarol, que va ser el dibuixant més prolífic de la revista al llarg de més de trenta anys, Opisso, Feliu Elias ‘Apa’... En la breu etapa republicana hi dibuixaren autors com Escobar, Roqueta, Tísner, Bartolí... La revista va ser prohibida per les autoritats arran dels fets d'octubre de 1934. Així acabava la història d'una de les publicacions més importants de la premsa catalana.
Comentaris