Escrit per Joan-Ignasi Elias
Per situar-nos una mica en el tema, cal recordar que en botànica una herba és una planta que no presenta òrgans decididament llenyosos. Les tiges de les herbes són verdes i moren generalment en acabar la bona estació, sent substituïts per altres nous si l'herba és vivaç. Moltes herbes són anuals, naixent de llavor al començament de l'estació favorable i no deixant a l'acabar aquesta sinó noves llavors a terra.
En el llenguatge comú, "herba" és també qualsevol planta que té valor culinari o medicinal, amb ignorància del seu caràcter herbaci o arbori, quan la part de la planta que s'usa són les fulles o tiges tendres.
També que un prat és una formació vegetal formada només per plantes herbàcies, o sigui, una comunitat vegetal formada només per herba. El terme prat designa també el terreny ocupat per aquesta formació. Un prat pot ser natural o espontani, o bé artificial, que han estat sembrats per l'home o mantingut en estat de prat per a la pastura del bestiar domèstic.
Tipus d'herbes
Des dels temps dels druides celtes, el trèvol de quatre fulles s'ha considerat un símbol de bona sort. El més universal, potser. Qui no ha passejat alguna vegada per un prat ple de trèvols en la recerca d'aquest preuat i rar tresor... Encara que segurament siguin molt pocs els afortunats que n’han trobat algun.
Els trèvols de quatre fulles (un de cada deu mil) són generalment una anomalia genètica o una mutació ambiental, d'aquí la seva raresa (i la il·lusió de topar-se amb un).
Leave of Grass (“Fulles d’herba”) és un poemari de Walt Whitman (West Hills, Nova York, EUA, 1819). Quan va esclatar la Guerra de Secessió (1861-1865), Whitman va anar d’hospital en hospital i de campament en campament a la recerca del seu germà desaparegut en la batalla. El profund impacte d’aquest conflicte de terribles proporcions el va canviar per sempre i el va inspirar a l’hora d’escriure els seus diaris, Democratic Vistas (1871) i Specimen Days (1882), però també a l’hora de rebutjar tot el que havia dut a terme fins aleshores.
Whitman va esdevenir un eremita i un profeta, la veu encarnada d’Amèrica, i va voler escriure el llibre suprem, Fulles d’herba, un poemari en el qual va estar treballant durant quaranta anys i que va anar ampliant a través de diferents revisions.
Per situar-nos una mica en el tema, cal recordar que en botànica una herba és una planta que no presenta òrgans decididament llenyosos. Les tiges de les herbes són verdes i moren generalment en acabar la bona estació, sent substituïts per altres nous si l'herba és vivaç. Moltes herbes són anuals, naixent de llavor al començament de l'estació favorable i no deixant a l'acabar aquesta sinó noves llavors a terra.
En el llenguatge comú, "herba" és també qualsevol planta que té valor culinari o medicinal, amb ignorància del seu caràcter herbaci o arbori, quan la part de la planta que s'usa són les fulles o tiges tendres.
També que un prat és una formació vegetal formada només per plantes herbàcies, o sigui, una comunitat vegetal formada només per herba. El terme prat designa també el terreny ocupat per aquesta formació. Un prat pot ser natural o espontani, o bé artificial, que han estat sembrats per l'home o mantingut en estat de prat per a la pastura del bestiar domèstic.
Tipus d'herbes
Des dels temps dels druides celtes, el trèvol de quatre fulles s'ha considerat un símbol de bona sort. El més universal, potser. Qui no ha passejat alguna vegada per un prat ple de trèvols en la recerca d'aquest preuat i rar tresor... Encara que segurament siguin molt pocs els afortunats que n’han trobat algun.
Herbes remeieres
La tradició de prendre herbes quan un es troba malament, ja sigui de la panxa, que tingui dolor, que estigui constipat, que tingui la grip, o qualsevol altre alteració com l’insomni que ens faci no estar bé, ve de tant lluny com memòria té la humanitat.
Actualment, estem acostumats a prendre les herbes en bossetes preparades per fer la infusió, i amb les barreges adequades per a cada dolença; fins i tot les venen als supermercats, a l’abast de tothom i amb noms tant atractius que ja ens indiquen perquè serveixen, o sigui que la persona que va amb el carro pot comprar aliments plens de colesterol o de sal i allà mateix hi trobarà la solució per a la malaltia que li causen.
Abans, eren conegudes per les àvies i per les mares quines herbes havíem de prendre i la manera de barrejar-les, com també la forma de la preparació. I el ritual era part del remei. I el lloc on es guardaven les herbes era especial: en pots o en bosses de roba tancades a l’armari un cop seques.
A més, els botànics calculen que hi ha gairebé set-centes espècies de plantes medicinals. A més, la major part de les més utilitzades són plantes que creixen a prop de les cases, a les vores dels camins, als marges dels camps, dels horts i dels recs.
És una saviesa mil·lenària que actualment es va recuperant, després d’un període de crisi que va començar amb la revolució dels fàrmacs, el segle XIX. A més, és un patrimoni molt fràgil, perquè el coneixement es transmetia de manera oral o informal de generació en generació. S’ha pogut mantenir gràcies a la voluntat d’alguns folkloristes, com ara Cels Gomis, que va escriure Botànica popular, l’afany d’aplegar tota mena de coneixement d’algunes ordres monàstiques i la feina de les trementinaires.
El llegat d’aquestes dones, que es desplaçaven a peu per tot el país venent les herbes i remeis elaborats artesanalment, es manté molt viu a Tuixent. En aquest poble de l’Alt Urgell hi ha el Museu de les Trementinaires.
Herbes aromàtiques
Les herbes aromàtiques formen part de la cultura popular, tenen la capacitat de realçar el gust de cada aliment sense emmascarar-lo i doten les receptes d’un toc especial. Entre les més habituals, hi trobem: Alfàbrega, Anet, Anís, Cibulet, Coriandre, Estragó, Farigola, Fonoll, Julivert, Llorer, Marialluïsa, Menta, Orenga, Romaní, Sajolida i Sàlvia.
Males herbes
Per a conèixer-les millor, podem accedir a:
Males herbes. Guia per conèixer la vegetació arvense i ruderal, d’en Ramon Pascual. Tal com es pot llegir en el pròleg, “aquest llibre ens ajudarà a tots a situar les males herbes en el lloc que els correspon i a saber interpretar les seves virtuts i la seva capacitat d’adaptació i supervivència i que, tal com diu l’autor, són un esclat de vida entremig de les esquerdes del paviment dels carrers”.
Les herbes en les arts
 |
| Walt Whitman |
Hi ha, alhora, una pel·lícula homònima, Leave of Grass, de Tim Blake Nelson (2009), protagonitzada per Edward Norton, Richard Dreyfuss i Susan Sarandon.
Bill i Brady Kincaid són un parell de germans bessons idèntics que porten una vida paral·lela. Mentre Bill és un respectat i catedràtic professor a Rhode Island, el seu germà Brady es dedica al cultiu i distribució de marihuana. Daisy, la mare de tots dos, va ser una excèntrica dona que viu en un asil amb l'esperança d'oblidar la solitud.
Bill rep una falsa trucada informant que el seu germà ha estat assassinat, ja que Brady necessita una coartada per les seves malifetes. Bill es queda al seu antic poble a Oklahoma només per comprovar que Brady deu diners a un reconegut i respectat jueu de la zona que amenaça de matar-lo. Aviat s'assabenta que Brady serà pare, que la seva mare espera la seva arribada i que d'una vegada trobarà l'amor. Tot i el fred distanciament a què Bill va sotmetre l'única família que té, el destí li ensenyarà una valuosa lliçó.
I continuarem amb el vincle entre les Herbes i les Arts a la segona part...
Comentaris