La pluja (I)

Escrit per Joan-Ignasi Elias

Tothom sap què és la pluja, aquesta precipitació en forma de gotes d’aigua que cauen dels núvols, i potser, en altres condicions mediambientals, no caldria insistir en la importància cabdal que té en el cicle de l'aigua. Però sí que cal reiterar-ho en aquesta època en què vivim... Queda dit, doncs, encara que ja sabeu que aquesta Guaita proposa un altre tipus d’enfocaments.

Gustave Doré - El Diluvi universal (il·lustració a la Bíblia)
El primer enfocament -ves per on- té unes clares connotacions catastròfiques. Ens referim a un mite recurrent a diverses cultures com és el Diluvi universal, que indica que una gran inundació va destruir gairebé tota la vida en temps remots. Dins la Bíblia, en el llibre del Gènesi, es narra la història del diluvi com un càstig de Déu contra la humanitat, del qual va salvar Noè, la seva família i una parella de cada animal. Aquesta salvació explica que no hagués de crear la vida de nou, ja que la Creació és ‘única’. La pluja durà quaranta dies, nombre per indicar multitud.


En aquest sentit, podem llegir la particular visió poètica d’en Pere Quart des del seu poema “Noè” (Terra de naufragis):

Noè mira, poruc, per l’ull de bou.
L’aiguat no amaina.
Ja es nega el pic més alt de la muntanya.
No es veu ni un bri de verd,
ni un pam de terra.

Senyor, per què no atures aquest xàfec?
Minva el gra i el farratge
i les bèsties es migren a les fosques;
totes —te’n faig aposta—
deuen pensar el mateix:
I mentrestant els peixos se les campen!
Jo tampoc no m’explico el privilegi.

Ja no donem abast tapant goteres;
i en dos indrets de la bodega
la fusta m’ha traït: traspua
a despit del betum.

Fa trenta dies que plou massa!

Noè cercava el cel per la lluerna
i veia la cortina espessa de la pluja.

La família, ho saps prou, no se’n fa càrrec.
Els fills em planten cara, rabiosos,
les nores xafardegen i no sirguen,
els infants, sense sol, s’emmusteeixen.
I la dona, ui la dona!,
em fon, de pensament, amb la mirada.

Tanta humitat no em prova:
garratibat de reuma,
què valc, Senyor?
I, a més, el temps pesa qui-sap-lo:
ja en tinc sis-cents de repicats!

Prou mullader, Jahvè, repensa’t!
Que el bastiment, de nyigui-nyogui,
poc mariner, sortí d’una drassana
galdosa, a fe!
i el costellam grinyola, es desajusta.

No m’ennaveguis més, estronca
les deus de la justícia
i engega el sol de la misericòrdia!
Ja fóra hora d’estendre la bugada!

Ben cert que ets Tu qui fa i desfà les coses;
i per amor de tu suportaré el que calgui.
Només volia dir-te
—i sé per què t’ho dic—
que aquest país no és per a tanta pluja,
i el llot no adoba res:
cria mosquits i lleva febres.
Caldrà refer els conreus i escarrassar-se.
Som quatre gats malavinguts
i m’estic veient una muntanya…

Vingué aleshores un tudó tot blanc,
però ensutzat de colomassa,
i s’aturà a l’espatlla dreta
del vell senyor almirall,
el qual, amb la mà plana,
oferí quatre veces a l’ocell amansit.
En aquell temps ningú no s’estranyava
de res.

Vegeu la Bíblia.
En l’àmbit literari, les mostres sobre la pluja són diverses:


Tenim, per exemple, la novel·la d’en Jaume Cabré Pluja seca. Carta del papa a la reina Maria (Editorial Proa, 2001). Ha mort el papa Luna, el darrer pontífex, per a molts, de la causa d'Avinyó. Al castell de Peníscola, els autèntics cardenals de la cristiandat busquen successor. A l'exterior espetega la pluja...



O els contes d’en Sergi Pàmies Cançons d’amor i de pluja, en què els vint-i-sis contes s’estructuren com un recital d’emocions i reflexions sobre la vulnerabilitat i els rituals més absurds de l’edat madura. Pàmies se submergeix en les aigües estancades de l’amor, la dependència de la memòria heretada, el dolor pels absents i el plaer d’escriure sense saber on és la frontera entre la invenció i l’autobiografia.


O bé en la poesia:

Bartomeu Rosselló-Pòrcel – Cançó després de la pluja

El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
Matinet matí,
no ballis amb la calitja.
A l’escarabat bum-bum
les ales li frisen.
Les flors de la perera
riuen i riuen.
Una mica de cel blau,
una mica-mica.
El núvol empeny el núvol
i llisca que llisca.
Qui puja la muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s’encén i s’apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s’apaga i s’encén,
farigola, romeguer.
El sol és aquí,
entre la rosa i el molí.
Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!

Josep Carner – Plou

Totes les bruixes d'aquest món perdut
són en el cel bretó, que en desvaria;
l'aigua bruny, delerosa, el punxegut
capell dels cloquerets de Normandia.

París regala deplorablement;
es nega Niça d'aiguarells en doina.
Milers d'esgarrifances d'un moment
punyen Sena, Garona, Rin i Roine.

L'aigua podreix els carrerons malalts;
gargolen per cent becs les catedrals.

La pluja a tot arreu, esbiaixant-se,
veu solament alguna mà que es mou
fregant un vidre de finestra. Plou
a totes les estacions de França.

Paul Verlaine - Il pleure dans mon coeur

Il pleure dans mon coeur
Comme il pleut sur la ville ;
Quelle est cette langueur
Qui pénètre mon coeur ?

Ô bruit doux de la pluie
Par terre et sur les toits !
Pour un coeur qui s’ennuie,
Ô le chant de la pluie !

Il pleure sans raison
Dans ce coeur qui s’écoeure.
Quoi ! nulle trahison ?…
Ce deuil est sans raison.

C’est bien la pire peine
De ne savoir pourquoi
Sans amour et sans haine
Mon coeur a tant de peine !

Trad. cat. – Plora al meu cor
Plora al meu cor 
Com plou sobre la ciutat;
Què és aquest llanguiment
Que entra al meu cor?

O dolç so de la pluja
A terra i a les teulades!
Per a un cor avorrit,
Oh, la cançó de la pluja!

Ell plora sense cap motiu
En aquest cor que és malalt.
Què! Cap traïció?...
Aquest dol és sense motiu.

Aquesta és la pitjor raó
de no per saber per què
Sense amor i sense odi
El meu cor està tan trist!


Josep M. de Sagarra – Cançó de pluja

No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?
¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Podeu sentir-ne la versió musicada per en Celdoni Fonoll 

En el món de la pintura també en tenim bons i variats exemples:

Santiago Rusiñol – Tarda de pluja  (Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú)

J.M.W. Turner - Pluja, vapor i velocitat. El gran ferrocarril de l'Oest  (National Gallery, Londres)

Camille Pissarro – Boulevard de Montmartre, un matí d’hivern  
(National Gallery of Victoria, Austràlia)

Camille Pissarro – Camí de Versalles a Louveciennes  (Clark Art Institute, Williamstown, EUA)

Pete Rumney – Pluja sobre Nova York (Museum of Fine Arts, Boston, EUA)

Vicent van Gogh – Blader sota la pluja (Museu d’Art de Filadèlfia, EUA)

Auguste Renoir - Els paraigües (National Gallery, Londres)

René Magritte – Golconde (Menil Collection, Houston, EUA)








I continuarà plovent a la segona part...

Comentaris