La Guaita: Pa negre

escrit per Joan-Ignasi Elias

La Guaita s’inicia amb la voluntat d’exposar altres enfocaments sobre el món rural que no siguin els més tècnics ni els socioeconòmics, sinó més aviat des de les aportacions diguem-ne més artístiques, des del cinema i l’audiovisual i també del literari en les seves diferents facetes.

Sempre amb el propòsit bàsic de la divulgació i l’amenitat, creiem que aquestes visions poden oferir tant des de l’experiència viscuda com de la recreada, tant des de la proximitat com des de la distància, unes altres perspectives que ens poden ajudar a redescobrir, a conèixer i a estimar, a reflexionar, a compartir, a millorar i valorar aquest àmbit absolutament fonamental per al nostre present i per al nostre llegat de futur.

Esperem aconseguir-ho i per això és obert, no cal dir-ho, als comentaris i als suggeriments de tots vosaltres lectors.


Començarem la nostra particular guaita per l’àmbit rural parlant de Pa negre. Com sabeu, és una pel·lícula catalana escrita i dirigida pel mallorquí Agustí Villaronga i basada en la novel·la homònima d'Emili Teixidor, encara que la pel·lícula és una adaptació no d'una, sinó de diverses novel·les de l'escriptor: Pa negre, Retrat d'un assassí d'ocells i Sic transit Gloria Swanson.


Estrenada al Festival de Sant Sebastià de 2010, la cinta va guanyar tretze Premis Gaudí, nou Premis Goya i va ser candidata als Oscars de 2011 (primera pel·lícula en català que va optar-hi).

Pa negre parla sobre la postguerra rural a Catalunya amb un discurs no tant polític, sinó més aviat emocional. En aquells anys durs de la postguerra, l'Andreu, un nen del bàndol dels republicans, troba un dia al bosc els cadàvers d'un home i el seu fill. Les conseqüències porten a la desintegració de la seva família, atrapada per mentides i culpes del passat. En aquestes circumstàncies, es produeix en l’Andreu el despertar d'una consciència moral que s'oposa a la mentida com a instrument del món dels adults.

Els elements que condicionen l’espectacularitat són la fotografia, els efectes especials i digitals, el nombre de figurants, la música i el caràcter particular i original dels personatges. La gran fotografia de l’Antonio Riestra retrata molt bé la situació de pobresa i misèria que patia la societat en si i la sensació d’angoixa i desesperació dels personatges. La fotografia es va enfosquint a mesura que va avançant la trama. És el recurs que permet transmetre la sensació d’opressió dels personatges. A més, la pel·lícula està rodada en càmera en mà, bàsicament per poder estar més a prop dels actors i poder sentir realment el que els passava per la pell.

Tot i tenir personatges tan especials, una cosa que ajuda molt a la caracterització original dels personatges és el diàleg, la manera que tenen els personatges d’expressar-se. Aquelles expressions i dites del català col·loquial que ens ajuden, a part d'atorgar-los particularitats al personatge, endinsar-nos dins d’aquella època i localitat rural.

Simbolismes

El pa negre del títol simbolitza la pobresa de la postguerra, especialment al bàndol dels vençuts, enfront dels dolços que prenen els rics i que el nen veu en les visites de la seva mare. No és, però, l'únic símbol de la pel·lícula.


Els ocells també hi tenen un paper fonamental: representen el lligam afectiu entre pare i fill (per això l'Andreu, el protagonista, els destrueix en veure que el seu pare és un assassí), i són també una possibilitat frustrada de negoci que representa les aspiracions del pare.
El bosc, al seu torn, reprèn el paper de conte de fades i esdevé un indret màgic, ple de perills i revelacions. Allà l'Andreu descobreix el passat de la Núria (la seva cosina), una incipient sexualitat, hi troba el seu amic malalt, hi tenen lloc les converses entre els cosins per mirar d'entendre el món i habiten els fantasmes que a la nit espanten les criatures. Igualment, al bosc es troben la tia i el seu amant, i tenen lloc els dos crims de la pel·lícula. Un paper, doncs, fonamental.

Un cop d’ull al llibre

Us ha passat mai que llegint un llibre s’hagi despertat un record que estava amagat en un racó de la vostra memòria? Doncs pel que fa al llibre, https://www.grup62.cat/llibre-pa-negre/94355 (premi Lletra d'Or 2004), ens trobarem a mig camí entre la memòria i la ficció, en una barreja de gèneres. Pa negre  narra la vida de l'Andreu, un vailet de la plana de Vic, en els anys més crus de la postguerra. El seu pare, home de ferms ideals republicans, ha estat empresonat per roig, i la seva mare, que ara treballa en una fàbrica, el confia a uns parents que viuen a pagès. El temps que l'Andreu passarà a la masia serà el de la descoberta del món dels adults i la iniciació al sexe; un temps d'amistats valentes, de contes a la vora del foc, de jocs a l'aire lliure, de fer barraques a les branques dels arbres, de farinetes de blat de moro, de pa amb vi i sucre, de pa negre. Emili Teixidor recrea amb precisió l'ambient rural de la Catalunya de postguerra amb una llengua vivíssima, rica, plena de matisos, i explora l'amor i l'odi, la rancúnia, la venjança i la hipocresia en temps de guerra. I ens ensenyarà una lliçó important a la vida: com més estimem, a més perills ens exposem.
Pa negre se situa en l'escabrosa postguerra, en un ambient de boira i en clau de drama fabril i rural, un drama on s'entrecreua la memòria personal i les històries, de vegades les llegendes, aplegades d'aquí d'allà. Construeix un territori mític, ubicat a la comarca d'Osona, que no és només un espai físic, sinó que també és l'espai moral del nen que endevina el món adult, l'espai moral de l'adolescent, l'espai de la iniciació a la vida, als seus secrets, als seus misteris, al seu do i al seu dolor.

I ens ho explica el narrador: "Per primer cop vaig entendre el verí que podien contenir les paraules, i com se'ns ficaven a dins encara que no volguéssim." En efecte, ho pot experimentar el lector, des de la primera pàgina. I no puc deixar d’esmentar la força del llenguatge de la novel·la, amb tot un seguit d’expressions i paraules que s’han perdut amb el pas del temps i que et transporten a una època que en realitat no és tan llunyana...

Si en voleu conèixer una mica més, aquí podreu accedir a unes entrevistes a l’Emili Teixidor:

Guaitant al voltant...

La pel·lícula, produïda per Isona Passola, es va rodar a Mataró, Cànoves i Samalús, Mura, el Pont de Vilomara i Rocafort (el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac: https://parcs.diba.cat/web/santllorenc), El Puig de la Balma, El Figaró, Olot, Manlleu, L’Espunyola, Colònia Vidal (Puig-reig), Santa Fe del Montseny, Tavertet, i per rodar-la es va tornar a posar en marxa l'antiga fàbrica tèxtil de Can Llanes, a Manlleu. Fem una aturada especial a un d’aquests llocs:

 El Puig de la Balma, amb un casal que acull un museu i una residència casa de pagès amb bar, restaurant i habitacions. La visita del poble moble de Mura, és imprescindible. Els carrers empedrats estan molt ben conservats, dignes d’un pessebre vivent.
Els murs d’aquest mas es troben encabits i penjats en els replans escarpats d’un cingle, tot aprofitant les cornises naturals. La part més antiga es podria considerar d’època preromànica, però s’hi han fet afegits al llarg dels segles.
El casal és força irregular en tots els sentits: en alçada, amplària i profunditat. És destacable el caràcter defensiu i fortificat que aquesta construcció tindria anteriorment, aspecte que es pot deduir per la presència d’una espitllera tocant el sostre de la roca, des d’on es pot vigilar tot el camí d’accés a la casa. A la part més inaccessible del cingle, hi ha una dependència coneguda amb el nom de la presó. Al peu del camí, hi ha una altra balma amb un tancament de pedra seca. El sector més arcaic queda completat per unes arcades de caràcter medieval.

Els propietaris actuals són descendents directes dels primers pagesos que habitaren el mas i conserven el cognom Puig. Actualment, aquesta família viu en una altra casa de construcció més moderna, situada al costat mateix de l’antiga balma.

Per saber-ne més:

Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Puig_de_la_Balma
Catalunya mediaval: https://www.catalunyamedieval.es/casal-del-puig-de-la-balma-mura-bages-2/

El pa de sègol o pa negre és un tipus de pa fet amb farina provinent del sègol en diferents proporcions. Pot ser de color clar o fosc, segons el tipus de farina i l’addició d’agents colorants, i sempre resulta més dens que el pa fet amb farina de blat. Té més contingut de fibra alimentària que la majoria de tipus de pa i sovint és de color més fosc, de sabor més fort i la pasta té poca elasticitat. És una farina que es treballa amb plaer.
El pa negre és el que es menjava majoritàriament al nostre país en l'època de la postguerra i el racionament, els anys que retratats en el llibre i en el film al qual dóna nom. Menjant un pa negre actual és fàcil pensar que la seva mala fama és immerescuda o que fins i tot és "cosa de vells". I és que un pa fosc dels que es fan ara als forns té un gust i unes olors molt més intensos que no pas el pa blanc, més habitual a les nostres taules però molt més insípid. La diferència entre un i altre és que la farina negra no està tractada ni refinada i conté tota la puresa del blat.

Tot i així, que la gent més gran, la que va viure els anys de la postguerra, el relacionin amb la fam i un aliment barat no és cap casualitat. Aquell pa, el dels anys 40 i 50, també es feia amb farina fosca, però "s'hi barrejava de tot" diu el forner manresà Jordi Jorba. I fa una llarga llista. "S'hi posava farina de cigrons, de blat de moro, de faves, pellofes i, fins i tot, hi ha qui diu que els que tenien més picaresca hi posaven serradures. Tot es feia per guanyar volum". I és precisament aquesta barreja que convertia el pa negre en el pa més barat de tots. A més a més, "a part de l'escassetat de farina, també s'hi posava de tot perquè la gent volia pa amb volum. Tenia gana i només importava la mida". El mateix Jorba assegura que "molta gent gran encara diu que no en vol, de pa negre, perquè l'associa amb el pa de quan passava gana i tot passava per la cartilla de racionament".

Ara, però, les coses són diferents. A la massa només hi va farina de blat de la més pura. Es renta el cereal i es mol. I s'ha de fer el pa ràpid, perquè aquesta farina es guarda poc temps. La farina blanca, en canvi, es guarda més temps i, a més a més, ja se n'han extret els gèrmens, que són una part del cereal molt valorats pels laboratoris químics.

Si es deixa de banda la barreja que es feia servir per a la massa, el procés per elaborar el pa negre d'aleshores i l'actual no són tan diferents. D'entrada, el pa s'amassa (a mà o a màquina) i s'hi barreja la mare, que és una petita part de la massa del pa del dia abans perquè així s'hi aporten els ferments (en Jorba ho fa així, tot i que ara hi ha ferments industrials i no cal guardar massa del dia abans), es deixa reposar perquè fermenti i en el moment idoni es posa al forn.

Fa 60 i 70 anys, en els anys de la pel·lícula i la novel·la, molts forns eren de llenya i també era habitual que el pa se'l fessin a les cases de pagès. Ara, diu Jorba, d'aquests forns de llenya "gairebé no en queda cap" i el pa es cou en forns elèctrics o de gas. Un cop ha passat pel forn, el resultat és un pa més fosc i atapeït, fibrós, i, tal com dèiem, amb un gust i unes olors intensos. Bon profit!

Articles relacionats

Pa negre, Salah Jamal, metge i historiador (EINES, hivern 2008)
http://www.raco.cat/index.php/Eines/article/viewFile/142358/193912

Pa negre, Abel Mariné, catedràtic emèrit del Departament de Nutrició i Bromatologia de la Facultat de Farmàcia (UB) (El Punt Avui, 12.11.2010)
http://www.elpuntavui.cat/article/7-vista/8-articles/328428-pa-negre.html

Comentaris

Anna ha dit…
Felicitats per la nova secció. Joan Ignasi, no me’n perdré cap, Pa negre m’ha agradat molt.
Records,
Anna Garriga
Moltes gràcies pels ànims, Anna. I molts records, també.

Joan-Ignasi