diumenge, 5 de març de 2017

La “solidaritat ecològica”, el nou concepte estratègic

Escrit per Ricard Estrada i Arimon
En altres articles d’aquest bloc, s’ha escrit sobre conceptes pot divulgats que avui afloren en la literatura agrària i ambiental o d’ordenació del territori, pensaments nous que treballen per reconsiderar vells paràmetres que justifiquen models de desenvolupament humà. Ha estat objectiu la divulgació dels conceptes de:  la terra agrària com un “bé comú”, les infraestructures verdes, l’economia circular, l’economia verda, els parcs agraris, els boscos singulars, ...; però fins ara no s’havia comentat res, a aquest bloc, sobre “la solidaritat ecològica”. Avui provaré de fer una aportació, que no un dictat de fe, ni una reflexió definitiva. No soc expert, però pretenc -potser ingènuament-  despertar a qui llegeix aquest text que faci recerca sobre la “solidaritat ecològica”.
Bosc - foto David Talens (CC BY 2.0)
Crec que aquest nou principi, sorgeix per reafirmar la necessitat social d’endinsar-nos en la reflexió i comprensió de la complexitat i el ritme de vida que portem i que no ajuda gens a parar-nos un temps i pensar sobre el present i el futur. Aquesta situació és la que reina, però no tothom ho veu de la mateixa manera, és així que resulta que alguns sectors agraris, concretament els silvicultors de la regió de Gascogne, (FR) en el seu darrer Journal de la forêt cultivée núm. 634, desembre/gener de 2017, evidencien aquesta necessitat i fan d’altaveu per a difondre el principi de solidaritat ecològica.
El concepte
Què és això? Explico el que sé. Resulta que el govern de la República Francesa ha promogut La llei per la reconquesta de la biodiversitat, la natura i els paisatges, ja publicada en el Diari Oficial el dia 8 d’agost de 2016. Aquesta llei introdueix el nou concepte, juntament amb altres que tot seguit comentaré i que també s’han introduït en el cos jurídic del nostre país veí de la Unió Europea.
La llei esmentada, en l’article 2 introdueix quatre principis per a poder iniciar el camí cap a un nou model de gestió o convivència en que l’ecologia deixi de ser un mantra per a ser un actiu de valor real. Veiem el que diu el text legal:
  • Punt 6è: El principi de solidaritat ecològica, crida a que és tingui present en la presa de decisions públiques que tenen un impacte significatiu en el medi, tant en les interaccions sobre els ecosistemes, els éssers i els ambients naturals o construïts.  
  • Punt 7è: El principi d’ús sostenible, que la determinació dels usos en un lloc determinat, pot ser una eina que contribueixi a la biodiversitat.
  • Punts 8è: El principi de complementarietat entre el medi, l’agricultura, l’aqüicultura i la gestió sostenible dels boscos, en les zones agrícoles, aqüícoles i forestals són portadores de biodiversitat específica i variada i les activitats agrícoles, aqüícoles i silvícoles poden ser vectors de d’interacció dels ecosistemes per assegurar, en primer lloc la preservació de la continuïtat ecològica i, en segon lloc, dels serveis ambientals que utilitzen les funcions ecològiques d’un ecosistema per restaurar, mantenir o crear biodiversitat.
  • Punt 9è: El principi de no regressió, que la protecció del medi, proporcionada per les lleis i reglaments sobre el medi, poden ser objecte de millora constant, segons la informació científica i les tècniques disponibles.
Aquestes aportacions jurídiques són de fet una gran revolució respecte el model actual d’ordenació/planificació del territori i també de la seva explotació, en definitiva són baules noves de la nova economia.
No és estrany que silvicultors de la regió d’Aquitània (FR), posin en valor la “solidaritat ecològica” ells es qualifiquen així mateixos, com a productors de fusta, de magatzemistes de carboni, de productors d’oxigen i d’energia, de protectors del sòl i de l’aigua i del paisatge. Ho fan amb un missatge clar i comprensible.  (S’autodefineixen com a industrials de serveis ambientals i fan un gir del discurs tradicional de productors agraris/forestals). Important aquest canvi, al meu entendre.
De fet no expliquen res diferent del que fan els silvicultors i també els agricultors de Catalunya, que actuen d’acord el programa i la gestió que els hi és pròpia, però amb la diferència que ells ho expliquen manta vegades.
Una comunicació precària, l’autocrítica
S’han de millorar els instruments de comunicació i facilitar la comprensió a gran part de la ciutadania, que massa freqüentment valora el medi solament com a paisatge (valor subjectiu que crea valor però no necessàriament es pot internalitzar en qui el produeix) en lloc de considerar el medi, especialment el bosc, però també l’agricultura, com a la fàbrica (la indústria) transformadora de l’energia solar en bens útils.
Els actors i els principis estan definits
Els agricultors i els silvicultors son transformadors d’energia i productors de bens. És a dir són també “industrials”. Explicat així permet fer més comprensible, pel comú, que fan aquests “agroindustrials”.
La població activa del món rural (productiva) dedicada a l’agricultura, a la silvicultura i a l’aqüicultura, coneixen bé els elements naturals i saben com s’han de gestionar per aconseguir que la seva sostenibilitat sigui real i l’aplicació dels principis explicitats en la llei francesa sobre la solidaritat ecològica, l’ús sostenible, la complementarietat entre el medi, l’agricultura, l’aqüicultura i la gestió sostenible dels boscos i la no regressió; es conservin i es potenciïn.
Seria lloable que es transcrivissin, aquests principis fil per randa a legalitat de casa nostra. De ser així, un altre entorn tindríem.
Cal el coratge (social i polític) per a fixar el temps del trànsit cap al nou model d’utilització dels recursos. Els francesos ja han iniciat el camí del canvi de paradigma, si més no legalment.  Hem de ser sabedors que el rellotge dels ecosistemes naturals s’atura, de fa uns anys per allà a la mitat de l’any (juny-juliol), la resta de mesos fins el desembre, vivim del crèdit ambiental. O com els agradar dir a alguns economistes amb un creixement ambiental negatiu.
El deute ambiental acumulat, ja es patent. Solament cal veure els esforços que ara hom fa per a voler posar-hi remei a la gran pertorbació que hom ha generat i continua generant,  establint, a tall d’exemple,  mesures per a minimitzar el trànsit a les ciutats o sobre el bon ús del aliments, per no parlar de potenciar l’ecodisseny com l’eina convenient per la creació d’una nova economia circular, però tot això ja és un altre tema diferent.


Imprimir article

2 comentaris:

Ignasi ha dit...

No soc del ram i, per tant, parlo força des del desconeixement. Però em sembla un bon gir a la política ambiental una llei com la francesa. Tant de bo faci reflexionar als responsables de la "nova república catalana". Tot i així, en les parts que has transcrit hi trobo a faltar el concepte de "Capital natural" que uses en la presentació. Per analogia a l'ús que se'n fa en ciències socials de conceptes afins: "Captial cultural", "Capital escolar", etc. crec que dóna una nova perspectiva al problema. Per mi tenen més valor conceptes que sí transcrius, com "solidaritat ecològica", "sostenibilitat" o fins i tot complementarietat i no regressió. Però el de Capital natural permet visualitzar que, també en aquest cas, es tracta dels nostres interessos.

Anònim ha dit...

Després de llegir el text m'ha passat pel cap que potser estem a l'inici de l'apropiació del capital natural pels agricultors, que ja no en serien els cuidadors, sinó els proveïdors. Ja queden menys passos per què acabi de patrimonialitzar-se la disponibilitat d'aquests bens sistèmics que fins ara no tenien preu: estem més a prop de pagar el corresponent impost per poder disposar d'oxigen, per disposar de la nostra quota d'embornal de CO2, perquè ens cuidin del paisatge, etc, etc.... Acabarem monetitzant-ho tot, i a més a més privatitzant-ho.

I els de les ciutats què podrem "oferir" als pagesos i forestals? Els haurem de fer pagar una taxa extra per disposar de serveis de telefonia que no són capaços de proveir per ells mateixos? Els farem pagar també un plus quan vinguin a una sala de cinema que no tenen al poble?

Quan sento parlar del concepte de "solidaritat" regulada a través d'una llei, recordo immediatament que els catalanets som "solidaris per llei" amb altres regions d'Espanya, i que aquesta solidaritat sempre va en una sola direcció. Les solidaritats per llei no són solidaritats, són imposicions!

Ja n'hi ha prou de fer-nos sentir culpables d'existir, no creus??

Potser és una reflexió extemporània, però el concepte de solidaritat legal m'enerva....

Anònim