dijous, 23 de juny de 2016

L’agricultura urbana

escrit per Ricard Estrada i Arimon
Vinyes a Viena - Foto @Soizik1974  (CC BY SA-2.0)
A aquest Bloc s’ha escrit, des del seu inici, sobre l’agricultura en general i també sobre l’agricultura periurbana. Avui encetem un altre apartat, el de l’agricultura urbana. Fins ara no era un tema molt rellevant, però cada dia més el nombre de ciutadans que viu a les conurbacions va creixent i les dades indiquen que hi ha un interès col·lectiu sobre la producció i la qualitat dels aliments i això ha fet possible que es generin negocis que fomenten el conreu agrícola (aliments) a les ciutats i pobles, que tenen com a objectiu donar resposta a la demanda de la població urbana que vol satisfer aquest neguit.
La República Francesa ha fet l’enquesta
Així és que en el darrer número de la gaseta Le Mensuel del mes de juny de 2016, núm. 13, de l’Académie de l’agriculture de France es tracta aquest tema amb rigor, si més no després d’haver fet una enquesta a començaments d’aquest any 2016 per l’Institut téchnique de l’horticulture.
És sorprenent estudiar els resultats d’aquest treball sociològic, que ens diu que el 65,8% de les llars franceses han comprat almenys una vegada a l’any un vegetal alimentari per a fer “agricultura”. Aquesta dada ja és prou significativa, però la que atreu més l’atenció és que el 87,9% dels patis o eixides de les zones urbanes amb un model d’urbanisme de ciutat difusa (cases aïllades- o allò que entenem com a “torretes”), tenen conreus agrícoles; en canvi, allà on hi ha la ciutat compacta (tipus eixample de Barcelona), per a posar un exemple, solament el 49,2% del balcons i el 47,2% de les terrasses tenen algun o alguns conreus agrícola, i als interiors dels habitatges solament el 9,5%.
L’article de Le Mensuel  indica que la motivació per aquesta “moda” és l’interès social que hi ha per a aquestes plantes ve donat perquè són decoratives (l’estètica) i també, secundàriament, per  l’aspecte alimentari de producció pròpia. Tot i la limitació que té el conreu en els entorns urbans, com a conseqüència  de la manca de temps per a dedicar-se a “fer-ho bé” o tenir uns coneixements bàsics del conreu, els desitjos del ciutadà van més enllà i molts treballen les plantes medicinals o alimentàries (hortalisses) sota criteris d’agricultura “natural” sense l’aplicació de fitosanitaris, la qual cosa ho fa ja més complicat.
On som?
Fins ara hi havia corrents de pensament que consideraven a les persones que tenien aquesta dèria o afició persones frikis, però com que ara ja hi ha una massa crítica –tot és relatiu a la vida− resulta que ja s’ha de considerar com una activitat pròpia de la nostra civilització (urbana), que consisteix a introduir el valor de l’alimentació de proximitat com una necessitat i un rebost viu que ens proporciona benestar, salut i també paisatge i estètica ornamental.
Per a donar resposta al paradigma, els mercats s’ha posat a treballar obrint escletxes de negoci no menyspreables, oferint una bona oferta de llavors, planters i plantes que es podem desenvolupar a les nostres llars, terrasses i balcons a l’interior dels habitatges. Les més usuals i fàcils del fer-ne el conreu són, pel que fa a les plantes aromàtiques: el julivert, la menta, el romaní, la sàlvia o la farigola; si es tracta del conreu d’hortalisses, les més habituals són l’enciam, la pastanaga, els raves, el tomàquet, el pebrot o l’albergínia, sense descuidar el maduixot. Amb aquestes petites orientacions poden constituir un bon projecte de conreu amb aquestes espècies, però si és el cas que hom tingui interès en endinsar-se per aquest camí de “pagès urbà a la pròpia llar” permeteu-me un consell: estaria bé que valorés quelcom més, com la qualitat del sòl on pensa fer-ho, la profunditat del sistema radicular de les plantes i sobretot la qualitat de l’aigua, ja que la de les ciutats acostuma, a l’entorn metropolità, ser calcària i amb algunes dosi de clor, entre algun altre element que pot distorsionar la producció que s’espera que ens produeixi la planta o les plantes que estem conreant.
Una altra cosa seria els conreus d’espècies arbòries o arbustives, com la vinya en forma emparrada, el llorer o alguns fruiters que tenen el seu atractiu a jardins, però això ja és molt més complicat i requereix més temps per a veure’n els fruits.
Tot escrivint aquest article vull recordar que el 28 de gener de l’any 1534, essent president de la Generalitat en Dionís de Carcassona, es varen plantar 24 tarongers al pati del Palau. Com podem estudiar, tot i estar en un altre context social, alguns dels nostres avantpassats (segle XVI) ja ho feien això de cultivar a les ciutats.  

Imprimir article