dimecres, 23 de desembre de 2015

Per Nadal (1): El Llibre Blanc del Sector Agrari del 1780

escrit per Ricard Estrada i Arimon, Carles Folch i Castell i Germani Rincón i Blázquez
Aprofitant aquest dies de canvi de solstici, volem fer una recordança al text que en motiu del Nadal de l’any 2000, va escriure el promotor d’aquest Bloc, en Jordi Peix i Massip, quan ja feia 11 mesos que s’havia acomiadat com a director General del Medi Natural. Durant aquesta etapa professional va aprofundir la seva activitat, entre altres ocupacions, fent divulgació de la història agrària de Catalunya. Són coneguts els fulls informatius Notícies de la Natura.
Com que el text que volem difondre és llarg, sembla oportú que fraccionem el seu contingut en tres parts: la primera és la que aportem avui amb el títol que encapçala aquest text, la segona portarà el títol Per Nadal (2): Els fisiòcrates i les sequeres periòdiques, que es publicarà el dia 2 de gener de 2016 i la tercera Per Nadal (3): Jaume Caresmar, que es publicarà el dia 5 de gener de 2016.
Serà una trilogia de lectures que permet conèixer un episodi de la història agrària que passa entre el 1718 i el 1791, però tot i la vostra afició a la lectura no oblideu que aquests són dies especials i íntims i hem de reservar temps per al descans.  
Foto Núria https://flic.kr/p/8PveZk - (CC BY-NC-SA 2.0)
La història quasi sempre ens ajuda a comprendre on som i com hi hem arribat, en aquest cas el que va passar en la primera centúria dels governs borbònics i com va funcionar la producció i el comerç  agrari a Catalunya.
Pel que fa a un temps més proper ens atrevim a dir: qui sap si aquests fets històrics que descrivim varen motivar que, el president de la Generalitat Francesc Macià i Llussà (1931-1933), quasi dos-cents anys més tard recuperés part d’aquell ideari fisiocràtic que ajudaren a prendre iniciatives com adscriure el Departament d’Agricultura entre el 10/11/1931 i el 29/12/1932 a la  Presidència de la Generalitat per la seva importància territorial, econòmica i social. Després, entre el 30/12/1932 i el 05/01/1934, el departament de l’administració de la Generalitat que gestionava l’agricultura ho feia conjuntament amb l’economia, així el Departament s’anomenà d’Agricultura i Economia. El potencial econòmic del sector agrari era molt hegemònic. Avui, Catalunya comparteix la gestió de l’Economia amb el Coneixement, temps era temps.
Sabem tot i això, i ens atrevim a concloure amb el coneixement que tenim, que Catalunya ha estat i és avui, encara, un país amb una profunda economia agrària i primer sector exportador.
_____________________________________________ el text d’en Jordi Peix i Massip
L’època: Una gran empenta demogràfica i agrícola
La població de Catalunya, entre 1718 i el 1788, anys en què es feren censos, es doblà, passant d’uns 400.000 habitants a 900.000. Aquesta població millorarà gràcies a les bones perspectives del comerç i de l’alimentació i sobretot per la pràctica eliminació de les pestes i una forta immigració procedent de França.
Des de l’àmbit estatal, s’obren Expedients Reials, “llibres blancs”, per rebre propostes per millorar la situació de l’agricultura. Es necessiten noves idees per canviar el model. Es funden les Acadèmies i Societats d’Agricultura o d’Amics del País –la primera va ser a Lleida (1763)– que volen proposar i posar en pràctica un nou model per al desenvolupament de l’agricultura, el primer sector de l’economia catalana. El 1768 es crea la Direcció General d’Agricultura en l’Acadèmia de Ciències de Barcelona i en Josep Albert Navarro-Mas i Marquet, advocat a Barcelona i amb propietats a Piera, n’és director fins al 1805: publica un estudi recomanant seguir l’exemple de la Xampanya per millorar la viticultura. Al cap de 200 anys, les que foren finques seves estan totes plantades de vinya en espatllera i produeixen vi per a cava.
Gaspar Melchor de Jovellanos reconeix la influència que va rebre dels fisiòcrates. Va publicar una obra cabdal per a Castella en proposar en el seu Informe sobre la Ley Agraria protegir l’agricultura eliminant els tres estorbos amb què aquesta topava. Recomanà un canvi jurídic; era un gran admirador dels catalans i de les seves tradicions jurídiques agràries, especialment de l’emfiteusi i de la institució de l’hereu, millores tècniques i superació de les limitacions climatològiques mitjançant el regadiu. Al peu de Montserrat digué: El cultivo (de los catalanes), siempre diligente y tal que espanta más que admira, no solo por su extensión porque se puede decir con verdad que no se puede ver un palmo de tierra holgado, sinó tambièn por su perfección. !Que bien labrada está esta tierra, arada, cavava, gradada, desterronada y puesta en eras!
El dinamisme de la colonització del nou món caracteritza el segle XVIII. La demanda d’aliments fa créixer l’agricultura i el comerç amb Amèrica. Si nosaltres els enviem aliments, ells ens en proposen de nous que avui caracteritzen la nostra cuina, com el tomàquet i la patata, i la nostra agricultura, com el blat de moro i el gira-sol. Catalunya per a fer-ho necessita una vegada més mà d’obra.
Els gascons, esperonats per la misèria, anaven a servir com a mosqueters a la Cort o anaven vers Espanya travessant els rius, les gaves en occità, cosa que va generalitzar la denominació de “gavats” per aquests immigrants. En molts pobles de Catalunya, especialment on s’havien realitzat rompudes vitícoles (suelen plantar viñas en las peñas a fuerza de picos. A. Pons) o olivera, un percentatge elevat de la població era d’origen francès. Almacelles, totalment despoblat arran de la guerra dels segadors, fou repoblat a la meitat del segle. Tantes foren les terres comunals i d’erms abans llogats al bestiar transhumant i ara conreats, que el Cos de Ramaders Pirinencs del Regne d’Aragó i del Principat de Catalunya protestà.
A les ciutats, la indústria creix empesa per la demanda dels nous territoris d’ultramar. El litoral s’anima amb un comerç de cabotatge intens que transporta mercaderies a costos més reduïts i amb més rapidesa que als camins rals, en molt mal estat. Anar de Barcelona a Madrid pel camí ral era una veritable proesa, no només per la mala qualitat de les carreteres, sinó també pel bandidatge o els contrabandistes en les zones frontereres, amb menys intensitat que el segle anterior, que periòdicament atacaven els passatgers. Els ports de Catalunya, des de Roses a Sant Carles de la Ràpita, a partir de la liberalització del comerç vers Amèrica, exportaven productes, especialment “holandes” i oli, al nou món.
Es construeixen nous habitatges, es reformen les masies, s’arreglen els marges. A tot Catalunya queda una allau de testimonis d’aquesta febre reconstructora en els llindars de les portes, recordant l’any en què es va construir o renovar. Les fargues dels Pirineus (Llavorsí, Alins, Ainet, Escaló, Espot a Lleida o les poblacions del Ripollès i la Cerdanya) comencen a fer-se sentir amb força desforestadora. Aquest dinamisme de l’agricultura i de tota l’economia general de Catalunya i Espanya, que no es veia recolzada per unes estructures productives massa arcaiques, va portar a la disminució pública de propostes per a la millora de l’agricultura i el comerç. Les idees fisiocràtiques van entrar amb força a Catalunya i es tradueixen els llibres dels agrònoms Jethro Tull, anglès, i Duhamel de Monceau, francès.”

Imprimir article

1 comentari:

Anònim ha dit...

és el miracle del XVIII

(i ens caldria repetir-lo)

Manel Larrosa