escrit per Ricard Estrada i Arimon
Fa uns dies, la Dra. Ana Zazo Moratalla, arquitecta-urbanista, va regalar-me el llibre El Parque Agrario. Una figura de transición hacia nuevos modelos de gobernanza territorial y alimentaria, de la que és autora juntament amb Carolina Yacamán Ochoa, Josep Montasell, Raimon Roda, Joaquim Sabaté, Valerià Paül i Rafael Mata, i editat per Heliconia.s.coop.mad. (juliol 2015).
 |
| Portada i contraportada del llibre |
Es tracta d’un estudi recopilatori i reflexiu sobre la figura del Parc Agrari com a eina de planificació i gestió agrourbana. Proposa d’aprofundir en l’evolució d’aquests territoris i incorporar-los en l’ordenament urbanístic, donant una plena projecció i protecció a aquests d’infraestructura verda, amb tot el que significa de servei ecosistèmic, amb projecció econòmica, social i ambiental.
Segons ens diu el llibre i pel que en coneixem, aquesta idea, de model de gestió i cogobernança territorial sorgeix a Catalunya i com a taca d’oli es difon per diferents indrets de l’Estat.
El primer exemple
La primera utilització del terme Parc Agrari surt en el Pla general d’ordenació urbana de Sabadell, el 1990 (aprovat el 1993), una idea que és treballada pels arquitectes P. Vidal i F. Mestres, després d’encarregar un treball sobre models de gestió del territori agrari o dit (en paraules urbanístiques) també sòl no urbanitzable, a l’arquitecte A. Borràs i a l’enginyer tècnic agrícola J. Montasell. Aquesta proposta va ser plantejada després d’un procés llarg de negociació entre l’Ajuntament i la secció local del sindicat Unió de Pagesos per cercar una seguretat jurídica per al desenvolupament agrícola estable. És en aquest entorn que ambdós arquitectes redactors del Pla general (Mestres i Vidal) tenen el compromís de donar-hi sortida després de la signatura del “Protocol del Rodal” (1987) entre el sindicat agrari i l’Ajuntament.
 |
| Signatura del Protocol del Rodal, 1987 |
La definició
No és fins al 1996 que el Consell de Protecció de la Natura defineix què és un Parc Agrari: Un espai obert i delimitat, el propòsit del qual és facilitar i garantir la continuïtat de l’ús agrari, preservant-lo de la seva incorporació al teixit urbà, impulsant programes específics que permetin desenvolupar llur potencial econòmic mediambiental i sociocultural, i protegir el patrimoni natural del seu entorn.
El concepte Parc Agrari evoluciona i madura fins al punt que, el 2015, en el projecte de Llei del sòl d’ús agrari, de la darrera legislatura del Parlament de Catalunya, i que diu: És un espai d’interès agrari d’una certa identitat i amb la voluntat de planificació, gestió i desenvolupament integral. Un Parc Agrari es configura com un instrument de gestió de determinats espais agraris que, per les seves peculiaritats o ubicació, així ho requereixen i es poden constituir com a tals. L’administració local competent promourà l’organisme de gestió i un pla especial d’acord amb el prevegin les disposicions vigents en matèria d’urbanisme. En aquest òrgan de gestió hi haurà d’haver representades les organitzacions agrícoles més representatives a Catalunya i les entitats que representin el món cooperatiu.
La tesi
La tesi que defensa la Dra. Zazo, de la Universitat Politècnica de Madrid, en aquest llibre diu que “El Parque Agrario es una estructura de preservación de los espacios agrarios en entornos urbanos en un contexto de cambio global.” El llibre fa un estudi sobre aquesta figura de planejament i de gestió del territori agrícola en l’àmbit de tot l’Estat. Considera la seva existència i estudia la singularitat d’alguns Parcs Agraris, com el de Fuenlabrada, Baix Llobregat, Sabadell, Gallecs, Valle de Guadalhorce i La Güerta. Constata que existeix un nou paradigma en la gestió territorial i que es treballa per a formular noves polítiques públiques relacionades amb l’agricultura periurbana i que avui es veu la figura del Parc Agrari com un instrument territorial útil que permet millorar la sostenibilitat i la cohesió del territori a través de la defensa de la governança alimentària local. La definició del model, del concepte i la conveniència d’establir una seguretat jurídica (de govern dels espais agraris) que tinguin com a condició sine qua non una gran durada en el temps.
Final
El llibre és recomanable per a qui estigui interessat a tenir en un sol volum de 226 pàgines tots els parcs agraris que hi ha a l’Estat aprovats o en procés, veure el seu desenvolupament, les seves característiques, les singularitats i també com evolucionen els tràmits administratius i de planificació.
El que sembla evident és que aquesta figura surt com una conseqüència per a frenar l’urbanisme desbocat i donar possibilitat de desenvolupament d’una infraestructura verda estable al sòl agroforestal amb un interès molt interessant per a les àrees densament edificades.
Suggereixo que quan tractem aquesta qüestió dels Parcs Agraris ens quedem amb les paraules clau següents: Propietat privada del sòl agrari, propietat pública, bé comú, cogestió del territori, governança, iniciativa municipal i la legalitat urbanística que permet donar seguretat jurídica a les inversions agràries en zones d’alta pressió d’interessos urbanístics.
Potser el darrer esdeveniment del passat dia 18 de novembre de 2015 a la conurbació de Barcelona respecte a les males olors, presumptament emeses des del Parc Agrari del Baix Llobregat han alterat la percepció d’alguns habitats d’aquesta àrea obviant el que és un Parc Agrari, què fa i per a què serveix. Enfrontant-se permanentment al desconeixement de l’agrarisme d’una gran majoria de la població metropolitana.
Comentaris