dissabte, 14 de novembre de 2015

Una llei que volia orientar l’agricultura. Ara què?

escrit per Ricard Estrada i Arimon
Fa uns catorze anys que el Parlament de Catalunya va aprovar una llei sobre quin era el model a seguir per l’agricultura de Catalunya, em refereixo a la Llei d’orientació agrària, la número 18 de l’any 2001 de 31 de desembre (DOGC 3549 de 9.1.2002). La distància del temps hauria de permetre fer, a qui correspongui, un balanç del que ha passat des de llavors. No és des d’aquí que ho hem de fer, però sí recordar aquella iniciativa treballada des de la reflexió i el debat entre els actors socials i polítics del context del moment.
Portada Llibre blanc del sector agrari
Aquesta va ser una llei que obria finestres i aportava, amb encert, un bri de nous pensaments que darrerament ja són habituals. Es va cuinar des de baix amb la participació activa de les organitzacions professionals agràries, el món de les cooperatives agràries i l’administració després d’uns anys d’emissió de plans directors sobre la política agrària, pesquera i del pla de política forestal. i la necessitat de repensar una estratègia de futur davant de la reforma de la omnipotent PAC (Política Agrària de la Comunitat Europea, avui Unió Europea)  que comportà la necessitat de redactar un Llibre blanc sobre l’agricultura de Catalunya. Aquest document contenia propostes per a l’agricultura, la ramaderia, els boscos i la indústria agroalimentària i a la vegada les funcions econòmiques, les mediambientals, les socials i les d’equilibri territorial que han de permetre aconseguir un desenvolupament sostenible i fer compatible l’explotació econòmica amb la preservació dels valors naturals.
Algunes anotacions rellevants
Mai no és de més fer-hi una lectura reflexiva al text complet, però el que vull destacar és l’aportació de modernitat legislativa que anunciava aquesta norma sobre la conveniència de consolidar l’agricultura, la ramaderia, la producció forestal i l’agroindústria com activitats econòmiques de referència en el món rural i fent-les compatibles amb el respecte als valors naturals (art. 2.a). També diu: Promoure el reconeixement social i mediambiental de l’activitat agrària i el seu caràcter multifuncional, com a productora d’aliments i altres béns, com a element d’equilibri territorial, especialment en les zones de muntanya i les zones sota la influència de pressió urbanística, de preservació del paisatge i la biodiversitat, i com a conservadora del medi rural i del patrimoni natural i cultural de Catalunya (art.2.e). Quan es parla de l’equilibri territorial diu: Consolidar i millorar l’espai rural, amb l’establiment de mesures especials de manteniment de l’activitat agrària i agroalimentària, especialment en les zones de muntanya, les zones desafavorides i les que estan sota la influència de pressió urbanística (art. 5.a); Mantenir i millorar el medi i els ecosistemes agrícoles (art. 5.c); coordinar les intervencions de les administracions a fi de protegir el sòl agrari, especialment el situat en zones sota la influència de pressió urbanística  (art. 6.c).
El que resulta d’interès és la Disposició addicional cinquena, que diu: El departament competent en matèria d’agricultura i ramaderia, si no hi ha plans sectorials agraris, ha d’emetre un informe sobre els efectes i les repercussions que, entre altres, els projectes i les actuacions d’interès públic en el sòl no urbanitzable que estableix la legislació urbanística poden ocasionar al funcionament normal de l’activitat de les explotacions agràries que en puguin resultar afectades. El dit informe té caràcter preceptiu i vinculant i s’ha d’emetre abans de l’aprovació dels projectes i les actuacions esmentades.
Podríem seguir fent cites de la llei, però no és el cas ni el propòsit. Sí que ho és la de proposar una reflexió des de l’agrarisme que reconsideri i ajusti objectius i l’estratègia de cara al present-futur que albirem molt diferent.
Nous horitzons
L’activitat agrícola, ramadera, forestal es desenvolupa en un marc econòmic obert i de demanda molt diferent a la que va existir a l’any 2000. Quinze anys, ja són molts, avui. Al nostre entendre, el que cal és gestionar el territori agrari, el territori rural, la perifèria de les zones urbanes, en definitiva un nou paradigma que necessita incorporar valors immaterials, com el paisatge, el soroll, la qualitat de l’aire, el gust, la contaminació de les aigües soterrànies, les alteracions dels clima, i l’acidificació de l’aigua del mar, entre altres, com el valor de la biodiversitat, el repensar el model actual del segellat del sòl urbà i els seus efectes sobre els sòls agraris pròxims, l’agricultura urbana, la invasió de la fauna salvatge en els entorns urbans.
O posats en aquest punt de mirar nous horitzons, cal que recordem i llegim tota la documentació que va generar el Congrés del Món Rural (2005) i valorem el compliment de les conclusions i els incompliments. Perquè moltes vegades les persones que viuen, treballen i gestionen el “món rural” ja ho tenen clar que és el que s’ha de fer i són poc escoltades.
El debat pot estar obert sobre aquests punts, però el que cal també és poder assegurar l’abastament alimentari propi, per no estar subjectes únicament al mercat global. O bé valorar i donar seguretat jurídica a les intervencions agràries (producció i infraestructures) que s’ajustin a l’objectiu desitjat i assegurar com es gestiona la mixtura entre la població urbana, majoritària, i la població rural, minoritària. Aquest diàleg sociològic és un repte que cal afrontar amb celeritat. No tot és turisme, no tot és mobilitat, no tot és industrialització, no tot és metropolitanització.
Aquests i altres elements, haurien de ser vectors de reflexió per a una nova llei d’agricultura de Catalunya. Si és que convé.

Imprimir article