dimarts, 13 d’octubre de 2015

La terra per qui ... viu al món rural” (2)

Escrit per Ricard Estrada i Arimon
Publiquem avui la segona part i continuació de l’anterior article “La terra per a qui…” L'article continua amb la problemàtica de l'accés a la propietat de la terra i l'acaparament de la seva propietat a Europa i sobretot a tercers països.
Com ho tracten en alguns països europeus
La Fundació Madariaga www.madariaga.org, en un informe de 10 de juliol de 2013, diu que determinades polítiques de la UE tenen un impacte directe o indirecte pel que fa a l’acaparament de terres agrícoles dins de la UE i també a escala mundial en la bioeconomia, la política comercial i la política agrícola, sense deixar de costat la funció de la política liberal del sòl i el principi generalment acceptat de la lliure circulació de capitals i mercaderies que participen  a potenciar aquesta escalada. Pel que fa a la nostra UE,  tampoc no sembla que s’hagi parat atenció a aquest tema. Així, l’objectiu que ha establert la UE d’augmentar la quota de biocarburants (recentment en procés de correcció per qüestions climàtiques) i la liberalització del comerç del sucre (sense aranzels ni quotes) han desencadenat alguns projectes vinculats a l’acaparament de terres agrícoles a l’Àsia i l’Àfrica. Al nostre entorn les ajudes de la PAC (primer pinar) també ha contribuït a l’acaparament  de terres agrícoles (causa-efecte). Així, el 2009 el 2% de les explotacions familiars varen aconseguir el 32% de les rendes de la PAC, tot i que hi ha diferències entre els països de l’Europa oriental i l’Europa occidental. Per exemple, dos casos de països de l’Europa oriental: el 2009 les grans explotacions agrícoles de Bulgària, que representen el 2,8%  de les explotacions totals d’aquest país, varen rebre el 66,6% de les ajudes; en el cas d’Estònia, les xifres són del 3% i el 53%. Mentre, dos casos de països de l’Europa occidental, com Dinamarca, on aquestes xifres es situen entre el 3% i el 25%, i a Àustria, en el 5,5% i el 25%.
L’informe que ho detalla més
La compra de terres agrícoles i la concentració de la propietat a Europa s’articula en base a tres classes d’inversors: inversors de tercers països, de la UE i del propi país.
L’informe Concentration, land grabbing and people’s struggles in Europe, publicat a l’abril de 2013, ofereix un panorama detallat. S’assegura que a la UE hi ha en marxa un procés poc perceptible de concentració de propietats de terres agrícoles i assegura que té conseqüències sobre els drets humans, en particular, i sobre el dret a una alimentació adequada. Així mateix, diu que aquesta concentració està essent rellevant a Hongria i a Romania, encara que no és menor en altres indrets d’Europa.
Val la pena transcriure el punt 3.6.1 del document, el qual resumeix  en un paràgraf  la situació d’alarma, i diu així:
“... a Romania aproximadament el 10% de les terres de conreu està en mans d’inversors de tercers països, i entre un 20% i un 30% suplementari està controlat per inversors de la UE. A Hongria, un milió d’hectàrees ha estat adquirit mitjançant contractes secrets amb capital procedent, principalment, dels Estats membres de la UE. Tot i així, a Polònia els ciutadans estrangers no estan autoritzats a comprar terres fins al mes de maig de 2016; és sabut, però, que empreses foranes, sobretot de països de la UE, ja han comprat 200.000 hectàrees. A la regió francesa de Burdeus inversos xinesos han comprant 100 cellers elaboradors de vins. Després de la unificació d’Alemanya, en el territori de la RDA es varen dissoldre les cooperatives de producció agrícola i es varen crear tant explotacions agrícoles de caràcter familiar com de persones jurídiques. Des de llavors, hi ha cada vegada més indicis que les persones jurídiques són més vulnerables a les intervencions dels inversors que no tenen relació amb l’agricultura”.
El mercat de les superfícies agrícoles
El CESE raona aquesta qüestió en base a tres principis:
1) La terra no és una mercaderia qualsevol que pot fabricar-se en grans quantitats. La terra és un recurs limitat, i es pregunta:  Per què s’hi hauria d’aplicar les mateixes regles del mercat?
2) La propietat de la terra i la utilització de les superfícies agràries s’han de regular més estrictament que en el passat.
3) Quan els drets de propietat són poc clars, són una indicació de ”mala governança” i , a l’inrevés, un incentiu per a l’acaparament de terres.  
El document Sales Market Regulations for Agricultural Land in EU Member States and Candidate Countries publicat per Factor Markets el 2012, fa un estudi de les legislacions de venda de finques agrícoles dels Estats membres de la UE. S’observa que alguns estats disposen de normativa que impedeix la concentració forçosa de finques i compra de sòl per part de forans, per exemple mitjançant la concessió de drets preferents de compra. En alguns casos, totes les compres de finques agrícoles requereixen una autorització oficial, independentment del país d’origen del comprador. Aquest és el cas de França, Alemanya i Suècia. Així mateix, a Hongria i Lituània s’han fixat límits màxims de superfícies que poden estar en poder d’un únic propietari.
Il·lustració document publicat per SAFER
A França, són les organitzacions regionals de planificació del territori rural (Société d’Aménegement Foncier et d’Etablissement Rural, SAFER), les que regulen les transaccions de finques. Les SAFER són els organismes que acompanyen els agricultors i especialment joves en el procés de reestructuració de la propietat de la terra i garantir la transparència del mercat de les propietats rurals.
A Suècia, les compres de sòl en zones poc poblades requereixen una autorització i per aconseguir-la s’examina la formació o l’experiència prèvia i sovint també s’exigeix que el comprador resideixi a la finca que ha adquirit. A Suècia, solament les persones físiques poden comprar finques agrícoles. A Lituània, les persones jurídiques estan autoritzades a adquirir terres sempre que almenys el 50% de la seva renda total provingui de l’activitat agrària. Les persones físiques i jurídiques nacionals poden tenir fins a 500 hectàrees de terres. A Bèlgica, Itàlia i França els arrendaments de finques agrícoles gaudeixen del dret preferent en cas d’alienació de terrenys.
La proposta del CESE
El document −que és el motiu d’aquest resum i que convido a llegir detalladament− posiciona el CESE dient que s’hauria de permetre als Estats membres de la UE regular els seus mercats de terres agrícoles i establir restriccions, en defensa dels seus objectius legítims, tot considerant la necessitat d’assegurar la producció alimentària sustentada en un model d’agricultura sostenible. Finalment, fa unes demandes:
  1. Al Parlament Europeu i al Consell Europeu, perquè s’arribi a la conclusió de fixar restriccions a la circulació de capitals quan es justifiquin en pro de la seguretat alimentària.
  2. També recomana a tots els Estats membres de la UE que introdueixin un límit màxim de compra de finques agrícoles per part de les persones físiques i jurídiques.
  3. Determinar el límits del dret preferent de compra de finques agrícoles.
  4. Els Estats membres i la UE haurien de tenir observatoris o instruments equivalents per vetllar per la dinàmica de la propietat i l’ús de les superfícies agràries.
  5. Donar prioritat a l’ús de les finques agrícoles per la producció alimentària, per davant de la producció de biocarburants.
NOTA final
El CESE és un organisme consultiu de la Unión Europea. Fundat el 1957, la seva fusió és l’assessorament especialitzat a les institucions de la UE (Comissió Europea, Consell de la UE, Parlament Europeu). El seu treball el materialitza amb «dictàmens» sobre propostes legislatives, tot i que  també elabora «dictàmens d’iniciativa» sobre temes que considera que s’haurien de tractar. Una de les seves missions és la de servir de «pont» entre les institucions de la UE i la «societat civil organitzada». El CESE està format per 353 membres dels 28 Estats membres de la UE, que es renoven cada cinc anys.
El CESE, el 20 de gener de 2014, va decidir elaborar un dictamen d’iniciativa sobre aquest tema, el qual s’ha resumit en aquest article. En la sessió 504a plenària dels dies 21 i 22 de gener de 2015 el va aprovar per 209 vots a favor, 5 en contra i 9 abstencions.
Aquest article complementa, d’alguna manera, el que ja vàrem tractar sobre la Farm Bill, el divendres, 7 de novembre de 2014: L’agricultura és un servei públic, sí-sí
Imprimir article

1 comentari:

Anònim ha dit...

M'ha fet gràcia aquesta segona part: vaig estar a punt de fer un treball sobre la propietat de la terra a l'antiga Grècia, on les dones podien ser propietàries. (cosa rara en aquells moments)

Mira per on, encara és un tema força vigent¡¡

Carme