divendres, 7 de novembre de 2014

L’agricultura és un servei públic, sí-sí

escrit per Ricard Estrada i Arimon
Recentment, he pogut assistir a la presentació dels debats previs a la redacció de la norma bàsica que haurà de servir per a planificar i gestionar el territori de Catalunya. Els conferenciants explicaren la necessitat de legislar amb un criteri modern sobre les qüestions territorials i l’urbanisme, incorporant al seu discurs estructural sobre l’ordenació del territori els conceptes de sostenibilitat ambiental i econòmica, compensació de càrregues i beneficis i la necessitat de valoritzar l’espai obert (abans sòl no urbanitzable) com a proveïdors d’indispensables serveis ecosistèmics per a la societat urbana.
Reflexos
Reflexos - (foto Núria Vives / CC)

Va sobtar-me molt el concepte que va llançar un dels conferenciants incorporant l’urbanisme a la categoria de ‘públic’, dient: l’urbanisme és un servei públic, en tant que és la infraestructura bàsica que abriga les demandes bàsiques de les persones, proveint-les d’habitatge, d’infraestructures de mobilitat, energètiques, de salut o d’educació. Ha estat una bona frase i amb un contingut gruixut i entenedor: però aquest fet m’ha fet pensar si aquesta afirmació també es podria fer servir per a l’agricultura...
L’activitat agrícola, ramadera, forestal, de fet és la que genera aliments, bioenergia, paisatge i un seguit de serveis ecosistèmics del màxim interès per al benestar de les persones, com és el cas de vetllar per la pervivència de les poblacions de moltes espècies o també  per la qualitat de l’aire atmosfèric que respirem.
Si aquestes consideracions poden ésser enteses i valorades des de l’economia, ho haurem assumit plenament; avui cal, primerament, incorporar-les a la categoria de valors, i per això pot resultar convenient anomenar des d’ara a l’agricultura, la ramaderia i el bosc com un ‘servei públic’.
Si aconseguim que aquest concepte es disposi en el context de l’interès general, legal, llavors ja haurem canviat el format i estarem en un altre context jurídic, mercantil, patrimonial i sobretot econòmic diferent, oi?

La Farm Bill
En un altre context, però que potser ens pot servir de far d’orientació del que estàvem comentant, és l’exemple que trobem als Estats Units, que han aprovat darrerament una nova llei sobre l’agricultura, coneguda com la Farm Bill - 2014 (FB), la qual preveu moltes novetats respecte a l’anterior del 2008, ja que els legisladors americans han fet anar el magí d’una forma molt intel·ligent, i és per això que sembla interessant destacar un element que ens pot servir per a debatre sobre com resolen això de la seguretat alimentaria (sòl agrari) en un món global.
El nou paradigma del servei públic de l’agricultura apareix com una estratègia de seguretat nacional sense entrar a rebaixar l’ordre internacional del comerç mundial. Tot un repte.
Com ho fan? Doncs la nova llei FB deroga els programes: pagaments directes, pagaments contra cíclics i el programa ACRE (Opció d’Ingressos mitjans agrícoles) i crea el programa ARC (Agriculture Risk Coverage) i el programa PLC (Price Loss Coverage). A partir d’ara, els agricultors americans s’hauran d’inscriure en un dels dos programes esmentats. D’aquesta manera, es garanteix al productor una cobertura d’ingressos, que pot afegir-hi el complement de les primes de l’assegurança que és subvencionat pel govern fins al 65%.
La novetat és que aquest dos programes no estan lligats a les decisions de les sembres anuals ⎯important⎯, sinó sobre un percentatge fix d’ingressos en funció de cada comarca agrícola, que es defineix en el moment de posar en funcionament la llei. Així, a la pràctica, s’eliminen els riscos del mercat (molts dels productes agrícoles estan subjectes al mercat de futurs) i s’asseguren els ingressos als pagesos. També aquesta fórmula, de retruc, rebaixa substancialment els preus dels mercats internacionals del productes subvencionats als EUA, com els productes bàsics (el cotó, el blat de moro, la soja, la llet, el sucre, el cacauet, l’ordi, la civada o l’arròs).
Aquest model econòmic de suport a l’agricultura assegura que els sòls agrícoles són una reserva productiva d’aliments i una garantia del recurs productiu (ajuts no subjectes a les sembres) fora dels moviments dels mercats i de les lleis de l’Organització Mundial de Comerç. L’astúcia americana sobre l’alimentació assegura que la fàbrica d’aliments (el sòl) és un servei públic a l’Amèrica del Nord.   
Allò que interessa de ressaltar i comprendre és com es tracta aquest valor de servei públic pel que fa a l’agricultura, al país capdavanter del món.  Ull  a la dada  següent: el senat nord-americà va aprovar la llei amb 68 vots a favor i 32 en contra, amb la cooperació ⎯infreqüent⎯ d’electes republicans i demòcrates.

La legalitat del concepte
L’exemple dels Estats Units no és aplicable a la nostra agricultura. La PAC està en un altre model econòmic, però hem d’estar-hi atents tot i que sembla que no és cap disbarat poder homologar el concepte servei públic d’interès general a l’agricultura, la ramaderia, els boscos, la biodiversitat i el capital natural, ordenant la seva funció i la seva existència sota aquest principi.
Finalment, sembla imprudent atorgar el títol de servei públic en genèric tant a l’urbanisme com a l’agricultura, perquè es com fer barreja del sòl i del vol,  sembrant la confusió de l’ús del sòl i del sobrepreu del vol. Dit d’una altra manera, la quantitat d’habitatge d’acord amb la demanda es pot entendre com a urbanisme-servei públic i la producció d’aliments necessaris per a la pervivència de la població pròpia també es pot concebre en el sentit que aquesta agricultura és igual a un servei públic; una altra cosa serà considerar el “sòl-físic agrari” un bé públic estructural a preservar d’un ús que no sigui agrari (amb això potser hi hauríem d’estar d’acord). Sobretot en aquests moments de pertorbacions, especulacions, processos, alteracions climàtiques i climàciques i nous corrents de pensament emergents.  

Imprimir article