dimarts, 21 d’octubre de 2014

Homenatge

escrit per Germani Rincon
El dia 16 d’octubre, dia Mundial de l’Alimentació i de Sant Galderic, es va fer el primer homenatge al fundador d’aquest Blog. L’homenatge va ser promogut pel Banc dels Aliments i es va fer a la seu de l’ICEA.
Mentre els glossadors encarregats de fer el comentari de la seva vida i obra parlaven, jo reflexionava davant la unanimitat dels seus judicis sobre la seva persona alhora   que em sorprenia (encara?) de tota LA BONA FEINA feta. I això que vaig conviure professionalment de molt a prop i especialment els darrers deu anys. Una altra reflexió, potser més discutible, era quina sequera d’idees i de polítiques s’havien produït després de la seva marxa executiva del Departament, on treballo des de fa 33 anys.
Tots els parlamentaris van coincidir en una sèrie de qualificatius al definir les seva vida. La sensació personal era que havia fet una tasca a diferents cercles (i també el familiar) on ell era fil conductor, clar, i amb denominadors i qualitats comunes. La capacitat innovadora (a l’Admininistració, amb la posada en marxa de les Associacions de Defensa Sanitària, Vegetal, Forestal, les xarxes agrometeorològiques, els mapes de sòls, els laboratoris, la política de qualitat dels aliments, l’IRTA... però també al Banc dels  Aliments, amb la creació i posterior desenvolupament com també en la seva Federació...i també amb l’estimulació de fòrums com l’ICEA o el Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Perits Agrícoles de Catalunya (COETAPAC).  Una innovació (un pioner en la modernització de l’agricultura catalana i en adaptar bones experiències d’altres llocs, com es va dir “tenia sempre les antenes allà on anava”) acompanyada d’entusiasme, de valentia, de claredat, de treball (inesgotable, ho puc confirmar plenament), de modèstia (“feia molta feina sense soroll”) d’ensenyant i d’estímul...
Però no només era un home d’idees, era un home  pragmàtic. S’havia de tocar terra: havia de fer el seu propi cava cada any, havia d’anar a veure com funcionava el Minitel (un servei de videotext precursor del World Wide Web), havia d’anar a veure on es posava la torre de guaita forestal, s’havia de desplaçar a veure com funcionava in situ els Bancs d’Aliments...i tants i tants exemples.
I per sobre d’aquests cercles on desenvolupava la seva feina (i afegeixo, no totes remunerades), hi havia l’amor i el servei a Catalunya. Hores d’ara, quan cada dia t’aixeques amb noticies amb tants “ismes”, és una  satisfacció comprovar que 40 anys enrere i sense enrenou, algú ho practicava diàriament. I com va dir el seu germà bessó, sota la bandera de la més absoluta honestedat (sí, sí, alguns polítics han estat realment honorables) i sempre al servei de la seva estimada Catalunya...i tenint a casa una família d’allò que es diu “multicultural”.

M’afegeixo a les paraules de n’Àngel Perez (voluntari del Banc dels Aliments): ...Jo crec que en Jordi Peix va marxar cofoi per la feina feta (que no satisfet, perquè no estava al seu ADN). Ens has donat una lliçó de vida, seguirem el camí que ens has marcat. I com li va dir per carta l’actual Conseller.....et recordarem sempre.



Imprimir article

1 comentari:

Juan ha dit...

En els últims anys ,ens vam trobar mes de un dia a l'hospital universitari de la Vall d'Hebron.Actiu ,dinàmic ,lluitava amb silenci contra la seva infermetat
.No parava ,ni un gest de cansanci,Per mi era una referencia de com afrontar una greu malatia.
Feia molts anys que ens coneixiem ,era un contiu no parar per be del sector rural del nostre país .Gracies Jordi Joan Gamundi