dijous, 26 de febrer de 2009

Una reflexió sobre la crisi, els seus efectes en el teixit agroindustrial de Catalunya i algunes propostes de superació.

Una crisi econòmica que avança a molta velocitat
Aquesta crisi econòmica global, té unes característiques diferents i a la vegada paral·leles a altres que s’han succeït. Potser la diferència més important és el context en el que es produeix, amb una economia espanyola molt integrada en l’entorn comunitari i a la vegada a una economia globalitzada. També assistim a una velocitat de propagació de la crisi a la que tampoc estàvem habituats: abans de les vacances d’estiu eren pocs els que apostaven per una contracció tant elevada de les grans variables econòmiques. Avui en dia ja hi ha alguns pronòstics de caigudes del PIB català que doblen les xifres oficials. Ara ja ningú s’aventura, com ja és habitual, a preveure la durada de la crisi.

Tipificació de les indústries i comportament empresarial
El que interessa aquí és el grau d’afectació a l’agroindústria catalana. En primer lloc cal esmentar sintèticament la tipificació tradicional d’aquesta industria: una de primera transformació (i també artesanal) més arrelada al territori, una de segona transformació, amb formes d’aprovisionament més universal, situada al voltant de les grans concentracions urbanes i una tercera, el “food service, situada també als cinturons metropolitans, que donen servei als canals HORECA, de catering i a les empreses i elaboradors intermedis que abasteixen a determinants punts de venda (pastisseries, forns, petits, carnissers, tocinaires, petits obradors...). És aquest darrer grup el que darrerament es comporta de manera més dinàmica i amb tendència al creixement ja que corresponen a la nova demanda. No s’han d’oblidar mai les petites indústries alimentàries, de menys de 10 ocupats, que no s’inclouen en les estadístiques i s’avalua representen nogensmenys que el 15% del negoci i el 20% dels ocupats en la indústria alimentaria. La primera transformació és el més heterogènia, en dimensió, diversificació, producte etc, amb una multitud de PYME’s i algunes grans corporacions. És, poc procliu a la inversió, amb una oferta estàndard , sovint “commodities” poc adaptades a una demanda sofisticada. La segona transformació està més adaptada a la demanda i amb un fort dinamisme que ja han aguantat (en general totes les indústries) les reestructuracions dels 80’s i 90’s.

Característiques de la indústria: invisibilitat a nivell micro de les indústries
També cal esmentar molt sintèticament les característiques de la agroindústria.: el seu paper integrador en el territori independent de la seva funció econòmica, la invisibilitat a nivell micro i el comportament estable de l’activitat productiva amb creixement moderats – inclús en èpoques com ara de crisi - del VAB. La invisibilitat a nivell micro, fa referència a la seva atomització que determina que hi hagi molts establiments que ocupen molts llocs de treball en el territori. Això fa que quan tanquen algunes indústries, la ressò mediàtica que provoquen és infinitament inferior al tancament d’altres, que ocupen molts llocs de treball en un sol indret. Finalment, també esmentar la creixent desvinculació de la demanda i de la indústria de l’entorn rural. Dos exemples, la importació creixent d’excedents francesos de llet o l’augment de l’exportació de carn de porc i els seus derivats.

També desitjaria destacar el paper que juga aquesta industria en el pseudo-finançament de la distribució, és a dir en el seu apalancament financer, ja que els seus triguen un mínim de 90 dies en cobrar les vendes.

Globalització: creixement de les MDD’s i aparició d’una nova (?) indústria
Altres fets a destacar són: la globalització dels mercats i la inexorable tendència augmentar els intercanvis, el creixement espectacular de les MDD’s, el creixement de la demanda provenint especialment dels immigrants, els canals HORECA i dels aliments funcionals (lligats a la salut). Aquest creixement de les MDD’s està donant lloc a una proletarització de la industria agroalimentària i a la vegada estimula la deslocalització de la mateixa, juntament amb el creixement dels denominats “GEGANTS OCULTS”.

Previsibles efectes de la crisi a la indústria
a) Ajustament/Reestructuració
Arribats a aquest punt un es pregunta. Que pot passar amb aquesta crisi? Abans de tot dependrà de la durada de la mateixa i amb tota probabilitat assistirem a un nou AJUSTAMENT o una RESTRUCTURACIÓ, que posarà en evidencia la no competitivitat d’algunes empreses, dintre de les línees d’ajustament que ja estaven apuntades; és a dir, la crisi accelerarà un ajustament ja encetat.

b) Tendència a la baixa dels preus industrials
Durant una temporada, s’albira que els preus de la industria agroalimentària tindran tendència a baixar, on el creixement de les MDD tindran major protagonisme. De moment s’aparquen les perspectives de creixement dels preus de l’alimentació, degut en part a la disminució dels preus del petroli que treu tensió al de les matèries primeres. De retruc, aquesta tendència també es traslladarà de manera molt directa al sector primari; disminució dels preus percebuts, augment de la integració, que es palesaran en aquelles produccions menys competitives. La concentració de la distribució i en paral·lel l’atomització de la industria, ens il·lumina de qui tindrà “la paella pel mànec” en aquesta batalla.

c) Aparcament (momentani?) de les decisions d’inversió en especial les dirigides a nous productes (funcionals)
Si el creixement de les MDD’s prossegueix, la desaparició de petites indústries poc competitives, però arrelades en el territori no serà un fet puntual. Però tampoc serà moment adequat per presentar nous productes d’elevat valor afegit o productes nous. Les indústries, que fabriquen productes de costos baixos, no incorporen, precisament, els de la investigació, determinant segurament l’aparcament de projectes d’inversió i d’investigació de nous productes.

d) Problemes amb la restricció del crèdit
De moment, la restricció del crèdit per part de les entitats bancàries no sembla que pressioni excessivament en contra del complex agroindustrial. Això segurament es deu al tradicional recurs al finançament propi, al caràcter d’empresa familiar de la gran majoria d’empreses, que poden recórrer momentàniament al crèdit amb una hipoteca sobre part del patrimoni, i a la INVISIBILITAT característica del sector. Però, com hem dit, si la crisi dura, no tardarem en tenir exemples d’estrangulament en algunes empreses.

Algunes propostes
Abans de tot i per totes les empreses, tal i com deia Jordi Peix en el seu primer article: S’HAN D’AJUSTAR COSTOS, recepta clàssica i recurrent, però de moment i mentre duri la crisi és del tot necessària. La segona recepta clàssica és AJUSTAR-SE A LA DEMANDA.

Però a més des de aquesta plataforma voldria fer algunes propostes més agosarades per l’administració ja que entenem que el sector privat estarà molt ocupat intentant salvant els mobles i potser el sector públic hauria de saltar per sobre de la invisibilitat del sector i avançar-se i posar les condicions per salvar un sector estratègic de l’economia catalana.
a) Mesures a curt termini. Finançar el circulant, les assegurances de venda i les condicions per accedir-hi, que consolidi empreses amb futur i esporàdicament amb problemes.
b) Mesures a mig i llarg termini. Enfortir l’aportació i l’estímul del R+D+i públic, i en especial durant la crisi, ja que previsiblement les empreses privades aparcaran de moment les seves decisions a l’espera d’horitzons mes propicis.
c) A mig/llarg termini. Crear polígons per les grans plataformes logístiques. Millora, integració i/o concentració de les actualment vigents i crear-ne, si cal, en d’altres conurbacions properes a grans centres de consum. Per àrees de negoci que ja funcionen, però que tenen un alt grau d’ineficiència, i també en d’altres àrees de nous negoci amb futur. Com poden ser, la localització de magatzems de distribució per compres “on line”, on el creixement de la demanda s’assentarà en un futur, o l’estímul de la reconversió d’algunes empreses de logística procedents d’altres sectors industrials i susceptibles de reconvertir.
d) Lluitar contra la INVISIBILITAT del sector agroalimentari. No se m’acut una altra recepta que la clàssica de l’Associacionisme pensat com una actuació conjunta entre el sector i l’Administració per crear la base sòlida per el desenvolupament, creant clúster sectorials.
e) Finalment una reforma educativa de caire horitzontal liderada a la vegada pel sector privat i el public per tal d’endegar una que ajudi a “millorar la ma d’obra qualificada”, adaptada als nous temps per superar els clàssics problemes de productivitat de l’economia espanyola en general, i de l’agroindústria en particular.
Germani Rincón
Lectura recomanada: “Hacia donde va la industria agroalimentaria” Jorge Jordana. http://fiab2008.fiab.es/pdfs/h_1009.pdf

Imprimir article