dimecres, 4 de febrer de 2009

L‘agricultura en temps de crisi.


La greu crisi financera i la caiguda de la demanda que està afectant tot el planeta, és un dels problemes majors també pel sector agroalimentari. És per això que proposo un inici de diàleg per tal de debatre alternatives i normes d'actuació.

Una crisi de llarga durada

En primer lloc, un breu anàlisi de les causes que ens han abocat a aquesta situació. La crisi econòmica que envolta tot el món, simplificant molt és el resultat de cinc elements molt diferenciats que cal analitzar de forma diferenciada. Tots ells han s’han acumulat i han provocat la catàstrofe (en el sentit d’element negatiu fora mida) en la que tot just estem entrant.

1.- Encariment i desprès caiguda del petroli, degut a la reducció de la oferta a partir de la invasió del Irak i del fort augment de la demanda especialment de Xina que bastia el seu model de futur, en que les olimpíades en van ser l’aparador.

2.- Encariment i desprès caiguda de les matèries primeres produïdes per una manca de reacció momentània del sector agrari per fornir la demanda creixent i la assumpció del paper de substitutiu energètic.

3.- Augment i desprès caiguda del creixement dels EUA que va portar al desinflament de la bombolla immobiliària, amb tot allò que representa caiguda de la demanda i l’augment de la morositat . El comerç mundial està en el nivell més baix de varies dècades.

4.- Manca d’ètica del sistema financer americà, que s’escampà com gota d’oli a tot el model internacional, ensorrant la confiança, atemorint l’estalvi i provocant finalment la caiguda de la borsa i la carestia de diner líquid.

5.- Normes més restrictives de seguretat bancària. És un tema poc conegut i ha estat agreujat per la caiguda dels valors immobiliaris i borsaris. A nivell internacional s’han adoptat noves normes de ràtios bancàries, que molts bancs i empreses no poden complir i que han obligat a millorar les seves dotacions econòmiques. Això explica que les injeccions de diners han tingut poc efectes en el mercat, ja que s’han destinat a complir mínimament aquestes normes. Això afecta a tots els sectors, inclòs a les banques i caixes d’Espanya.

Evidentment el problema és molt més complex i afecta, com les caigudes de les peces de dòmino, a tots els sectors. Ara els preus del petroli i de les matèries primeres ja s’han situat a nivells poc inflacionistes, degut a la caiguda de la demanda que tardarà a refer-se. Però la reforma del sistema financer no s’està realitzant en forma adequada, per la manca de lideratge dels EUA, on tot queda concentrat només en una esperança: OBAMA. La seva tasca serà immensa ja que precisament els seus electors són els que menys poder tenen per reformar les institucions. A Europa el problema és similar, no hi ha capacitat de liderar la reforma i tothom espera que el mercat marqui el canvi. Mentre estant la crisi creix, les fàbriques tanquen i l’atur està escalant fins a xifres mai vistes globalment, afectant especialment a la mà d’obra immigrada.

Els brots de revolta i racisme ja han començat arreu.

El comerç mundial d’aliments és molt petit però vital per determinats sectors.

Es freqüent que els líders sindicals i polítics passin la responsabilitat de l’alça o caiguda de preus al mercat mundial. Però en realitat el comerç mundial dels aliments en les millors situacions representa solament el 5% del consum d’aliments d’un país. El primer subministra de matèries primeres i d’aliments és el mercat de proximitat, que cal potenciar. Catalunya importa bàsicament matèries primeres per alimentar la ramaderia intensiva, productes exòtics, que no es poden produir al país, antigament anomenats colonials, i fruita especialment de fora de temporada. Les primeres exportacions de Catalunya i Espanya son les fruites i verdures, la carn de porc i el vi. Cal afegir que l’exportació a països de fora de la zona euro es veu agreujada per la forta devaluació d’algunes monedes (Regne Unit, Islàndia, Rússia, països del Est...), i la manca de garanties de pagament. A tot l’Estat el seu ritme es manté encara que amb preus baixos i a fet dir a Howard Davies, director de la London School of Econòmics que “la solució d’Espanya passa per tornar a ser un país agrícola”.

El sector agroalimentari potser és anticíclic, però també rep els efectes de la crisi.

En temps de crisi, és freqüent recordar que el sector agroalimentari és anticíclic, com la sanitat, les escoles, els serveis bàsics o les funeràries. Són sectors que creixen poc a poc, però també cauen poc a poc. Les persones, encara que hi hagi crisi, necessiten cobrir les necessitats fonamentals. Les fallides d’empreses han crescut en tots els sectors. Les dades per Espanya sobre “concursos de creditors” entre el 2007 i el 2008 reflecteixen que, l’alimentació es el sector que ha pujat menys (35%); en l’industrial ha estat d’un 88%, però atenció l’augment de concursos pel sector agrícola ha estat d’un 135% , sobre una mitjana del Estat d’un 182%. El pitjor és l’immobiliari amb un 423% i la construcció amb un 280% (El PAIS 27.01.09).

En el darrer quadrimestre mentre el PIB cau un 1,1%, la taxa d’estalvi de les famílies ha pujat un extraordinari 11,9% per la manca de confiança del consumidor que limita la seva despesa. Mentre estant el deute del Estat es preveu que retorni en pocs anys al 60%, llindar màxim permès en la zona Euro. Per altra part el comerç, tan interior com internacional, està greument dificultat per la reducció del finançament del circulant i per l’augment del risc en l’assegurança de pagaments, especialment en l’exportació.

A Espanya s’ha acabat la “Fiesta”!

Un diari anglès titulava així un article sobre Espanya: baixa el nombre de consumidors, baixen els estàndards de qualitat, i es redueixen els preus. L’Índex del comerç minorista al detall indica una caiguda per aquest darrer any d’un -5,6%, que correspon a un -2,5% pel sector alimentari i un -7,6% per la resta. O sigui que cau menys, però cau. El que més rep és tant el petit comerç com les grans superfícies. Els únics que mantenen vendes són les grans cadenes que per raons de volum de vendes poden reduir preus. En aquest sentit, és clarificador l’exemple de Mercadona que ha eliminat referències en pràcticament totes les marques (800 referències), deixant només les de més alta notorietat ( Coca cola, Danone..). Moltes industries alimentàries s’han quedat sense un dels seus clients més importants. Els productes “de luxe”, són els que perden més demanda, que serà difícil de recuperar. En les despeses de les famílies, en primer lloc es paguen les despeses estructurals (aigua, gas, electricitat, lloguer o hipoteca..), en segon lloc les alimentàries tot buscant productes substituts. Del oli verge d’oliva, es passa al refinat i desprès al de gira-sol. Del peix fresc, al congelat, del xai al porc, de la carn als ous i dels productes de marca als productes de marca blanca. En el sector agrícola la llista podria ser molt més llarga (flors, plantes ornamentals, vi de Denominació d’Origen)

Que es pot fer? Aquesta crisi serà llarga i no tornarà mai més a les alegries del 2006.

Els agricultors sovint demanen als tècnics, la seva opinió en els temes de més actualitat. El 2007, va ser l’any de la volatilitat de preus de matèries primeres, el 2008 l’any del atur, el 2009 serà el de la recessió i el 2010 el tímid inici d’un nou cicle. És per això, que cal oblidar mesures conjunturals, que permetin només finançar circulant. Cal anar més lluny establint mesures estructurals, a mig i llarg termini que permetin superar aquesta situació.

Ara és el moment per invertir i baixar costos. Actualment, els tipus de crèdit s’apropen als índex de inflació i això afavoreix la inversió. Invertir per introduir noves tecnologies, significa invertir per millorar la productivitat, que representa rebaixar costos, i finalment abaratir preus, tot mantenint els marges. A Catalunya els índex d’endeutament de les explotacions agràries generalment és baix, disposen d’un patrimoni important i un baix nivell de morositat. Les entitats financeres han apreciat sempre les qualitats del sector agrari. Ja el 2008 la resposta dels agricultors ha estat extraordinària: el 10% de pagesos han demanat ajuts per invertir en la millora de les seves explotacions. S’han rebut 3.000 sol·licituds per valor d’uns 70 milions d’euros! (prop del 50% d’aquests ajuts han estat demanats pels pagesos de Lleida. Les grans inversions en regadius animen als pagesos a aprofitar-ho, per complementar les millores necessàries en les pròpies explotacions. El retorn de les matèries primeres a preus normals, ha permès al sector ramader intensiu retrobar els marges. Ara potser no és el moment d’encetar aventures noves, però si el de millorar les estructures i preparar-se per un llar període.

En temps de crisi el consumidor ha de seguir menjant, sense oblidar que la caiguda de la renta obliga a canviar els hàbits de consum, cercant preus més baixos o substitutius més barats. És per això, que cal millorar la comercialització oferint preus atractius . Cal apropar-se als mercats de proximitat. Aquest ja no és només un problema de l’explotació agrària, sinó de tota la cadena agroalimentària. Cal revisar tota la cadena de formació de preus, millorant la logística, de punta a punta, per expulsar els punts negres, evitar pèrdues i eliminar els colls d’ampolla. La distribució ja ha començat la revisió de la seva estructura, reduint costos per tal d’oferir preus més atraients, amb reducció de referències. La producció també s’hi ha d’adaptar agrupant la gamma de productes: cada dia costarà més entrar nous productes al mercat.

El “Low cost” ja ha demostrat, que és possible mantenir preus, tot eliminant elements superflus. La millor gestió tècnica i financera de les explotacions ara ja és una obligació i una exigència de la pròpia administració per tal de concedir els ajuts. Amb la crisi econòmica, l’agricultura no només a Catalunya, sinó a tot l’Estat espanyol retroba el seu valor estratègic, tan en les comarques rurals com en les urbanes. Actualment és l’únic sector amb una balança d’exportacions positiva. No solament alimenta la població i la demanda del sector turístic, sinó que a més es consolida en els mercats internacionals, especialment els europeus. En resum, cal invertir, per mantenir els marges i per esser competitiu, tot pensant amb el consumidor.

En temps de crisi és quan s’obren noves oportunitats, tot baixant costos i preus.

Jordi Peix i Massip


Imprimir article