dimecres, 8 d’octubre de 2008

El sector oví al límit del col·lapse.

El sector oví i cabrum al límit del col·lapse.

El Consell de Ministres d ’Agricultura de la Unió Europea ha decidit aquest mes de setembre prendre mesures urgents, aportant fondos no utilitzats de la PAC, per tal de dinamitzar el sector; diferenciant la carn produïda a casa nostra de la d’importació, millorant la formació professional i incidint en l’augment de la rendibilitat. A tot Europa el sector oví es troba als límits del col·lapse. Els preus no ajuden, no solament degut a les importacions de carn congelada del hemisferi sud, sinó també degut a la caiguda del consum i per acabar-ho d’adobar fins i tot la venda de la llana ja no paga l’esquilada. El ciutadà prefereix la fibra sintètica, que no s’arruga mai, però que és causa de moltes al·lèrgies, més que la càlida llana. Actualment la llana representa solament el 2% del consum de fibres. També és cert que hi ha encara molta feina a fer per augmentar la productivitat, millorant l’alimentació, la fertilitat, els parts fora temporada i la sanitat de les ovelles. Les Administracions tenen també el deure de mantenir les pastures de les que són titulars, especialment en les zones protegides.

Una forta davallada a Catalunya

Catalunya, disposava abans de la guerra d’un cens de més d’un milió de caps, que s’ha vist reduït a la meitat (550.000 ovelles) d’enguany. Les ajudes de la PAC, van representar una revifalla del sector oví, però desprès el cens d’oví s’ha anat reduint any darrera any. Allò que ha caigut més a Catalunya és l’engreix de xais -un 38% en dos anys! - que normalment es compraven a fora de Catalunya, s’engreixaven i anaven als grans escorxadors de la ciutat. Les dues províncies que cauen més en els dos darrers anys són per aquest ordre Girona (32%) i Tarragona (17%). A Lleida i Barcelona decau però lleugerament, a Lleida degut a l’abundància de pastures i a Barcelona per les possibilitats de venda directa. Abans, a cada poble, hi havia uns 5 o 10 ramats de petites dimensions que ha calgut anar reagrupant per poder finançar les despeses del pastor. El cost elevat del maneig és segurament el seu problema principal, però és també és l’actitud de la resta de la societat; dels mateixos ajuntaments i el desafecte dels propis pagesos i residents de cap de setmana que cada dia posen més dificultats als ramaders per poder pasturar tranquil·lament les herbes del terme. El mateix sector està poc organitzat, ja que cada dia han d’anar a pasturar i no tenen temps per reunions i emplenar papers de la burocràcia de la PAC. Una altra amenaça afegida és la freqüència d’atacs de gossos domèstics mal controlats o assilvestrats que poden fer danys de consideració.

Els ramats defensen el paisatge i la biodiversitat.

El paisatge de Catalunya està conformat en bona part pel pasturatge, la seva història ho demostra. A l’Edat mitjana els ramats dels Pirineus, i fins i tot de França venien a les pastures d’hivern de la Plana de Lleida, del Montsant i de Serra la Llena, tot mantenint les carrerades i demés camins ramaders com les primeres vies de comunicació entre pobles de muntanya. L’historiador francès Roy de Ladurie en el seu estudi sobre “Montaillou un poble occità”, situa a principis del segle XIV exiliats càtars fent ofici de pastor a l’Horta de Sant Joan, als Ports de Beseït, a Juncosa i a La Granadella. El bestiar podia ser català, o també occità, era una forma de viure i fins i tot de predicar la bona nova. Arreu es troben vestigis d’aquesta activitat. A les sortides dels pobles de les comarques de la Catalunya Nova encara són en ús les basses que recullen l’aigua de la serra i que permeten beure els animals, tant a la sortida vers les pastures, com a la tornada cap el corral. Representen hàbitats de gran valor biològic, contrastant durament amb els espais erms o de secans que els envolten. Són oasis en ple desert; el nostre deure és conservar-los, junt amb les cabanes de pastor i les pletes de muntanya.

És més fàcil parlar del canvi climàtic, que d’allò que ens envolta.

El canvi climàtic està de moda, precisament en l’any que ha fet més fred. Sovint és més fàcil posar números dins l’ordinador i equivocar-se, que mirar i cada dia vetllar per l’entorn. Els remugants fan molta feina controlant les herbes dels marges, dels camps, dels camins i també de la vora dels canals; desbrossen el sotabosc i els seus envoltants, tot evitant que vagi creixent de forma descontrolada en la mesura que s’abandonen els conreus. Per cert el mateix historiador (Roy Ladurie) parlava del “canvi climàtic” des del any 1.000 !. És evident que participen a la millor prevenció contra els incendis forestals, però especialment mantenen una biodiversitat de gran valor, especialment en les zones estepàries, la gestió tradicional portada històricament a Mas de Melons n’és la prova. La manca, i fins i tot expulsió de ramats, de zones d’alt valor natural ha representat una catàstrofe ecològica ( Alfés, Garraf..). És creu massa en el bosc i poc en la pastura. Ara que es parla tant d’aprofitament de biomassa per fer-ne energia, només cal tenir en compte que els remugants en són els seus millors transformadors, tot fertilitzant el sòl. Però allò més important per la rendibilitat immediata i directa és el seu producte. La carn de xai és actualment la més apreciada pel consumidor. La carn de xai te sabor de la terra, per la seva alimentació variada, i a partir de les herbes del medi natural. A tot Catalunya, la carn per excel·lència és el xai i una bona font d’ingressos és la venda directa de les carnisseries que abasteixen al poble i als forasters. Les carnisseries de poble son la millor garantia, del seu origen, d’una adequada matança, i un desfet a mà, sense la nefasta serra que crema les peces. Per mantenir aquest model que cal preservar els escorxadors municipals, amb les normes higièniques adequades, però adaptades a dimensions petites; a les dimensions d’un poble. És urgent adequar les normatives perquè això sigui possible.

Cal promoure “vells nous productes”

Si cal millorar les tècniques de producció, “tot respectant els usos i costum de bon pastor”, també és necessari anar innovant en el producte, replantejant-se la necessitat de produir canals de més pes i més temps d’engreix, amb més sabor, amb més color, tot guardant la tendresa. Si repasseu els llibres d’història, el consum de xai és relativament modern. Els nostres avantpassats menjaven carn de moltó. El moltó és un xai mascle, capat i engreixat de més de dotze mesos i fins a tres anys i de més de 18 kg, que ha tingut l’oportunitat d’anar a pasturar amb el ramat. Doncs encara hi ha algun pastor que en fa, i algun restaurant que en serveix, utilitzant-ho com a reclam publicitari. Només cal demanar-ho a un carnisser, que es posi d’acord amb un pastor (molts encara guarden les eines de capar moltons) per produir-ne. Una vegada més, es tracta de crear nous productes, recuperant els vells oficis. Us aconsello que ho proveu. Si el xai es consumeix bàsicament a la brasa o a la planxa, el moltó es pot cuinar i fer-ne meravelles.

Jordi Peix


Imprimir article