dimarts, 29 de juliol de 2008

Quin escàndol !: no val acusar als mercats internacionals

Des de 1980, els preus dels productes agrícoles han baixat de forma regular en els mercats internacionals i també els alimentaris, a valors constants, només amb una lleugera pujada aquests darrers dos anys. Les rendes agràries en prou feines s’han pogut mantenir gràcies a la millora de la seva productivitat. El sector agrari és el sector productiu més dinàmic, és el que ha crescut més en la seva productivitat. Els preus que s’han disparat són els del petroli i el dels metalls (veure el gràfic publicat a El País). És cert que les matèries primeres per elaborar pinsos han sofert una forta pujada en els darrers dos anys i segurament les fortes subvencions als agrocarburants en son especialment responsables.


Però en el mercat internacional de productes agraris, allò que te major importància és la carn, el tabac, la fruita i horta i el vi.

Les matèries primeres per elaborar pinsos se situen en 7ª (oleaginoses) i 8ª (cereals pinso) posició, desprès de la el blat panificable i de la llet!!! I precisament els preus d’aquests quatre primers productes s’han mantingut estables en relació al Euro. Allò que ha caigut és el dòlar.

Al Estat espanyol els preus dels productes agrícoles es mantenen, mentre els preus dels aliments en el consum pugen

En els darrers 5 anys, (de 2.001 a 2.007), l’augment més important del IPC ha estat el dels aliments amb una pujada del 20%. En el mateix període els preus dels productes agrícoles (IPPA) només s’han incrementat en un 6,3%, ben per sota del cost de la vida. No manquen aliments, el problema és la seva industrialització i distribució. Però potser el primer responsable n’és el propi consumidor al exigir productes cada vegada més elaborats: els aliments preparats augmenten la seva quota de mercat.

No cal buscar culpables, però cal revisar-ne les causes.

És cert que els hàbits de consum han evolucionat, cada vegada més es compren aliments que han sofert un procés de transformació que costa diners. Ja no es compra fruita del temps, que per cert és la millor, ara hi ha ofertes de fruita durant tot l’any i que han passat més o menys temps en cambra frigorífica que te el seu valor afegit. Ja no es compren espinacs frescos, ja ni se’n troben al mercat, ara són picats i congelats, així com les faves, les patates per fregir o la salsa de tomàquet. Actualment a Catalunya hi ha més treballadors en el sector alimentari que ocupats en el sector agrari.

La distribució és inflacionària.

Aquestos nous hàbits alimentaris precisen de tota una cadena logística cada vegada més cara. La disponibilitat de sòl urbà destinat a plataformes logístiques és gairebé nul·la en l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El preu del sòl per a logística és el doble a Barcelona que a Lleida! A MERCABARNA no hi ha un pam lliure. Tothom i vol ser-hi, o hi ha de ser, i és per això que s’està preparant urgentment una ampliació. Però a més el model de ciutat mediterrània, d’alta densitat demogràfica i carrers petits també augmenta els costos de distribució. Les botigues ja siguin petites o grans s’han d’abastir de nit i això te un cost afegit de mà d’obra. Les grans superfícies situades a la perifèria ofereixen una alternativa amb costos més baixos, però la mateixa dificultat de desplaçar-se afecta el consumidor que prefereix pagar més i anar a comprar a la fruiteria o supermercat de la cantonada, que superar la muralla dissuasòria de sortida de la gran ciutat. Aquest és el problema més greu, ja que requereix tot un esforç de planificació a llarg termini, i metre estant l’ inflació seguirà pujant.

Però que cal que faci la producció?

En primer lloc, ja sigui directament, mitjançant les cooperatives o d’acord amb industrials de primera transformació, assumir la necessitat d’elaborar els productes prop de la producció, presentant productes cada vegada més elaborats que assegurin la qualitat, la traçabilitat i el seu origen, com millor garantia cara al consumidor. En segon lloc, intentar ser presents en la distribució, mitjançant una xarxa pròpia. Hi ha diversos exemples que han començat per les agrobotigues en origen o les àrees de distribució a destí. Finalment, cal trobar una major presència en la notorietat del producte, per la seva presència constant al carrer, que passa forçosament per la publicitat tan individual com col·lectiva. Per això cal agrupar-se en organitzacions interprofessionals, ja siguin sectorials com territorials. Avui a TV3, hi ha publicitat de les nous de Califòrnia pagada per la seva organització de pagesos e industrials i en canvi en la mateixa cadena de televisió només apareix la publicitat col·lectiva que és finançada pel Departament d’Agricultura de Catalunya. Davant dels nous reptes es precisa un nou model d’acció, per tal de seguir essent presents en el mercat. És massa senzill treure’s les puces de sobre acusant a forces ocultes com poden ser els especuladors i els monopolis internacionals, o analitzant només els preus dels darrers anys de cereals i oleaginoses. Si busqueu els preus del cotó, de les bananes, del cafè, del sucre, o del cacau veureu que s’han mantingut i més aviat han baixat. Potser en contra de parlar de crisi alimentaria seria millor parlar de crisi d’iniciatives. En tot cas, els productes alimentaris espanyols s’han consolidat en els mercats internacionals, especialment en els europeus, aconseguint estabilitzar la balança agroalimentària.

Jordi Peix


Imprimir article