Regadiu d'Algerri-Balaguer: el canal delimita la zona estèpica del oasi de fruiters; davant al fons, les noves sitges de cereals
El 1963 M.Debatisse, un conegut líder sindical agrícola francès, va publicar “La Revolució Silenciosa”, tot referint-se a la evolució de l’agricultura francesa. Em va colpir el seu títol, la possibilitat de que succeís un canvi similar a Catalunya i també que jo hi pogués participar. La realitat ha sobrepassat el desig. A partir del Pla d’estabilització de l’economia espanyola (1959) i fins ara, l’agricultura catalana ha sofert uns grans canvis, que podem qualificar sense exagerar de revolució. Els conreus, la ramaderia, el sector
forestal i la industria agroalimentària i la seva productivitat han provocat un profund canvi estructural. Els canvis no només han seguit l’evolució de la resta de l’economia catalana i espanyola sinó que l’han superat amb escreix. La revolució ha seguit models diferents pel que fa als territoris, activitats i sectors. La incorporació al mercat de la Comunitat Econòmica Europea n’ha estat també un motor en els darrers anys, però allò que ha prevalgut ha estat un model que ja es va anar dibuixant a principis del segle XX però que es va consolidar a partir del anys seixanta.
Si hem de destacar un element prevalent és la vocació de l’agricultura catalana d’apropar-se a la demanda, a l’agricultura de mercat que segurament és allò que ens defineix amb força. Evidentment tots els canvis també tenen uns costos molt desiguals, per a cada subsector agrari, però també per les comarques i especialment les explotacions agràries. A Catalunya tenim l’avantatge de disposar d’elements d’anàlisi valuosos: com són les “Taules Input-output de l’economia Catalana” (TIOC 1967; 1987; 2001), que van iniciar les Cambra de Comerç de Barcelona (1967 i 1987) i ara ha continuat l’Idescat. Hem utilitzat bàsicament les seves dades per l’elaboració de la ponència.
Si hem de destacar un element prevalent és la vocació de l’agricultura catalana d’apropar-se a la demanda, a l’agricultura de mercat que segurament és allò que ens defineix amb força. Evidentment tots els canvis també tenen uns costos molt desiguals, per a cada subsector agrari, però també per les comarques i especialment les explotacions agràries. A Catalunya tenim l’avantatge de disposar d’elements d’anàlisi valuosos: com són les “Taules Input-output de l’economia Catalana” (TIOC 1967; 1987; 2001), que van iniciar les Cambra de Comerç de Barcelona (1967 i 1987) i ara ha continuat l’Idescat. Hem utilitzat bàsicament les seves dades per l’elaboració de la ponència.
Durant els 35 anys del període (1967/2.001), l’agricultura catalana i tot el sector agroalimentari han tingut una forta evolució, superant dèficits crònics, creant riquesa i situant al sector agroalimentari com el primer exportador de Catalunya. No cal oblidar que la història de Catalunya i de les seves conquestes, és la història d’una lluita permanent a la recerca d’aliments, per pal·liar les periòdiques fams que assetjaven la població. Ara podem trencar amb molts dels tòpics que atribueixen al sector agroalimentari de manca de dinamisme. Si un problema te Catalunya, és el de la manca de territori i com sempre la manca de recursos naturals.
Comunament es considera que l’agricultura i el sector agroalimentari de Catalunya perden pes en relació a la economia, la realitat, que demostren aquestes taules és que l’índex de cobertura entre producció i demanda interior de productes agroalimentaris, ha passat del 74% el 1967, al 88% el 1987 fins arribar al 90% el 2.001, i tot això tenint en compte que en aquest mateix període, la població consumidora (incloent els turistes) ha pujat un extraordinari 71%, passant de 4,1 milions a prop de 7 milions. Catalunya és petita i tradicionalment ha estat altament deficitària en aliments. Som un país mediterrani, on no sap ploure. Per engreixar els nostres animals i produir llet precisem importar els productes per fer pinso: bàsicament oleoproteaginoses i cereals. A més, el clima de Catalunya no permet produir allò que podríem classificar com colonials: cafè, te, fruites tropicals o sucre. Finalment som eternament deficitaris de peix. Si en el Mediterrani la terra és seca, el seu mar és pobre, i no pot donar l’abast a la demanda dels consumidors més importants de peix per càpita d’Europa.
L’anàlisi del passat, ens defineix el camí del futur. Un dels objectius de qualsevol economia és la de crear riquesa i d’equilibrar la balança de pagaments. Catalunya necessita crèixer, desenvolupar les seves potencialitats, potser produint més, però sobretot millor. Per tal de fer-ho, ha de treballar en diverses direccions: Qualsevol acció de futur passa obligatòriament per la reestructuració dels sectors en un esforç conjunt, per millorar la seva incidència en un context cada vegada més competitiu. La reforma definitiva dels ajuts de la PAC per a 2.013, han de servir per reflexionar i per, mentre estant, adaptar les estructures al nou model aprofitant les ajudes que es reben. El xoc pel sector dels remugants serà forçosament molt dur. La millora del comerç exterior és un del objectius permanents que cal anar recordant en totes les propostes i apartats d’acció. Catalunya te una vocació dins el context europeu i l’ha de consolidar especialitzant-se. En resum, és produeixen més aliments, si més no amb més valor afegit, per donar de menjar a més gent, tot reduint fortament el desequilibri entre compres i vendes amb la resta del Estat (el nostre gran subministrador de matèries primeres) i també amb l’estranger. I finalment una reflexió, el desenvolupament és desigual segons els territoris i cal raonar les causes, per tal de buscar també un equilibri territorial, potser amb nous productes i serveis.
Jordi Peix i Massip
Comentaris