dijous, 10 de maig de 2007

La cultura pagesa i la biodiversitat.


A Somiedo, Astúries, el més d’abril de 2.006 es van realitzar unes “Jornades sobre Cultures pageses i Biodiversitat i és van elaborar unes conclusions que vaig incloure al Blog del 5 de març per poder-ho comentar. Globalment trobo les conclusions allunyades del món pagès i amb una visió urbano-universitària, molt respectable, però amb poques possibilitats d’èxit. És per això que voldria significar uns punts de reflexió

La cultura pagesa s’aplica no solament en zones desafavorides.
En primer lloc i per emmarcar la situació, val a dir que la reunió es realitzava en una zona de muntanya, qualificada com a Reserva de la Biosfera, on predomina l’activitat ramadera extensiva. És per això que trobo les definicions i conclusions limitades a un entorn determinat. Ells mateixos donen especial valor a l’agricultura de muntanya, les estepes castellanes, les deveses i la transhumància. És per això que caldria aprofundir la problemàtica en d’altres tipus d’activitat agrària i especialment l’agricultura mediterrània, no només de vinya, olivera i ametller, sinó també de la producció hortícola propera a les concentracions urbanes amb una problemàtica ben definida i que per això no deixa d’esser una agricultura pagesa.

Una qüestió de llenguatge i de mentalitat.
En segon lloc, hi trobo un problema de terminologia i de redacció. El text és proper als estudiosos universitaris, sociòlegs i observadors de la biodiversitat, que de pagesos; aquests s’expressen en uns altres terme, fins i tot conceptuals. És veritat que hi ha una gran diversitat de pagesos, però potser hi ha una sola cultura, una visió de l’activitat pagesa que dona un sol sentit a una forma d’activitat en territoris i sectors totalment diferents. Per altra part tampoc podem oblidar als ramaders; no són lo mateix és una altra visió i aproximació que cal tractar de forma adient.

Cultura o cultures pageses.
Jo parlaria de cultura pagesa com una forma d’actuar davant de la natura, davant de la terra. Per altra part és cert que la cultura pagesa s’inicia a partir de l’experimentació personal, però la introducció de noves tecnologies sempre al llarg de la història han estat experimentades prèviament pel món pagès, acceptades o rebutjades. El pagès adapta les noves tecnologies a la seva realitat, però no les rebutja.

La conservació de la biodiversitat s’ha de fer en els espais naturals, però també arreu.
La denominada informació cultural que aporten els pagesos, no només és un valor afegit, com sembla que diuen els estudiosos, sinó un punt de partida per tal de conservar la biodiversitat. Així s’entendria millor la biodiversitat i no caldria investigar el que anomenen “codi del pagès local”. Allò que cal entendre és que ser pagès és un model, és un mètode universal per gestionar la terra. Aplico la paraula terra, que és el concepte proper del pagès davant del de natura que és un concepte més allunyat de la realitat quotidiana. Algun dia tindrem que parlar del manteniment de la biodiversitat en les zones urbanes, que amb el racisme creixent ho fan cada dia més difícil.

Estimular la cultura pagesa? Defensar el pagès culte?
Una vegada més els universitaris fan diferencies entre pagesos: si hi ha pagesos cultes és que n’hi ha de incultes. Evidentment, com arreu, hi ha persones assenyades i barroeres, però això no s’hi val quan es parla de models de gestió d’un medi. El pagès te una visió, una aproximació diferent a la terra a la natura, que el de ciutat i que el mateix rural. Els ecologistes fonamentalistes han situat com primers enemics aquells que treballen prop de la natura: els pagesos però també els caçadors, oblidant-se que ells mateixos que habiten a les ciutats són els primers adversaris de la natura, amb el seu model de comportament de ciment, transport i aire acondicionat. És clar que com sempre hi ha límits i equilibris, com arreu en totes les activitats; urbanes, comercials e industrials

A Somiedo s’han oblidat que els pagesos són de retorn.
N’hem parlat abastament en aquest blog. Les institucions públiques estan reconeixent, la funció dels pagesos, especialment en les zones periurbanes. No només com conservadors de la terra, sinó perquè s’estalvien diners per la conservació del paisatge proper allà on viuen. Els parcs agraris només tenen futur si són rendibles econòmicament, ja sigui amb les seves activitats agràries properes del mercat o a cop de talonari, sempre enutjós i poc sostenible a llarg termini. A Catalunya es busquen pagesos per tornar a fer camps de conreu, a desbrossar boscos invasors dels conreus com si de mala herba es tractés. De pastors que netegin al bosc. L’alcalde de Barcelona va fins i tot prohibir pasturar ovelles al terme Municipal i ara Parc Natural de Collcerola! Sort que desprès va plantar vinyes.

Els pagesos són els veritables gestors dels ecosistemes.
Evidentment hi ha ecosistemes excepcionals, per la seva història, per la seva bellesa, per la seva riquesa i la seva escassesa. Però tot és ecosistema, fins i tot les ciutats i les seves cases són ecosistema. Tot te la seva vàlua de menor o major importància. Hauria d’haver-hi un major respecte a les paraules i sobretot a la gestió de cadascun d’ells.
El millor exemple és el dels regadius, majoritàriament menystinguts pels conservadors de la natura i la biodiversitat. Una vegada més és la controvèrsia entre oasi i desert. La millor foto de la meva vida és la d’un ramat d’ocells que convivien en una plantació de fruiters al regadiu Algerri, que en prou feines es bellugaven precisament quan el pagès estava tractant amb pesticides els fruiters, amb lluita integrada això si. Les perdius s’amagaven en el panís i pasturaven les farratgeres que hi havia entre els rengles.

El document parla de comportament especulatiu dels pagesos.
Si especulatiu vol dir maximitzar beneficis, te raó i ben fet que fan sinó haurien d’abandonar. L’especulatiu és el que compra a 5 i vent a 10, no el que treballa la terra i en vol treure el seu màxim rendiment per sobreviure. Quan vaig ser Director General del Medi Natural van demanar a determinats pagesos de que arrenquessin bosc per sembrar. La sorpresa i l’oposició de mentalitats tancades va ser forta. El bosc s’ha posat al capdamunt de l’excel·lència de la natura i no és així. Quin error! Els camps, les pastures, els secans i els regadius formen un mosaic que representen uns dels valors més importants de la biodiversitat, que es troba en els marges, en els llocs de canvi en els ecotons. Si alguna cosa hem de defensar a Catalunya són els remugants que configuren un ecosistema sostenible a llarg termini e irrepetible. Precisament és l’activitat més tocada de mort, per els mercats i les reformes de la PAC. I no són pagesos són ramaders amb una mentalitat encara més diferent.

Els espais protegits són sovint exemple d’ineficàcia
Protecció no és aïllament, protecció no és canviar un espai productiu a un espai lúdic. Protecció no és substituir els pagesos i ramaders per estudiosos, o pitjor es substitueixen els camps llaurats, per erms i s’expulsen els ramats. Hi . ha masses exemples a Catalunya de pèrdua de diversitat en els parcs naturals convertits en llocs de passeig dels ciutadans de la ciutat. Te raó la declaració de Somiedo en recuperar la relació històrica entre el pagès i la natura, sense intermediaris il·lustrats. En l’escrit de Somiedo es parla d’identificar el “Código Campesino”, com si es tractés d’un novel·la d’aventures. El codi pagès, és públic, evoluciona, no és secret, s’adapta, millora, creix i es desenvolupa. Conservació de la natura, no es troba en contradicció amb creixement

Manca d’interès de les institucions: el finançament
Espanya i Catalunya han protegit més del 20% del territori, mentre que altres països d’Europa estan entre el 5 i el 10%. L’altre problema és que algun grup creu que se’ls te que subvencionar a ells i precisament a ells per gestionar el territori, quan en el territori hi ha altres gestors primordials els pagesos i ramaders, que per definició tenen una visió diferent lligada a la seva formació. Es proposa un contracte d’explotació com a model. És precisament una fórmul que s’està aplicant a Catalunya, no és fàcil de desenvolupar, però representa el camí obligatori de pacte de definició de deures, però també de drets i finalment de finançament de les activitats que representin un cost addicional a allò que s’estava realitzant. És cert que pot representar un nou jaciment de feina, però abans cal demostrar-lo. I això farà realment sostenible l’activitat. Les subvencions sempre tenen un límit en el temps.

En defensa de les pastures.
En les zones de muntanya les pastures són un element definitori de les activitats ramaderes. Tothom plora la seva pèrdua i la necessitat de la seva conservació. L’únic que cal fer és que siguin rendibles i així es podrà arrencar, desbrossar el bosc (que no és pecat) per retornar les pastures, que estic d’acord amb el seu valor. Voldria aprofitar per ressaltar el valor de les deveses que eren pasturades per les ovelles i els moltons, mascle capat, que seguien el ramat fins l’any i mig o s’engreixava directament pasturant les millors herbes, trepadelles, rostolls o rovires (rouredes). Prop de les cases de pagès hi havia sovint una rovira o devesa que produïa aglans i herbes de qualitat. La producció d’una roureda varia entre 1.000 i 2.000 Kg de glans/ha que representa el mateix valor nutritiu que un camp de civada de 600 a 1.200 kg/ha, que no cal segar, garbellar, transportar i batre. (1,8 Kg de glans equivalen a 1 Kg d’ordi). A més a més, les rovires produïen combustible, llenya per la casa, això els hi donava un valor molt preuat i sovint identificaven el nom de la casa. Amb la reforma de la PAC són els que han perdut definitivament i ho trobarem a faltar de forma dramàtica, ja sigui en forma de pèrdua de biodiversitat o de senzillament incendis forestals.

Conclusió: qui la veritat predica sovint no la practica.
Jo sempre he aconsellat predicar amb l’exemple, posant-se al davant de les propostes per aconseguir-ne l’efecte demostració. En primer lloc es defineixen objectius, en segon lloc es realitzen personalment i finalment s‘extrapolen si és que han convençut. No es tracta de ser observador, es tracta de ser actor, actor principal i sobretot actor d’èxit. Els figurants són necessaris: els pagesos, ramaders i caçadors representen un teixit social coherent, que també desitgen l’èxit o sigui viure be. No a costa de subvencions, sinó a costa de les remuneracions d’allò que fan i venen, ja sigui productes concrets o serveis a la societat. Trobo a faltar en l’escrit els neorurals. Es parla dels pagesos, dels joves, la dona que no falti, però sembla que ser neorural sigui pecat, que vagi en contra de tot lo dit. En molts pobles, el neorurals, catalans, immigrants i fins i tot estrangers són els que han recuperat les tradicions i la cultura pagesa que tan preuada és.
Jordi Peix i Massip

Imprimir article