dijous, 27 de juliol de 2006

Quin futur per la nostra agricultura?

El sector agrari i agroalimentari de Catalunya ha escollit un model, un model intensiu determinat per l’evolució de la demanda. L’agricultura i la transformació alimentària s’han adaptat a la demanda interior, ha potenciat les vendes a la resta de la península, amb un fort creixement especialment de les exportacions. La població de Catalunya i el turisme tenen un creixement constant i la demanda de la resta del Estat i d’Europa permeten l’especialització. I tot això tenint en compte que l’agricultura de Catalunya rep molt poques subvencions d’Europa, essent la seva balança fiscal clarament deficitària. El model productiu de l’agricultura catalana s’assenta en dos pilars: mercat i factor humà, que permeten la introducció d’innovacions, recolzats per la recerca, la divulgació i la millora de les estructures tant de producció com de comercialització. Els tècnics agraris actuen especialment en la superació de les mancança de serveis, de les barreres en la distribució, en la difusió de noves tecnologies i en l’apropament a les fonts del coneixement que són el carburant del canvi, tot recordant l’objectiu de la cimera de la Unió Europea del 2.000 a Lisboa: “Cal fer que Europa sigui l’economia més competitiva i dinàmica del món basada en el coneixement”.

1.- Punt de partida: diversitat d’empreses, de territoris i de sectors productius.
Catalunya està definida per un territori molt trencat, amb un 65% de superfície forestal i amb un escàs 30% de superfície cultivable. La superfície llaurada es va reduint progressivament empesa, per la cessió a matollar de les finques de difícil mecanització, i la ocupació de les millors terres per les actuacions urbanístiques i les grans infrastructures de comunicació. És per això que qualsevol esforç de creixement de la Producció Final Agrària, passa per la intensificació de l’agricultura, que es resumeix en la transformació dels secans en regadiu i la millora de la ramaderia intensiva i els conreus arboris de secà (vinya, ametller i olivera). Avui, el 70% de la Producció Vegetal es produeix en els regadius i la Producció Final Ramadera gairebé duplica la agrària.
La diversitat del territori, que va des d’un clima subtropical, en els arrossars del Delta del Ebre, fins un d’alpí en els Pirineus, defineix també una diversificació de les explotacions molt elevada. Cinc comarques ( Segrià, Baix Ebre, Montsià, Noguera i Pla d’Urgell), totes elles en la Conca del Ebre, acaparen el 50% de la Base imposable cadastral de Catalunya. A l’altre punta, 28 comarques generen només el 25% de Base la imposable i suposen el 50% de la superfície llaurada. Així, a partir d’un territori amb diferents potencialitats, es generen diverses alternatives de desenvolupament, amb unes estructures totalment adaptades a la seva vocació territorial. La proposta de Contracte Global d’Explotació és una resposta pragmàtica a les diverses personalitats i necessitats de cada territori.
A Catalunya fem de tot, però cada vegada més les explotacions s’han anat especialitzant, integrant-se en un dels 10 grans sectors productius. Globalment podem afirmar que la ramaderia genera Producció Final Agrària i Marge brut, i l’agricultura dona feina i arrela als pagesos. La necessitat de disposar de superfície llaurada per tal eliminar les dejeccions ramaderes és un dels nous elements que defineix la complementarietat entre agricultura i ramaderia. L’agricultura intensiva ha potenciat el creixement de comarques com el Maresme amb la flor i planta ornamental, el Baix Llobregat amb hivernacles i horta, Osona amb una clara especialització ramadera i l’Alt Empordà amb una diversitat de produccions basades en la ramaderia intensiva, la fruita i les produccions de regadiu extensiu i finalment el Penedès (Alt i Baix) s’ha consolidat com primera zona espanyola productora de vi embotellat.
La comparació dels resultats de l’Enquesta d’Explotacions Agràries dels anys 1993 / 2.003 defineix una agricultura en fort creixement ( 48% en 10 anys) amb un augment de marge brut per explotació del 88%. Aquest creixement s’ha realitzat a costa d’una forta reducció d’explotacions.

2.- Un fort canvi empresarial: del èxode agrari a la consolidació d’una Nova Empresa Agrària
Els censos agraris i els de població encara recullen una caiguda d’explotacions agràries. Però si excloem els titulars d’explotació jubilats, de més de 65 anys, veiem que el percentatge d’agricultors “joves” de menys de 45 anys no para d’augmentar. La realitat és que d’acord amb les dades de l’Agència Tributària pel exercici 2.000, els contribuents que declaren rendiments agraris en estimació objectiva, només representen el 31% dels seus rendiments totals. Més que agricultura a temps parcial, allò que hi ha són propietaris de finques que les mantenen com a record de família o complement econòmic, però que en tot cas distorsionen les estadístiques. No obstant això, un dels fets històrics més remarcables, és que en els darrers anys la població activa tendeix a mantenir-se en un mateix nivell, així com ho indiquen les estadístiques dels assegurats a Catalunya, ja siguin en el Regim especial de la Seguretat Social Agrària (REASS), en el Règim Especial de treballadors Autònoms ( RETA) o en el mateix Règim General. Cada vegada hi ha menys pagesos és cert, però més ocupats, degut al augment de les explotacions amb assalariats. El 2.005, a Catalunya ja hi ha més assalariats que pagesos. Els treballadors que augmenten són el dels afiliats al règim general i es concentren bàsicament en les zones periurbanes, amb activitats més relacionades als serveis agraris, essent l’activitat de producció de flor i planta ornamental, una de les de més creixement. Les terres de Lleida i en general de la Vall del Ebre són les que encara mantenen un bon nivell de pagesos. També cal destacar les comarques del Maresme, Osona i Alt Empordà caracteritzades per l’intensificació, ja sigui amb ramaderia, planta ornamental o fruiters. En totes les comarques del litoral hi ha més treballadors que empresaris, degut al tipus d’explotació especialitzada en productes periurbans d’horta i planta ornamental.

3.- Les zones de muntanya un problema més econòmic que demogràfic.
D’acord amb els censos de població de 1.991/2.001, pràcticament totes les comarques han perdut població agrària. Les que més són les de muntanya, que perden més d’un 40% de població agrària en 10 anys. A fora d’aquestes comarques s’ha de destacar la pèrdua d’agricultors en l’Alt Empordà, La Garrotxa i les Terres del Delta del Ebre, empeses pel turisme o la industrialització. Cal destacar que en els censos, l’opció ocupació és emplenada pel titular enquestat i..... s’és pagès fins a la mort
Si ho comparem amb l’evolució de la població total de les zones de muntanya, s’observa una recuperació demogràfica creixent pràcticament paral•lela a la de Catalunya. Aquesta millora de població és deguda bàsicament al sector construcció, serveis, i turisme. Una política agrària per zones de muntanya haurà de tenir especialment en compte la terciarització de la producció agrària, tot valorant la multifuncionalitat de les explotacions agràries en relació al manteniment del medi natural. El manteniment dels remugants com elements controladors de biomassa esdevé una assignatura urgent per reequilibrar el territori.

4.- El sector agroalimentari te com a primera finalitat alimentar als ciutadans.
Per parlar d’agricultura, en primer lloc hem de parlar del seu mercat proper. Catalunya ha estat històricament un país deficitari d’aliments. A l’Edat Mitjana, Catalunya va escriure unes pàgines de gloria a partir d’una població total que rondava els 300.000 habitants, la població que avui te Hospitalet del Llobregat. Però el territori era insuficient per alimentar aquesta reduïda població i per això anava a cercar cereals, primer a Sicília i desprès a Neopàtria. A partir de mitjans del segle XVIII, la població de Catalunya no para de créixer. Però quan a principis del segle XX, es va construir l’Escola d’Agricultura de Barcelona per millorar els coneixements dels pagesos, augmentar les produccions i donar de menjar a la població, hi havia només dos milions d’habitants. Vuitanta anys després, el 1980 ja havíem triplicat la població i el 2.025 arribarem a prop del 8 milions.
Les Taules input-output de Catalunya ( TIOC 1967- 1975/ 1987/ 1994/ 2001) detecten una constant millora del saldo agroalimentari de Catalunya, arribant el 1994 a ser excedentari i el 2.001, només lleugerament deficitari ( 5%). Han pujat les produccions agrícoles, han pujat les produccions ramaderes, aquestes amb la corresponent importació de cereals, però sobre tot ha augmentat la transformació agroalimentària i les exportacions a la resta del Estat i al exterior que permeten finançar les necessàries importacions. Catalunya és el primer venedor, però també el primer client de les altres regions del Àmbit de la Corona d’Aragó. Les quatre regions: Aragó, Catalunya, Balears i València es complementen mútuament formant el primer mercat agroalimentari del Estat. A partir de la incorporació d’Espanya al Mercat Comú, el 1986, les exportacions no han parat de créixer.Líndex de cobertura ha passat d’un 30%, al 68% actual.

5.- La globalització potser és una bona possibilitat per tal de reequilibrar la balança comercial.
Els primer tres sectors exportadors alimentaris són productes tipicament agraris: carn, vins i fruita, que són també els que han crescut més entre 1993 i el 2.001. En relació a les importacions, s’observa clarament que importem aquells productes dels que no tenim capacitat productiva suficient: el peix, els colonials i el pinso. Un dels temes que s’ha plantejat arran de les negociacions en el si de l’Organització Mundial de Comerç, és el possible impacte de les exportacions en relació al tercer món. Si analitzem estrictament Catalunya, les nostres exportacions no es troben en competència amb les produccions del tercer món, i per contra en som clarament importadors, ja que no disposem d’un territori amb un clima tropical adequat. És en aquest sentit que les campanyes internacionals que relacionen polítiques agràries, protecció dels agricultors i globalització haurien de tenir en compte aquesta realitat per tal de cercar aliances i seduccions.
Un dels punts dèbils més importants de Catalunya és la seva dependència exterior en matèries primeres per a pinso. Actualment per cada quilogram que produïm de cereals,n’hem d’importar-ne 2,5, i de proteaginoses el 100%. Això ens fa molt vulnerables, a partir del 2.003 hi ha hagut una alça insospitada el cost dels nòlits dels cereals que ha fet pujar el cost final del pinso. En tot cas, per a un país mediterrani de secà, cal considerar que aquestes importacions en realitat corresponen a importacions virtuals d’aigua. Actualment s’importen 3,5 milions de tones, que corresponen a un consum de 1.200 milions de metres cúbics d’aigua (0,3m3/kg) i per tant representen una superfície suplementària de regadiu de 200.000 ha ( 6.000m3/ha), que no tenim.

6.- Incidència de la Política Agrícola Comuna a Catalunya (PAC).
Catalunya, com la majoria de regions mediterrànies és una de les regions que tenen menys ajuts de la Política Agrícola Comuna. Les subvencions directes representen un 7,3% de la Producció Final Agrícola (PFA). Pels ovins representa un 46% de la PFA, l’arròs un 44% i pels cereals un 32%. Aquest, i s’ho mereixen, són els sectors més ajudats. A continuació entre un 20 i un 30% tenim l’oli d’oliva, els farratges deshidratats i la fruita seca. Els ajuts pels bovins i la llet representen menys d’un 20%. La resta de sectors, els que aporten més a la PFA de Catalunya, no perceben ajuts directes, entre els que cap destacar la ramaderia intensiva, la fruita i horta i la vinya.
Tot això fa que el Suport Agrari Estimat per càpita calculat per la Unió Europea, allò que reben els catalans per la PAC, en comparació d’allò que paguen sigui negatiu. Catalunya és finançadora neta de la PAC. Les regions més beneficiades per els ajuts directes de la PAC són Andalusia (35%), Castella -La Manxa i Castella – Lleó (32%), Extremadura 10% i Aragó 8%. Aquestes 6 regions perceben el 86% de les primes que Espanya rep d’Europa. Evidentment la postura política de cada país i de cada regió en les negociacions de la reforma de la PAC estan condicionades pel fet de ser pagador o beneficiat. Els països pagadors han estat els que més estan insistint en la necessitat de canviar la PAC.
Amb la reforma de la PAC de juny de 2.003, es ve a consolidar aquesta situació injusta. Es desconnecten la majoria dels ajuts, creant Drets de Pagament Únic, per hectàrea, lleugerament redistribuïts per una modulació que arribarà al 5% d’allò percebut. Es tractava “de canviar alguna cosa perquè tot restés igual”. Si parlem de perspectives de futur ens hem de plantejar, el futur dels ajuts, que ara estan previstos solament fins el 2.013, però que ja estan subjectes a tensió i revisió constants i estan amenaçades l’any vinent d’una disminució (degressivitat) en cas de mancança pressupostària. També cal plantejar, en la mesura que es globalitzin progressivament els mercats, quin futur tenen les restriccions i limitacions de producció, com poden ser els drets de plantació de vinya, el guaret obligatori o les quotes lleteres. El sector del bestiar oví, ja durament penalitzat per les dificultats de millora de productivitat en un territori tan trencat com el de Catalunya, és segurament el més afectat per una possible disminució dels ajuts.

7.- El model de l’agricultura catalana i la competitivitat.
A Catalunya hi ha tant models com sector productius, territoris, i explotacions agràries. Si alguna cosa defineix l’agricultura catalana és la seva diversitat de propostes, emmarcades això si, per les influències pedagògiques del mercat proper. Barcelona s’ha comportat sovint com una ciutat hanseàtica, que sortia a pillar i recollir tot allò que trobava en la seva zona d’influència. Però també es veritat que la ciutat burgesa no només en treia aliments, sinó que també creava un mercat amb el seu esperit. Si alguna cosa defineix Catalunya, és el seu poder d’adaptació al mercat i les seves necessitats canviants. L’historia de l’agricultura catalana, és l’evolució d’una agricultura vers els mercats tant propers, com els llunyans que varen obrint successivament el mercaders. Actualment, potser de forma encertada, l’indicador econòmic més utilitzat ja no és la rendibilitat, sinó la competitivitat definida com millor estructura dels costos en relació als altres oferents al mateix mercat:. És cert que els costos de mà d’obra a Espanya són més baixos que a altres països d’Europa, però al darrera, a més dels de sempre, Grècia i Portugal, tenim ara a tots els nouvinguts a la Unió Europea ampliada.
Cal tenir en compte que en l’estructura de costos de les explotacions intensives, els costos de la mà d’obra són cada vegada menys importants i són superats per les despeses de maquinària o les amortitzacions de les inversions. En tot cas, allò que cada vegada marca més la diferència de rendibilitat,s ja no és la quantitat de producte, sinó la seva qualitat, o dit d’altre forma, la seva adaptació al mercat.
Per altre part “ La única definició honrada de benefici, és l’assumpció de risc”, i és per això que s’aconsegueixen millors resultats en la producció de fruita i bestiar intensiu, que en el clàssic conreu de cereals. Això si, hi ha anys en que arriscar suposa a vegades perdre, com enguany ha succeït amb la fruita que ha sofert una caiguda de preus i per tant de rendibilitat considerable.
En tot cas, les rendibilitats no es mesuren solament pels preus de mercat sinó també per l’evolució de les despeses. En el sector de la ramaderia intensiva qui marca la diferència és el cost més important, el de les matèries primeres per a fer pinso. Però també voldria destacar especialment, el inusitat esforç que realitza l’agricultura per reduir les “despeses fora del sector” i això es fa millorant la seva gestió. Però sempre hi ha un límit al creixement. A Catalunya es considera com a primer problema el de la redistribució de les dejeccions ramaderes. En les comarques de Barcelona i Girona, així com en determinades comarques de Lleida, hem superat clarament el límit del creixement. És per això que a sorgit el Consorci per la Gestió de la Fertilització Agrària ( GESFER), amb l’objectiu de promoure l’ús racional dels fertilitzants i especialment del nitrogen, tot redistribuint les dejeccions ramaderes per tal de reduir-ne la càrrega per unitat de superfície. Així mateix es potenciaran noves tecnologies per eliminar o reduir la producció final de nitrogen.
Tot nou model d’empresa agrària, ha de ser promogut per gent jove, preparada en l’ús de noves tecnologies i amb perspectives d’arriscar e innovar. D’acord amb el Cens Agrari els millors resultats s’aconsegueixen en les explotacions dirigides per gent joves ( de menys de 40 anys).

8.- L’agricultura es troba integrada en un sistema de producció agroalimentària.
En els darrers 25 anys, el sector agroalimentari ha realitzat un gran esforç de modernització de les seves estructures i un fet poc conegut és que és el primer sector exportador i la indústria agroalimentària el primer sector industrial. La demanda creixent i la introducció d’innovacions han estat els dos factors bàsics de creixement. Val a dir que a Catalunya la producció agroalimentària es realitza bàsicament a partir de Petites i Mitjanes empreses agrícoles o alimentàries. El millor exemple és el del pernil “serrano”, que en el Estat espanyol és exportat per menys d’una vintena d’indústries, de les que disset són catalanes. A nivell estrictament agrari la promoció d’Agrupacións de Defensa Vegetal ( ADV), de Defensa Sanitària (ADS), de Gestió d’Explotacions agràries (AGE), com elements d’externalització de la divulgació i millora de la gestió de les explotacions agràries ha tingut uns resultats excel•lents, contribuint fortament a la reducció de tones de pesticides i d’adobs minerals utilitzats, i per tant a la conservació del medi natural. I tot això mantenint un nivell suau de mecanització i estalviant energia. Això s’ha aconseguit externalitzant la promoció del coneixement i promovent un nou mutualisme agrari basat en la gestió col•lectiva del coneixement aplicat a realitats quotidianes, les Agrupacions de Defensa. La qualificació d’un producte com elaborat amb tècniques de “Producció Integrada” és la culminació i reconeixement d’una tasca col•lectiva que finalment te en compte el mercat i el consumidor. La comercialització i la certificació de producte també són tecnologies que s’han incorporar en els processos productius. A Catalunya el concepte de cadena agroalimentària i d’interacció de tots els esglaons vers un mateix fi, és un concepte assumit encara que mancat de plasmació en unes estructures interprofessionals fortes capaces de ser interlocutores amb la distribució.

En tot cas no cal oblidar, que si Catalunya és el nostre mercat de proximitat, Espanya és el mercat natural i Europa representa un gran mercat potencial, en ple creixement.
Jordi Peix
Imprimir article