dilluns, 31 de juliol de 2006

En trenta anys s'ha perdut globalment poc sòl cultivat

1.- Un evolució diferent segons els territoris:

En els darrers trenta anys (1974/2.004), la pèrdua de superfície llaurada o cultivada de Catalunya només ha estat d’un 7%. Això és degut a que mentre unes comarques n’han perdut una part important, d’altres sorprenentment han augmentat. Les comarques que perden superfície cultivada, són bàsicament les de les rodalies de les Àrees Metropolitanes de Barcelona i Reus -Tarragona i tota la franja costera i és degut al urbanisme. No és un problema d’emigració o abandonament del camp, sinó només de canvi d’ús.

En les zones dels Pirineus, el fenomen és diferent ja que hi ha un traspàs de terra llaurada a pastures i dit d’una altra forma d’una explotació especialitzada en policultiu i bestiar vacum de llet estabulat que necessita farratges, a vaques alletants o eugues que pasturen lliurement. Però allò destacable és l’augment de superfície cultivada de la Catalunya Central i la Terra Alta i Montsià a costa dels erms que eren aprofitats pels bestiar oví. És així que s’han establert 4 zones amb una evolució clarament diferenciada:


Zona litoral i metropolitana: 18% de pèrdues.
És la zona que ha perdut més sòl llaurat. A més si ho considerem per tot Catalunya, aquestes representen prop del 10% de la llaurada. Són clarament degudes a la ocupació del sòl per les actuacions urbanístiques i les infrastructures, que s’abonen en el corredor prelitoral i litoral.

Terres de ponent: petita reducció
Es mantenen pràcticament al mateix nivell, amb una petita reducció dels sòls de secà de mes baixa qualitat i també al creixement urbà i d’infraestructures. El regadiu permet intensificar produccions, consolidar superfícies llaurades. S’observa també una transformació de pastures en sòl llaurat.

Catalunya central: 18% augment de terra campa.
És deguda bàsicament al cultiu de pastures i arrodoniment dels camps de conreu, empès per les necessitats de mecanització i potenciades per les ajudes de la PAC. Es destinen a terra campa de cereals i bàsicament d’ordi.

Valls pirinenques: de conreu a pastures.
L’especialització també ha afectat les comarques dels Pirineus. El cereal s’ha deixat de conrear (el sègol i l’espelta han pràcticament desaparegut) i les explotacions que han assumit l’opció de vaques alletants han deixat de cultivar per passar-ho a pastures, que aprofiten millor les parcel•les de pendent pronunciada.

2.- Incidència sobre el territori.

2.1.- A Catalunya sempre hi ha hagut fam de terra.
Tota parcel•la susceptible de ser cultivada ho és. L’abandonament de terra cultivada ha estat molt baix; només de les parcel•les realment impossible de mecanitzar.

2.2.- La pèrdua de sòl agrícola és degut a la cessió vers activitats urbanes.
La caiguda de superfície cultivada és deguda a la desorbitada urbanització de Catalunya.

2.3.- La ciutat ens ha pres l’aigua i s’ha menjat les millors terres
La superfície de regadiu és pràcticament la mateixa. S’han fet nous regadius molt més productius i estalviadors d’aigua que venen tot just a compensar, les hortes que s’han perdut prop de la ciutat.

2.4.- En la Catalunya central la superfície cultivada ha augmentat.
L’augment ha estat considerable, i ha estat destinat bàsicament a terra campa, en general, i ordi en particular. L’ordi per la seva precocitat és menys afectat per les ininterrompudes sequeres, te una demanda permanent de les fàbriques de pinso i sobretot s’adapta a la perfecció a l’aplicació de les dejeccions ramaderes. El canvi ha estat espectacular. El cultiu de blat s’està convertint en residual i les pastures de secà com veces i trepadelles ja són pràcticament inexistents en moltes comarques.

2.5.- La desaparició dels ramats d’ovelles, el gran canvi ecològic de finals del segle XX.
Els remugants, i a Catalunya les ovelles, és el bestiar que permet gestionar les bosquines i matolls. La seva gran reducció ha provocat dos fenòmens radicals. Es passen a cultiu tot allò aprofitable i la resta s’abandona a bosc. Llastimosament les estadístiques disponibles a llarg termini no permeten recollir aquesta realitat. Sempre hi ha hagut una tradicional super-ocultació de dades per evitar la Contribució pecuària facilitada per la seva transhumància que dificultava la seva localització. Tot això contrasta amb l’actual transparència degut a les substancioses primes europees..

2.6.- La modernització del camp català s’ha basat en una intensificació de l’agricultura i la seva profunda ramaderització.
Una agricultura cada vegada més productiva, de més qualitat, amb més valor afegit, al servei del mercat en les zones de regadiu i sòls de qualitat i una ramaderia intensiva, altament consumidora de pinso i productora de dejeccions que complementa el model i se situa en els secans amb poques alternatives.

2.7.- La pèrdua de sòl llaurat augmenta el risc d’inundacions en les zones periurbanes.
Massa sovint ens oblidem que una de les funcions importants de la acció de llaurar el sòl en relació al medi, es la d’afavorir la infiltració del sòl i reduir la velocitat d’escolament. La pèrdua de sòl llaurat està provocant un greu problema en les zones periurbanes. La realització d’infrastructures i el cimentat del sòl, anul•la la seva capacitat d’infiltració i afavoreix la velocitat d’escolament. Aquest fenomen es freqüent observar-lo en les zones baixes litorals de Catalunya i prop de polígons industrials. Tot això ha d’obligar a la realització obligatòria de basses de retenció per tal de realimentar el freàtic i reduir la velocitat de l’aigua. És ja freqüent la introducció de normes urbanístiques per tal de mantenir superfície llaurada i realització de basses de retenció en programes d’ordenació en zones de risc d’inundació, que en tot cas representa un cost addicional de manteniment.

Es de destacar que en zones d’hivernacles, les normes d’ordenació han previst que l’aigua de pluja sigui reciclada, recuperada immediatament o abocada al freàtic, tot evitant fer malbé les vies de comunicació.

2.8.- Conclusions finals.
Un dels objectius de la planificació territorial és el de mantenir les terres en producció. La invasió del bosc dels sòl destinats a pastures és una constant del segle passat (SXX). El mosaic de cultius, permet, no només mantenir el paisatge, sinó que a més representa un alt valor de biodiversitat. L’acció de llaurar, especialment en les zones mediterrànies, és un indicador representatiu de l’ocupació del sòl. Mantenir la superfície cultivada representa a més, un valor afegit en la lluita contra els incendis forestals i l’erosió. Allò més important és salvaguardar, en les zones del litoral les millors terres agrícoles del impuls urbanitzador per evitar la “Terra Cremada” ( A. Mas Busquets: Quaderns crema BCN 2.006).
Jordi Peix
Imprimir article