La sobirania alimentaria, la OMC i Catalunya.
Molts sindicats de tot el món han signat un document conjunt, rebutjant els acords de la OMC que tendeixen a facilitar el lliure comerç. És per això que propos un debat reflexió. I voldria que fos des d’una òptica molt concreta: la de la agriculturadecatalunya, per evitar falsos humanismes tercermundistes.
No cal dir en primer lloc, que queda claríssim que la reducció de barreres al lliure comerç, farà que els productes alimentaris, només aquells que tenen uns preus més baixos en els mercats internacionals, baixin de preu. Això ja va passar especialment amb els cereals i la carn de boví, al reduir les barreres aranzelàries a principis del S XX. Ja des dels romans la protecció aranzelària ha estat utilitzat per protegir els productes autòctons i s’ha anat repetint al llarg de tota la història econòmica i en tots els països del món. Això si de tant en tant quan hi havia carestia es feien importacions de xoc (fins i tot subvencionades) per tal de fer baixar els preus i ajudar als pobres (?).
La reducció de preus internacionals: una oportunitat.
Però, caldria analitzar si aquesta reducció de preus serà bona o dolenta, des del punt de vista dels pagesos de Catalunya. Les dues partides més importants d’aliments que Catalunya importa són la de dels aliments exòtics ( 31%) i aliments per a pinso ( 24%) i la resta ja són una colla de petites partides que individualment tenen poca importància. Els que he denominat exòtics, són aquells que per molt que vulguem no es produeixen a Catalunya (Peix 12%, colonials 19%) i els pinsos són els que físicament no tenim terra suficient per a produir. Per produir les matèries per a pinso que importem necessitaríem 100.000 ha més de regadiu, que no tenim, ni tindrem mai en el Segarra Garrigues, i més ara que han quedat escapçades per les ZEPA. Si la majoria de productes que importem baixen de preu, doncs molt be, ja que així pagarem menys pels productes exòtics, i el pinso dels nostres engreixadors seran més barats.
La reducció d’aranzels una oportunitat per l’exportació.
Les exportacions alimentaries de Catalunya són per ordre; la carn ( bàsicament derivats de porcí) 18%, vins i escumosos 15%, olis 10%, fruita 9%, i finalment elaborats alimentaris 19% ( de tots els sectors). Doncs si baixen els aranzels (per tots igual, es clar), fantàstic que els consumidors tindran més possibilitats per comprar i potenciarem les exportacions. Les exportacions alimentàries catalanes al estranger van pujant cada any i situen l’índex de cobertura en un 68%.
Qui paga els costos de les barreres duaneres? Catalunya
En un estudi molt valuós realitzat per la Comissió Europea, sobre quines regions pagaven la PAC, la conclusió era claríssima. En primer lloc els ciutadans, i per tant les regions amb molts ciutadans i pocs agricultors, i en segon lloc les regions, i entre ells els pagesos, de la zona mediterrània. Les regions clarament deficitàries en relació a la PAC, mira per on, són: precisament la dels “Països Catalans”: València, Balears i Catalunya i la d’altres províncies molt urbanes.
Quan hi ha suport de preus, el que guanya més, és el que més cull?
En les reivindicacions, els sindicats sovint no pensen que algú paga. O com a mínim, que els diners destinats al ajut d’un producte no es destinen a ajudar un model d’explotació o un territori determinat. La OCDE, que molt sovint a elaborat estudis contra el sistema PAC, ha determinat que el recolzament dels preus fa que el que menys hi guanyi, sigui precisament el pagès, l’element bàsic que es volia ajudar. Hi ha una colla d’actors a repartir; pèrdua d’eficiència, proveïdors d’inputs, propietaris, la terra (el seu preu puja), i finalment, només finalment, el treball familiar. En tot cas, i en totes les reformes, inclòs l’actua’l de la PAC, els ajuts directes sempre es capitalitzen i fan pujar el preu de la terra.
I que em de dir de la sobirania alimentària?
El mot sobirania, que queda clar que històricament està relligat amb monarquia i sistema feudal, és xocant que sigui utilitzat per un teòric republicà, el Sr. Bové. Tot francès és republicà i si és net d’espanyols encara més. A sobre etimològicament, sobirà vol dir el de dalt. ( Pallars sobirà, el de dalt). O sigui que aquest és el problema, volen estar a dalt, com tothom i com sempre.
Però que vol dir sobirania. A nivell pragmàtic vol dir, que hem d’acabar primer amb les importacions de pinso barato (de on traurem el pinso per donar de menjar els nostres porcs?). També hem d’acabar amb les exportacions del nostre reconegut i excel•lent ” jamon serrano”, perquè el Sr. Bové voldrà protegir el seu massa empallegós (hi posen clau i espècies) “jambon de Bayonne”. I amb el raïm del Penedès que en farem? Prous problemes que tenim amb el vi, i potser ens voldran tancar el mercat alemany i no sabrem que fer amb el cava. Jo proposo beure’l es clar, perquè no es faci malbé. Es clar que tot plegat, diuen, la culpa és de les multinacionals. Jo, com tothom, sabem que les multinacionals van a la pela, però que sempre siguin culpables, potser és simplificar. Ja hem vist que el primer problema és el de la ineficiència. I els ciutadans, són consumidors en primer lloc i allò que volen és molt senzill: bo, bonic i barat, que per això ho paguen. Doncs la fórmula que apliquen els agricultors (els bons, la majoria) és la de ser diferent, amb qualitat i d’acord amb la demanda.
I que hem de fer amb la seguretat alimentària, el benestar animal, el medi ambient i el desenvolupament del medi rural?
Doncs en primer lloc complir les normes com han de fer tots els ciutadans. Una de les polítiques clares de tots el governs europeus és la de millorar-la i subvencionar-la. Això si, no via subvencions de preus, a part, amb programes concrets, directes i clars. Sempre s’acusa que els demés ho fan pitjor que un mateix. En general és a la inversa, ja que aquell que exporta ja es cuida prou de no tenir problemes i veure’s arruïnat amb l’exportació. No posaré exemples que ens podrien envermellir. En tot cas, sempre m’ha sorprès que al estranger els productes catalans siguin de millor qualitat que aquells que es venen al interior.
No cal utilitzar el tema de l’ajuda alimentària en benefici propi.
Ara els pobres també són objecte de negoci! Molta de les ajudes alimentaries que es distribueixen als països pobres en realitat són subvencions disfressades dirigides als agricultors dels països d’occident. Seria bonic que algun dia els agricultors, de “motu propio” i no només quan hi hagi excedents els distribueixin gratuïtament entre els pobres. Seria el compliment d’un deure evangèlic, i l’expiació (estem en setmana santa) de molts dels pecats dels excedents. En tot cas és un tema senzillament ètic. El Banc dels Aliments encara els espera ara. Ja trucaré als signants una altra vegada i a veure si fan un gest, i....... podríem començar amb la llet.
La millor defensa la qualitat..... i elements estabilitzadors de mercats.
Si es vol parlar de sobirania, o nacionalisme alimentari, comencem a fer, com molts pagesos fan, qualitat, producte diferenciat, seguint les exigències (si, si exigències, que és molt exigent i per cert paga), dels consumidors, dels cuiners, de la societat. Aquesta és i serà la millor defensa de l’agricultura catalana, que per cert és la més propera al mercat. Si alguna cosa defineix l’agricultura catalana és la seva adaptació constant al mercat.
Però cal estar alerta, perquè lliure mercat vol dir també possibilitats de estar subjecte a fortes oscil•lacions, que normalment surten molt cares a la producció, com ja s’està veient en d’altres sectors que han pràcticament desaparegut. Per mi, aquest és el pitjor error de la reforma de la PAC, l’eliminació d’elements estabilitzadors en productes de temporada. Hi hauran accidents, especialment al començament, que cal preveure i així evitar costos majors.
I finalment una advertència a realitzar sempre. La agriculturadecatalunya (nom nou que podeu introduir en el diccionari del corrector) és molt diversa i en un canvi de regles sempre hi ha ferits, i fins i tot morts.
Jordi Peix i Massip
Molts sindicats de tot el món han signat un document conjunt, rebutjant els acords de la OMC que tendeixen a facilitar el lliure comerç. És per això que propos un debat reflexió. I voldria que fos des d’una òptica molt concreta: la de la agriculturadecatalunya, per evitar falsos humanismes tercermundistes.
No cal dir en primer lloc, que queda claríssim que la reducció de barreres al lliure comerç, farà que els productes alimentaris, només aquells que tenen uns preus més baixos en els mercats internacionals, baixin de preu. Això ja va passar especialment amb els cereals i la carn de boví, al reduir les barreres aranzelàries a principis del S XX. Ja des dels romans la protecció aranzelària ha estat utilitzat per protegir els productes autòctons i s’ha anat repetint al llarg de tota la història econòmica i en tots els països del món. Això si de tant en tant quan hi havia carestia es feien importacions de xoc (fins i tot subvencionades) per tal de fer baixar els preus i ajudar als pobres (?).
La reducció de preus internacionals: una oportunitat.
Però, caldria analitzar si aquesta reducció de preus serà bona o dolenta, des del punt de vista dels pagesos de Catalunya. Les dues partides més importants d’aliments que Catalunya importa són la de dels aliments exòtics ( 31%) i aliments per a pinso ( 24%) i la resta ja són una colla de petites partides que individualment tenen poca importància. Els que he denominat exòtics, són aquells que per molt que vulguem no es produeixen a Catalunya (Peix 12%, colonials 19%) i els pinsos són els que físicament no tenim terra suficient per a produir. Per produir les matèries per a pinso que importem necessitaríem 100.000 ha més de regadiu, que no tenim, ni tindrem mai en el Segarra Garrigues, i més ara que han quedat escapçades per les ZEPA. Si la majoria de productes que importem baixen de preu, doncs molt be, ja que així pagarem menys pels productes exòtics, i el pinso dels nostres engreixadors seran més barats.
La reducció d’aranzels una oportunitat per l’exportació.
Les exportacions alimentaries de Catalunya són per ordre; la carn ( bàsicament derivats de porcí) 18%, vins i escumosos 15%, olis 10%, fruita 9%, i finalment elaborats alimentaris 19% ( de tots els sectors). Doncs si baixen els aranzels (per tots igual, es clar), fantàstic que els consumidors tindran més possibilitats per comprar i potenciarem les exportacions. Les exportacions alimentàries catalanes al estranger van pujant cada any i situen l’índex de cobertura en un 68%.
Qui paga els costos de les barreres duaneres? Catalunya
En un estudi molt valuós realitzat per la Comissió Europea, sobre quines regions pagaven la PAC, la conclusió era claríssima. En primer lloc els ciutadans, i per tant les regions amb molts ciutadans i pocs agricultors, i en segon lloc les regions, i entre ells els pagesos, de la zona mediterrània. Les regions clarament deficitàries en relació a la PAC, mira per on, són: precisament la dels “Països Catalans”: València, Balears i Catalunya i la d’altres províncies molt urbanes.
Quan hi ha suport de preus, el que guanya més, és el que més cull?
En les reivindicacions, els sindicats sovint no pensen que algú paga. O com a mínim, que els diners destinats al ajut d’un producte no es destinen a ajudar un model d’explotació o un territori determinat. La OCDE, que molt sovint a elaborat estudis contra el sistema PAC, ha determinat que el recolzament dels preus fa que el que menys hi guanyi, sigui precisament el pagès, l’element bàsic que es volia ajudar. Hi ha una colla d’actors a repartir; pèrdua d’eficiència, proveïdors d’inputs, propietaris, la terra (el seu preu puja), i finalment, només finalment, el treball familiar. En tot cas, i en totes les reformes, inclòs l’actua’l de la PAC, els ajuts directes sempre es capitalitzen i fan pujar el preu de la terra.
I que em de dir de la sobirania alimentària?
El mot sobirania, que queda clar que històricament està relligat amb monarquia i sistema feudal, és xocant que sigui utilitzat per un teòric republicà, el Sr. Bové. Tot francès és republicà i si és net d’espanyols encara més. A sobre etimològicament, sobirà vol dir el de dalt. ( Pallars sobirà, el de dalt). O sigui que aquest és el problema, volen estar a dalt, com tothom i com sempre.
Però que vol dir sobirania. A nivell pragmàtic vol dir, que hem d’acabar primer amb les importacions de pinso barato (de on traurem el pinso per donar de menjar els nostres porcs?). També hem d’acabar amb les exportacions del nostre reconegut i excel•lent ” jamon serrano”, perquè el Sr. Bové voldrà protegir el seu massa empallegós (hi posen clau i espècies) “jambon de Bayonne”. I amb el raïm del Penedès que en farem? Prous problemes que tenim amb el vi, i potser ens voldran tancar el mercat alemany i no sabrem que fer amb el cava. Jo proposo beure’l es clar, perquè no es faci malbé. Es clar que tot plegat, diuen, la culpa és de les multinacionals. Jo, com tothom, sabem que les multinacionals van a la pela, però que sempre siguin culpables, potser és simplificar. Ja hem vist que el primer problema és el de la ineficiència. I els ciutadans, són consumidors en primer lloc i allò que volen és molt senzill: bo, bonic i barat, que per això ho paguen. Doncs la fórmula que apliquen els agricultors (els bons, la majoria) és la de ser diferent, amb qualitat i d’acord amb la demanda.
I que hem de fer amb la seguretat alimentària, el benestar animal, el medi ambient i el desenvolupament del medi rural?
Doncs en primer lloc complir les normes com han de fer tots els ciutadans. Una de les polítiques clares de tots el governs europeus és la de millorar-la i subvencionar-la. Això si, no via subvencions de preus, a part, amb programes concrets, directes i clars. Sempre s’acusa que els demés ho fan pitjor que un mateix. En general és a la inversa, ja que aquell que exporta ja es cuida prou de no tenir problemes i veure’s arruïnat amb l’exportació. No posaré exemples que ens podrien envermellir. En tot cas, sempre m’ha sorprès que al estranger els productes catalans siguin de millor qualitat que aquells que es venen al interior.
No cal utilitzar el tema de l’ajuda alimentària en benefici propi.
Ara els pobres també són objecte de negoci! Molta de les ajudes alimentaries que es distribueixen als països pobres en realitat són subvencions disfressades dirigides als agricultors dels països d’occident. Seria bonic que algun dia els agricultors, de “motu propio” i no només quan hi hagi excedents els distribueixin gratuïtament entre els pobres. Seria el compliment d’un deure evangèlic, i l’expiació (estem en setmana santa) de molts dels pecats dels excedents. En tot cas és un tema senzillament ètic. El Banc dels Aliments encara els espera ara. Ja trucaré als signants una altra vegada i a veure si fan un gest, i....... podríem començar amb la llet.
La millor defensa la qualitat..... i elements estabilitzadors de mercats.
Si es vol parlar de sobirania, o nacionalisme alimentari, comencem a fer, com molts pagesos fan, qualitat, producte diferenciat, seguint les exigències (si, si exigències, que és molt exigent i per cert paga), dels consumidors, dels cuiners, de la societat. Aquesta és i serà la millor defensa de l’agricultura catalana, que per cert és la més propera al mercat. Si alguna cosa defineix l’agricultura catalana és la seva adaptació constant al mercat.
Però cal estar alerta, perquè lliure mercat vol dir també possibilitats de estar subjecte a fortes oscil•lacions, que normalment surten molt cares a la producció, com ja s’està veient en d’altres sectors que han pràcticament desaparegut. Per mi, aquest és el pitjor error de la reforma de la PAC, l’eliminació d’elements estabilitzadors en productes de temporada. Hi hauran accidents, especialment al començament, que cal preveure i així evitar costos majors.
I finalment una advertència a realitzar sempre. La agriculturadecatalunya (nom nou que podeu introduir en el diccionari del corrector) és molt diversa i en un canvi de regles sempre hi ha ferits, i fins i tot morts.
Jordi Peix i Massip
Comentaris