1.- Solament l’agricultura periurbana rendible crearà un espai sostenible
Si volem mantenir els espais periurbans sostenibles cal que siguin rendibles. En cas contrari caldrà esmerçar esforços i finançament addicional, que a llarg termini el fan insostenible.
2.- La gestió de les zones periurbanes han de tenir en compte l’agricultura.
Els serveis i les necessitats de les zones periurbanes són diferents que en les zones d’agricultura consolidada. En cas contrari ho haurem de passar a la Xarxa de Custodia amb una voluntat conservacionista.
3.- Unes tensions relacionades amb el fenomen urbà.
Les expectatives urbanístiques són la llosa permanent que pesa en les zones “no urbanitzables” o “espais lliures” del planejament. El nom ja indica la imprecisió de la qualificació. Cal definir definitivament si són sòls de “reserva” o sols destinats definitivament a l’activitat agrària.
4.- Protegir perquè, de que, i de qui.
Es vol protegir el sòl agrari. Però protegir amb una finalitat determinada: l’activitat agrària. Suposo que de l’especulació i especialment de les agressions dels habitants de la ciutat. En diversos municipis es posen tanques per evitar robatoris de productes agrícoles o guarda jurats.
5.- També cal una ordenació del sòl periurbà.De les edificacions, dels hivernacles, dels camins, dels drenatges dels boscos. Sovint es plantegen prohibicions de tala de boscos, oblidant que un bosc gestionat assegura la seva supervivència.
6.- En el sòl periurbà la multifuncionalitat és una realitat.
El sòl agrari periurbà te una funció en relació al territori urbà que l’envolta. Aquesta funció cal remunerar-la, directament, perquè no a un tant per hectàrea o be mitjançant actuacions cara a l’agricultura com fa el Parc Agrari del Baix Llobregat o el de Gallecs.
7.- Una nova funció: la de millorar la infiltració.
En les ciutats mediterrànies, amb fortes precipitacions de tardor freqüents, l’asfalt està impermeabilitzant grans parts de la superfície de la conca causant pertorbacions als sistemes d’escorreguda. En molts plans d’urbanisme ja s’exigeix un % determinat de superfície agrària amb una gestió adient que permeti la infiltració. El Maresme és un dels punts crítics del creixement degut a les inundacions ja ordinàries degudes a la manca de previsió.
8.- La dificultat de les produccions rendibles.
LA pràcticament única possibilitat és la d’intensificar les produccions agrícoles per tal de fer front als elevats valors del sòl periurbà. En les zones de regadiu és possible. En les zones de secà impossible. El reciclatge de les abundants aigües residuals ofereix una solució complementària.
9.- La simbiosi és el futur.Cada sòl te una funció i cal trobar el punt d’equilibri simbiòtic. És un terme que defineix el punt de trobada. No hi ha parasitisme ni saprofitisme. Simbiosi vol dir que tots dos essers vius viuen amb l’altre de forma necessària, donant, però també rebent.
10.- Planificar és tenir en compte en primer lloc la realitat.
La realitat global. No només pensant en la ciutat, sinó també en tot el territori, amb equips pluridisciplinaris i sobretot amb democràcia participativa. Les minories, els pagesos també tenen alguna cosa a dir. Aquest món és possible com ho demostren les experiències que es posen en pràctica tot just al cantó de Barcelona.
Jordi Peix i Massip
Si volem mantenir els espais periurbans sostenibles cal que siguin rendibles. En cas contrari caldrà esmerçar esforços i finançament addicional, que a llarg termini el fan insostenible.
2.- La gestió de les zones periurbanes han de tenir en compte l’agricultura.
Els serveis i les necessitats de les zones periurbanes són diferents que en les zones d’agricultura consolidada. En cas contrari ho haurem de passar a la Xarxa de Custodia amb una voluntat conservacionista.
3.- Unes tensions relacionades amb el fenomen urbà.
Les expectatives urbanístiques són la llosa permanent que pesa en les zones “no urbanitzables” o “espais lliures” del planejament. El nom ja indica la imprecisió de la qualificació. Cal definir definitivament si són sòls de “reserva” o sols destinats definitivament a l’activitat agrària.
4.- Protegir perquè, de que, i de qui.
Es vol protegir el sòl agrari. Però protegir amb una finalitat determinada: l’activitat agrària. Suposo que de l’especulació i especialment de les agressions dels habitants de la ciutat. En diversos municipis es posen tanques per evitar robatoris de productes agrícoles o guarda jurats.
5.- També cal una ordenació del sòl periurbà.De les edificacions, dels hivernacles, dels camins, dels drenatges dels boscos. Sovint es plantegen prohibicions de tala de boscos, oblidant que un bosc gestionat assegura la seva supervivència.
6.- En el sòl periurbà la multifuncionalitat és una realitat.
El sòl agrari periurbà te una funció en relació al territori urbà que l’envolta. Aquesta funció cal remunerar-la, directament, perquè no a un tant per hectàrea o be mitjançant actuacions cara a l’agricultura com fa el Parc Agrari del Baix Llobregat o el de Gallecs.
7.- Una nova funció: la de millorar la infiltració.
En les ciutats mediterrànies, amb fortes precipitacions de tardor freqüents, l’asfalt està impermeabilitzant grans parts de la superfície de la conca causant pertorbacions als sistemes d’escorreguda. En molts plans d’urbanisme ja s’exigeix un % determinat de superfície agrària amb una gestió adient que permeti la infiltració. El Maresme és un dels punts crítics del creixement degut a les inundacions ja ordinàries degudes a la manca de previsió.
8.- La dificultat de les produccions rendibles.
LA pràcticament única possibilitat és la d’intensificar les produccions agrícoles per tal de fer front als elevats valors del sòl periurbà. En les zones de regadiu és possible. En les zones de secà impossible. El reciclatge de les abundants aigües residuals ofereix una solució complementària.
9.- La simbiosi és el futur.Cada sòl te una funció i cal trobar el punt d’equilibri simbiòtic. És un terme que defineix el punt de trobada. No hi ha parasitisme ni saprofitisme. Simbiosi vol dir que tots dos essers vius viuen amb l’altre de forma necessària, donant, però també rebent.
10.- Planificar és tenir en compte en primer lloc la realitat.
La realitat global. No només pensant en la ciutat, sinó també en tot el territori, amb equips pluridisciplinaris i sobretot amb democràcia participativa. Les minories, els pagesos també tenen alguna cosa a dir. Aquest món és possible com ho demostren les experiències que es posen en pràctica tot just al cantó de Barcelona.
Jordi Peix i Massip
Comentaris