Escrit per Joan-Ignasi Elias.
 |
| Castellfollit de la Roca (Garrotxa) |
En aquesta segona part de Les roques i les pedres, farem un recorregut a través de la seva relació amb el món artístic. I començarem amb la Pintura:
 |
| El càstig de Sísif – Ticià. Museu del Prado, Madrid. |
 |
| David vencedor de Goliat- Caravaggio. Museu del Prado, Madrid. |
 |
| La Verge de les roques – Leonardo da Vinci. Museu del Louvre, París |
 |
| Castell dels Pirineus – René Magritte. Museu d’Israel, Jerusalem. |
MÚSICA
En la Música, hi trobem, per exemple, dues cançons ben diferents. La primera és una ranxera que ens parla d’un home que es va trobar ‘una piedra en el camino’. Es tracta de El Rey, aquí interpretada per Vicente Fernández:
Yo sé bien
Que estoy afuera
Pero el día que me muera
Sé que tendrán que llorar
Dirás que no me quisiste
Pero vas a estar muy triste
Y así te me vas a quedar
Con dinero y sin dinero
Hago siempre lo que quiero
Y su palabra es mi ley
No tengo trono ni reina
Ni nadie quien me comprenda
Pero sigo siendo el rey
Una piedra en el camino
Me enseñó que mi destino
Era rodar y rodar
Después me dijo un arriero
Que no hay que llegar primero
Pero hay que saber llegar
No tengo trono ni reina
Ni nadie quien me comprenda
Pero sigo siendo el rey.
La segona és del cantant portuguès Manuel Freire i es titula Pedra filosofal:
Eles não sabem que o sonho
É uma constante da vida
Tão concreta e definida
Como outra coisa qualquer
Como esta pedra cinzenta
Em que me sento e descanso
Como este ribeiro manso
Em serenos sobressaltos
Como estes pinheiros altos
Que em verde e oiro se agitam
Como estas árvores que gritam
Em bebedeiras de azul
Eles não sabem que sonho
É vinho, é espuma, é fermento
Bichinho alacre e sedento
De focinho pontiagudo
Que fuça através de tudo
Em perpétuo movimento
Eles não sabem que o sonho
É tela é cor é pincel
Base, fuste, capitel
Que é retorta de alquimista
Mapa do mundo distante
Rosa dos Ventos Infante
Caravela quinhentista
Que é cabo da Boa-Esperança
Ouro, canela, marfim
Florete de espadachim
Bastidor, passo de dança
Columbina e Arlequim
Passarola voadora
Pára-raios, locomotiva
Barco de proa festiva
Alto-forno, geradora
Cisão do átomo, radar
Ultra-som, televisão
Desembarque em foguetão
Na superfície lunar
Eles não sabem nem sonham
que o sonho comanda a vida
Que sempre que o homem sonha
O mundo pula e avança
Como bola colorida
Entre as mãos duma criança.
ARQUITECTURA
Pedra seca
Les ribes de la Mediterrània són una de les zones del món amb una major presència d'elements de pedra seca. La durabilitat del material usat (fonamentalment pedra calcària) i l'escassa vegetació espontània de les zones on abunda (a causa de l'escassa pluviometria) han contribuït a la conservació de moltes d'aquestes construccions: marges, barraques de vinya, cabanes de volta, basses, paravents, etc. La presència de la pedra seca a Catalunya es manifesta d'una forma més tangible al Camp de Tarragona, el Penedès, als secans de les Garrigues, l'Urgell, el Segrià, la Ribera d'Ebre, la Terra Alta, l'Empordà i el Montsià, entre d'altres.
 |
| D.O. Pla de Bages |
Les construccions de pedra seca tenen un gran valor històric i són un autèntic referent identitari a molts territoris on predominen. En aquest sentit, han configurat al llarg dels segles uns paisatges agrícoles i ramaders de gran valor dominats sobretot per l'olivera, la vinya, l'ametller i els cereals, plenament adaptats als sòls i al clima. Els murs de pedra seca, per la seva banda, a més de formar bancals o delimitar parcel·les, constitueixen rics ecosistemes per a moltes espècies animals (insectes i invertebrats, amfibis, rèptils i petits mamífers i també algunes espècies d'aus que hi nidifiquen) i vegetals (falgueres, líquens i molses).
La Pedrera (Casa Milà)
No hi podia faltar la referència a aquesta casa, patrimoni mundial. La Casa Milà (1906-1912) és un edifici construït per l’arquitecte Antoni Gaudí per encàrrec de Pere Milà i Roser Segimon. El nom de l’edifici, “Casa Milà”, es deu a aquest fet, perquè va ser la nova residència de la família Milà. El matrimoni va ocupar-ne el pis principal i va llogar la resta d’habitatges. Coneguda com “La Pedrera” pel seu aspecte exterior, semblant a una pedrera a cel obert, presenta formes extretes de la natura. Va ser la darrera obra civil de Gaudí i va suposar la ruptura amb els esquemes del seu temps.
LITERATURA
SUITE DE PARLAVÀ - MIQUEL MARTÍ I POL - “La pedra és la discreta quietud...”
La pedra és la discreta quietud
en què maduren gestos i mirades,
cansats de l'aldarull i del desfici.
La immensitat deu tenir un marc de pedra
que mesura potser una mà d'infant
càlidament ingènua. Reposo
entre parets solemnes que em recorden
cants i converses, guanys de solitari
que no refusa cap mirall opac
per estimar més dignament la vida.
La novel·la ens explica en primera persona la vida d'una dona, Conxa, que, ja gran i lluny dels paratges que la van veure néixer i on ha passat la major part de la seva vida, refà la seva trajectòria vital en una mena de memòries que recullen, en tres parts, tres estadis vitals de la protagonista. Ambientada al Pallars, i en el període històric que va des de començaments de segle fins als anys seixanta, la vida de Conxa es veu fortament marcada pels esdeveniments històrics (l'adveniment de la República, la Guerra Civil, els primers anys del franquisme) d'una banda i, en un altre pla, per les característiques pròpies del seu entorn (la pobresa de la família, el fet de sentir-se forastera a casa dels oncles, la dependència envers els oncles, després del marit i després dels fills). La protagonista viu una situació de desarrelament en diverses etapes: l'abandó del nucli familiar per anar a viure a casa els oncles, la pèrdua del marit mort en la Guerra Civil i l'allunyament de l'entorn geogràfic (del Pallars rural a la Barcelona urbana).
PEDRA DE TOC – M. AURÈLIA CAPMANY – Editorial Comanegra.
Pedra de toc és molt més que un llibre de memòries o la crònica d'un temps. És una deu de cultura, de cultura en majúscules. Perquè, com diu Julià de Jòdar en el pròleg d'aquesta edició, «una dona indòcil al món fet pels homes només podia guanyar-se la llibertat no pas esperant graciosament que la hi concedissin, sinó exercint-la. I l'única manera de fer-ho no era pas fent-se una cultura, sinó apropiant-se de la cultura: una eina procuradora tant de seguretat com de desassossec». Maria Aurèlia Capmany és alhora far i esperó per a unes generacions (les que traginen avui el seu llegat intel·lectual, polític, literari) que sense obres com aquesta anirien encara més a les palpentes.
«Afortunadament, endevino una nova generació que no troba cap plaer a destruir-se, i això m'empeny encara a no oblidar res, a no deixar res per inventariar, a lluitar amb tenacitat, incansablement contra el silenci i contra el rictus de la boca petita contreta com un cul de gallina.»
«Va tombar el sobre amb les mans tremoloses i va veure un segell de lacre de color lila amb un escut: una gran «H» envoltada d’un lleó, una àguila, un teixó i una serp.»
En Harry Potter no en sap res, de Hogwarts, quan les cartes comencen a arribar al número quatre del carrer Privet. Sobre un pergamí groguenc, porten l’adreça escrita amb tinta verda i un segell lila, i els tiets horribles d’en Harry ràpidament les hi amaguen. Llavors, el dia que en Harry fa onze anys, un gegant amb ulls d’escarabat anomenat Rubeus Hagrid es presenta amb una notícia que li canviarà la vida: Harry Potter és un bruixot i el conviden a estudiar a l’Escola de Màgia i Bruixeria de Hogwarts.
Qui no ha sentit la curiositat d'arribar-se a la joiera Tiffany's? Un món en què els collarets de diamants conviuen ingènuament amb la màfia, en què l'interès no desvirtua l'amistat, en què tot és possible perquè tot és absurd... En aquesta breu novel·la, Capote converteix la història d'una noia sofisticada i frívola en un entranyable poema d'amor, una crònica de societat que esdevé un retrat agut de la Nova York dels anys cinquanta.
CINEMA
Excèntrica, fins i tot calculadora, profundament angoixada, nostàlgica de la seva Texas natal d'on ha fugit, i del seu germà Fred, nom que dona a Paul, es veu embolicada malgrat ella en una xarxa de tràfic de drogues que redueix a no-res les seves esperances de matrimoni. Mentre que es prepara per fugir de nou, cap al Brasil aquesta vegada, accepta l'amor de Paul, que la posa enfront del seu destí: “allà on vagis, t’acabaràs trobant a tu mateixa”.
És una pel·lícula d'acció nord-americana de l'any 1996, dirigida per Michael Bay i protagonitzada per Sean Connery, Nicolas Cage i Ed Harris en els papers principals. Nominada el premi Oscar al millor so.
La Pantera rosa (‘The Pink Panther’)
És una pel·lícula estatunidenca de l'any 1963, dirigida per Blake Edwards i protagonitzada per David Niven i Peter Sellers. És la primera d'una sèrie de pel·lícules en les quals el protagonisme passa directament a centrar-se en l'inspector Clouseau. Peter Sellers com a l'inspector Clouseau ha d'impedir el robatori de la Pantera Rosa, un diamant de gran valor, per part del Fantasma, personatge interpretat per l'actor David Niven.
Foto
Comentaris