Les roques i les predres (I)

 Escrit per Joan-Ignasi Elias

Roca de l’Elefant, Sardenya

En primer lloc, per situar-nos una mica el tema, consultarem  el DIEC, que ens diu que una Roca és una massa considerable de matèria pètria, especialment la que s’alça a la superfície de la terra o del mar. I en geologia, la matèria mineral que forma part de l’escorça terrestre. En geologia són roques el granit, la sorra, l’argila, el glaç. Roques aluminoses, calcàries, argiloses, silícies, quarsíferes.

Una Pedra és una matèria mineral dura i sòlida. Un pont, una estàtua, de pedra. Dur com pedra. Pedra calcària, silícia. Pedra marbre. Pedra de calç. Tros de matèria mineral de certa grandària desprès naturalment o tret artificialment d’una roca, emprat ordinàriament com a material de construcció.  Posar la primera pedra d’un edifici. 

Es defineix, també, com aquell cos mineral sòlid i dur, de composició variable, no metàl·lic, però que conté sals i òxids metàl·lics que constitueix les roques. També com un tros de matèria mineral de certa grandària, despresa naturalment d'una roca, o treta artificialment d'una roca, emprada generalment com a material de construcció.

Pedres precioses

Una Gemma és un mineral, roca o material petrificat que al ser tallat i polit es pot usar en joieria. Unes altres són orgàniques, com l'ambre, resina d'arbre fossilitzada. Les imitacions copien la forma i el color de la pedra, però no posseeixen les seves característiques físiques o químiques. Una gemma és avaluada principalment per la seua bellesa i perfecció. De fet, l'aparença és el més important. La bellesa també ha de ser duradora; si una gemma és danyada d'alguna manera, perd el seu valor instantàniament. Les característiques que fan a una pedra bella són el seu color, un fenomen òptic inusual, una incrustació com amb un fòssil, la seva raresa i, algunes vegades, la forma peculiar del cristall.

Diamant rosa de 24 quirats

Actualment, totes les pedres són considerades valuoses, encara que les cinc "gemmes cardinals", Diamant, Robí, Safir, Maragda, Ametista, són considerades usualment, però no sempre, les més costoses. Hi ha aproximadament 130 espècies de minerals; algunes d'elles són l’àgata, l’aiguamarina, el jade, l’òpal, el quars, el topazi i la turquesa.

Còdol

Fragment de roca dura, allisat i arrodonit per l’acció de les aigües i el rodolament, que en granulometria té entre 64 i 256 mil·límetres de grandària. Un camp, un camí, ple de còdols. Còdols de riera. Un cop de còdol.

Stock photos pebbles

Àmbit cultural

En la mitologia grega, Sísif (Σίσυφος) fou fundador i rei d'Efira (nom antic de Corint). Era fill d'Èol i d'Enàrete. Es va casar amb la plèiade Mèrope. Va ser el pare de Glauc (déu marí) i d'Halmos, juntament amb Mèrope.  Va ser promotor de la navegació i el comerç, però també avariciós i mentider. Va recórrer a mètodes il·lícits, entre els quals l'assassinat de viatgers i caminants, per augmentar la seva riquesa. Des dels temps d'Homer, Sísif tingué fama de ser el més astut dels humans. Quan Tànatos (geni masculí alat que personificava la mort) anà a buscar-lo, Sísif li va posar grillons, per la qual cosa ningú morí fins que Ares (déu de la guerra) vingué, alliberà Tànatos i posà Sísif sota la seva custòdia. Però Sísif encara no havia esgotat tots els seus recursos. Abans de morir, digué a la seva muller Persèfone que quan ell marxés no oferís el sacrifici habitual als morts. Així ho va fer i a l'infern es queixà que la seva dona no complia amb els deures habituals, i va convèncer Hades perquè li permetés tornar al món superior i així dissuadir-la. Però, quan anà a Corint, refusà de qualsevol manera retornar a l'infern, fins que Hermes  l'obligà a la força a tornar-hi.  

Àmfora grega amb Persèfone i Sísif
empenyent la pedra en l’inframón (530 aC).
A l'infern, Sísif va ser obligat a empènyer una pedra enorme pendent amunt per un vessant costerut, però abans d'arribar al cim de la muntanya la pedra sempre rodava cap avall, i Sísif havia de tornar a començar de nou des del principi (L'Odissea, XI. 593). El motiu d'aquest càstig és esmentat per Homer, i, segons alguns, havia revelat els designis dels déus als mortals; d'acord amb d'altres, és degut al seu hàbit d'atacar i assassinar viatgers. També es diu que encara després de vell i cec seguiria amb el seu càstig. Aquest assumpte va ser un tòpic freqüent en els escriptors antics, i va ser representat pel pintor Polignot als seus frescos de Delfos.

D'acord amb la teoria solar, Sísif és el disc del sol que surt cada matí i després s'enfonsa sota l'horitzó. D'altres hi veuen una personificació de les ones pujant fins a certa alçada i llavors caient bruscament, o del perillós mar. El filòleg i arqueòleg alemany Welcker va suggerir que la llegenda és un símbol de la vana lluita humana per assolir la saviesa. 

En la Religió, hi trobem la frase “Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra”, que es diu quan tots som culpables o corresponsables d’un fet, en al·lusió a l’episodi de l’evangeli de Joan (8,1-11), en què els mestres de la llei volien lapidar una dona acusada d’adulteri. Jesús els respon amb aquesta frase, davant la qual tots es retiren. Ell tampoc no la condemna.

David contra Goliat

Goliat és descrit a la Bíblia com un gegant de la ciutat filistea de Gat, amb una alçada de sis colzes i un pam (uns dos metres i mig) amb sis dits a cada mà i a cada peu (hexadactília), que va desafiar els israelites, va entrar en combat singular amb David que havia anat al camp de batalla a veure els seus germans més grans. David li va tirar una pedra amb la fona, que li va restar clavada al front, i Goliat va caure a terra. David va anar corrents cap a ell, va desembainar-li l'espasa i li va tallar el cap.

Pedra filosofal 

Pedra amb què els alquimistes pretenien transformar els metalls ordinaris en or o en argent i obtenir l’elixir capaç de prolongar la vida indefinidament, altrament dit “de l’eterna joventut”.

Pedra de Rosetta

Descoberta al port egipci de Rosetta (actualment, Rashid), és una pedra de granodiorita (sovint identificada erròniament com a basalt) i fa 112,3 cm d'alçada, 75,7 d'amplada i 28,4 de gruix, mentre que el seu pes és d'aproximadament 760 kg. Presenta tres inscripcions: la superior en jeroglífics de l'antic Egipte, la central en escriptura demòtica egípcia i la inferior en grec antic, que corresponen a un mateix decret de Ptolemeu V del 196 aC. Com que el grec era ben conegut, la pedra, descoberta per l’expedició napoleònica francesa a Egipte el 1799, va ser la clau per al desxiframent dels jeroglífics egipcis, el 1822, per Jean-François Champollion, i el 1823 Thomas Young la va estudiar. La descoberta va facilitar la traducció d'altres texts jeroglífics. Es troba actualment al Museu Britànic de Londres.

Cultura popular

El pedrís es defineix com un banc de pedra o d'obra, especialment quan es troba adossat a una paret. En una de les formes més típiques i simples el pedrís consistia en una simple pedra escairada de dimensions mitjanes. La primera funció d'un pedrís és la de servir de seient. Hi ha pedrissos petits en els quals ben just hi pot seure una persona., i n'hi ha de molt grans amb capacitat per a moltes persones. La segona funció és la de servir de plataforma auxiliar per a pujar a cavall o desmuntar (amb els sinònims de marxapeu, cavalcador, descavalcador, muntador, pujador…). En èpoques de carros i cavalleries i carrers petits, un pedrís fornia una certa protecció als vianants impedint que un carro s'arramblés massa a la paret. En molts casos els pedrissos tenien una funció decorativa a més de pràctica. 

Pedrís a l’església de Sedó. Torrefeta i Florejacs (Segarra)
Giliet de Florejacs
Hi ha referències nombroses de pedrissos prou famosos com a punts de reunió social.

A l'estiu la gent s'asseia en un pedrís o ben a prop, gaudint de la fresca i de la conversa. També eren típiques les processons de visitants ocasionals, passavolants que anaven seguint els pedrissos més animats. El pedrís a una plaça major o a l'església sovint era o és el punt de confluència on els veïns bescanvien notícies.


Una mola de molí, roda de molí, mola de moldre o simplement mola és una pedra rodona amb un forat al mig que forma part del mecanisme de moldre d'un molí.    
En un molí clàssic hi havia dos cossos sòlids de pedra abrasiva, un de fix i un que hom feia girar al voltant del seu eix. Les moles servien generalment per moldre grans de cereals de diversos tipus. Normalment eren de grans dimensions, amb un diàmetre mitjà superior a 1 m. La mola de molí va esdevenir un element prou comú a l'heràldica municipal catalana, per exemple, a Molins de Rei.

També hi ha moles, generalment més petites, que s'empren per afilar, polir, desbarbar, rectificar, perfilar, etc., eines o peces diverses. En el cas de les moles per moldre, una és mòbil i es fa rodar sobre l'altra, que és fixa.

Dites populars, per exemple:
Fer passar per la mola significa sotmetre o fer passar a una persona per diverses humiliacions després de vençuda.
Fer combregar amb rodes de molí significa fer creure coses de raonament incorrecte, inversemblants o absurdes. És equivalent a la frase: "Ens prenen per imbècils".
Restar o quedar-se de pedra. Expressió que indica una gran sorpresa.
No posar-se cap pedra al fetge. Prendre-s’ho tot amb calma, no preocupar-se per res.
Anar el carro pel pedregar.  (fig.)  Anar malament un afer.

Dòlmens i menhirs

Segons Antoni Rovira i Virgili, en la seva Història de Catalunya, els dòlmens i menhirs corresponen a la civilització prehistòrica anomenada megalítica, nom que procedeix del mot “megalit”, que vol dir ‘pedra grossa’. Aquests monuments estan formats per grosses pedres rústegues. Els mots dolmen i menhir pertanyen a la llengua bretona. Dolmen és compost de dol, que vol dir taula, i men, que vol dir pedra; o sigui, taula de pedra, puix que el dolmen pròpiament dit presenta aquesta forma. Menhir és compost de men, pedra, i hir, alta, o sigui pedra alta. […] Els dòlmens servien de sepultura. Sovint en un dolmen mateix hi havia dipositats nombrosos cadàvers. Correspon la civilització dels dòlmens al final de l’època neolítica, o de la pedra polida, i a l’eneolítica, o edat del coure. Podem calcular que els dòlmens són vells d’uns cinc mil anys. Els dòlmens estan constituïts pel algunes grans pedres o lloses que formen rectangle, rodona o polígon, cobertes amb una altra llosa col·locada horitzontalment. […] Els menhirs són unes grans pedres dretes, generalment soles enmig del camp. Quan es presenten formant grups en forma de rodona, el conjunt és anomenat cròmlec. No se sap ben bé què representen o quin objecte tenien.

Pedra dreta: nom que vulgarment es dona als menhirs o monuments monolítics dels temps primitius (Empordà). Els menhirs també s'anomenen pedres del diable (Palau-solità), pedra aguda (Vallbenera), pedra-arca (Martorell), pedra gentil (Vallgorguina), pedra serrada (Parets del Vallès), etc.

Les pedres de llamp o ceràunies són pedres (generalment destrals neolítiques de pedra polida) que hom considerava tradicionalment que eren les puntes dels llamps, que queien del cel, sia amb la calamarsa, sia en caure un llamp. Diu que el qui pot obtenir una d'aquestes pedres i tenir-la ran de la teulada de casa seva, defensa aquesta contra els llamps. També hi ha la creença que agafant una pedra de llamp, lligant-la amb un cordill i llançant-la al foc, el cordill no es crema. Diuen que les pedres de llamp, en caure, es fiquen set canes sota terra, i després van pujant una cana cada any (Gaià). Aquestes pedres són anomenades també pedres de bruixa, perquè hi ha qui creu que són fabricades per les bruixes i llançades per aquestes quan fa una pedregada; per això, una pedra de llamp posada sota la teulada o a la finestra, defensa la casa contra l'embruixament. Per a protegir el bestiar, els pastors empraven les pedres de llamp com a batall en l'esquella del cap del ramat. 

Destrals de pedra polida, cova del barranc de Migdia (III mil·lenni aC).
Xàbia (Marina Alta), Museu Soler Blasco.

En la segona part, veurem les roques i les pedres a la Pintura, la Música, l’Arquitectura la Literatura i el Cinema. 







Comentaris

Unknown ha dit…
Joan, felicitats per l'article "Les roques i les pedres".
Sobre les dites populars "Fer combregar amb rodes de molí", aquesta ara és el pas de cada dia i malauradament, una dita tan actual, s'usa ben poc.