Les estacions de l'any (I)

Escrit per Joan-Ignasi Elias

Turó de l’Home / Jesús Puig Martí

D’entrada, farem uns breus apunts per situar-nos en el tema: les estacions, les saons o els quatre temps de l'any són els períodes de l'any en els quals les condicions climatològiques imperants es mantenen, en una determinada regió, dintre d'un cert rang. En les regions temperades i subpolars, hi ha quatre estacions reconegudes amb una durada aproximada de tres mesos: hivern, primavera, estiu i tardor. Les regions càlides tenen dues o tres estacions: l'estació humida i l'estació seca, i, en algunes regions tropicals, l'estació freda o suau. 

Les quatre estacions tradicionals tenen el seu inici i final marcats per esdeveniments astronòmics (equinoccis i solsticis): Primavera (entre l'equinocci de primavera i el solstici d'estiu); Estiu (entre el solstici d'estiu i l'equinocci de tardor); Tardor (entre l'equinocci de tardor i el solstici d'hivern), i Hivern (entre el solstici d'hivern i l'equinocci de primavera).

La causa principal de les estacions de l'any és el fet que l'eix de rotació de la terra està inclinat respecte al seu pla orbital amb un angle d'aproximadament 23,5 graus. Aquest eix es troba sempre inclinat de la mateixa manera —excepte el fenomen de la precessió— i per tant, l'hemisferi nord i l'hemisferi sud són desigualment il·luminats pel Sol. 

Com si fossin estacions de tren, doncs, les estacions de l’any estan relacionades amb els llocs per on es va aturant la Terra en el seu recorregut anual al voltant del Sol. En cadascuna d’aquestes posicions, la Terra rebrà llum i calor solar de diferent forma. Així és com cada estació dura aproximadament tres mesos i suposa canvis de temperatura, de clima i de períodes de llum solar. A causa de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra, aquests fenòmens no es produeixen al mateix temps a l’hemisferi Nord (Boreal) que a l’hemisferi Sud (Austral), sinó de forma invertida: quan en un hemisferi és hivern, a l’altre és estiu; quan en un és primavera, a l’altre és tardor.

A l’hemisferi nord, els dies que arriba la primavera o la tardor reben el nom d’equinocci. La paraula està composta del llatí ‘aequus’ (“igual”) i de ‘nox, noctis’ (“nit”) i indica que es tracta d’un fenomen en què el dia i la nit tenen la mateixa durada en tots els punts de la Terra. L’equinocci de primavera es produeix quan el Sol passa pel primer punt d’Àries, cap al dia 20 o 21 de març. I l’equinocci de tardor, quan el Sol passa pel primer punt de Balança, cap al dia 22 o 23 de setembre. 

Els dies que arriba l’estiu o l’hivern reben el nom de solstici. La paraula conté ètims els llatins ‘sol’ i ‘status’ -participi de ‘stare’ (“estar dret, aguantar-se”)- i significa literalment “quan el sol està estàtic”. Es tracta, però, d’una aparent detenció, ja que la Terra no s’atura en la seva trajectòria al voltant del Sol. El solstici d’estiu es produeix quan el Sol passa pel primer punt de Càncer, cap al 21 o 22 de juny, que és el dia més llarg de l’any. I el solstici d’hivern té lloc quan el Sol passa pel primer punt de Capricorn, cap al 21 o 22 de desembre, que és el dia més curt de l’any.

Els noms de les estacions

Els noms de les nostres estacions tenen una història etimològica curiosa. De les tres estacions en què dividien l’any, els romans consideraven que la primavera era la més important, segurament pel fet que la seva arribada suposa un esclat de vida al món animal i vegetal. És per això que li atorgaren el privilegi de ser la primera estació de l’any. No debades, abans de la reforma empresa per Juli Cèsar el 45 aC, el calendari començava amb el mes de març, dedicat a Mart (déu de la guerra), ja que el bon temps convidava a fer la guerra. Cal no oblidar tampoc que el primer signe del zodíac és Àries, que comença al març.

La importància que els romans donaren a la primavera es reflectí, en llatí vulgar, en forma de redundància: al mot ‘ver’ -que ja vol dir “primavera” i que alguns fan derivar de ‘vis’ (“força”) en al·lusió al creixement que suposa aquesta estació-, s’hi afegí ‘primum’, és a dir, que etimològicament primavera vol dir “principi de primavera”. El final de la primavera fou conegut com a ‘veranum tempus’, que en castellà donaria “verano”. En canvi, el nostre “estiu” vindria de l’època de més calor del ‘veranum tempus’, l’aestiva, paraula relacionada amb una arrel indoeuropea que conté la idea d’encendre; en francès tenim “été”, en italià “estate” i en castellà també hi ha l’expressió “época estival” i el mot “estío” en al·lusió a l’època de calor més sufocant del “verano”.

Després del ‘primum ver’ i del ‘veranum tempus’, hi havia l’’hibernum tempus’, que donaria el nostre “hivern”. Posteriorment en català sorgiria l’estació de la tardor, derivada de l’adjectiu ‘tardus’ (“tardà”). La raó d’aquesta designació podria estar en el fet que és en aquesta època quan es recullen les darreres collites de fruita -és curiós que, en el llenguatge popular, a la tardor se l’anomena també “primavera d’hivern”. També conservem la paraula ‘autumne’ (del llatí autumnu, encara que sobretot en literatura), i que també ha donat lloc al ‘otoño’ castellà, a l’’autum’ anglès i a l’’automne’ francès.

Mitologia

En la mitologia clàssica, les Hores no tenien el significat actual. Eren tres deesses, filles de Zeus i la titànida Temis, que controlaven el cicle de les estacions. Els seus noms en grec, Tal·lo, Auxo i Carpo, evocaven les idees de brotar, créixer i fructificar, respectivament. Com a filles de Temis (la Justícia), les Hores també eren divinitats de l’ordre, assegurant l’equilibri social. Una de les Hores més famoses és la que surt al quadre El naixement de Venus (1425), de Botticelli. És la que encarna la Primavera, la qual espera la deessa de l’amor a la platja per cobrir-la amb una manta amb motius florals. Amb el temps, les Hores al·ludiren a les nostres unitats de temps, de manera que hagueren d’ampliar el seu nombre. 

Apropem-nos ara a un relat de l’Antiga Grècia, El rapte de Persèfone, la filla de Demèter: 

En aquells temps, Demèter (Ceres, deessa de l’agricultura romana), germana de Zeus, era la deessa que s'ocupava de les collites, protegia el blat i tota planta vivent. Cada any madurava el blat daurat i a finals d'estiu tothom se sentia agraït per la generositat de la Terra. Vivia a la muntanyosa Sicília amb la seva única filla, Persèfone, intel·ligent i bella (Prosèrpina a Roma i Isis a Egipte). 

Gian Lorenzo Bernini 
El rapte de Prosèrpina
Galeria Borghese, Roma

Hades (el déu de l'infern), es va enamorar de Prosèrpina i la va raptar i se la va emportar a l'infern. Ceres, com que la seva filla va desaparèixer, de la gran tristesa que duia, no permetia conrear i la gent es moria de gana.

Zeus que sabia que Hades l'havia raptat i va  anar a parlar amb ell perquè la deixés anar. Però Hades li va dir que no podia anar-se'n perquè Prosèrpina ja havia menjat una magrana de l'infern i que, una vegada que mengés alguna cosa d’allà, no en podia sortir mai més.

Zeus li va proposar fer un pacte: Emportar-se Prosèrpina vuit  mesos de l'any a la terra i deixar-la els altres quatre mesos a l'infern, i és per això que durant els quatre mesos d'hivern la terra no produeix fruits.

Refranyer

Només un petit tast dels innombrables refranys i dites sobre el temps meteorològic i les estacions de l’any:

     Hivern plujós, estiu abundós.

     Quan la Candelera plora, el fred ja és fora; quan la Candelera riu, ja ve l'estiu; tant si plora com si riu, ja ve l'estiu. 

     Neu a l'abril, pedregades a l'estiu.

     La primavera passa lleugera, al revés que l'hivern, que es fa etern.

     Una flor no fa estiu; ni dues, primavera. 

     A l'estiu tota cuca viu.

     A l'estiu a l'ombra, i a l'hivern al sol.

     Del bon estiu, el pagès viu. 

     Qui a l'estiu ombreja, a l'hivern famoleja.

Si voleu saber-ne més, podeu consultar el Costumari català, que és el conjunt d’estudis sobre costums populars dels Països Catalans, segons el curs de l’any (hivern, primavera, estiu i tardor), comentats i publicats per Joan Amades, en cinc volums (Barcelona, 1950-56). N’hi ha una 2a ed. facsímil: Salvat-Edicions 62, Barcelona, 1982-1984. També podeu accedir a Paremiologia catalana comparada digital, que és un cercador de refranys i frases fetes en línia. Aquesta eina conté una part del banc de dades que durant vint-i-cinc anys ha acumulat el filòleg Víctor Pàmies i Riudor, a còpia de buidar centenars de reculls de refranys. Conté 150.000 registres, corresponents a 10.000 refranys i frases fetes.

Hi ha una relació directa entre les dates de les festes populars i les dates singulars dels solsticis i els equinoccis. Eren festes paganes celebrades des de temps primitius (sobretot els dos solsticis): es feien celebracions rituals amb l'encesa de fogueres. Posteriorment, la religió catòlica s'hi va adaptar: Nadal al solstici d'hivern, sant Joan (fogueres) al solstici d'estiu, i també sant Josep (les Falles valencianes) a l'equinocci primaveral i sant Miquel a l'equinocci de tardor.

Pintura

D’entrada, en veiem una de les més famoses:

Al·legoria de la Primavera, Sandro Botticelli - Galleria degli Uffizi, Florència

També hi trobem Les Estacions, que és una sèrie de quatre quadres pintats per Giuseppe Arcimboldo entre el 1563 i el 1573. Van ser oferts a Maximilià II d’Habsburg, acompanyats d’Els quatre elements i d’un poema de Giovanni Battista Fonteo, que n’explicava el sentit al·legòric.

Cada quadre està constituït per un retrat de perfil, compost d'objectes que recorden l'estació, al·lusius, sobreposats en sentit de combinació simbòlica amb semblança humana. Es conserven al Museu del Louvre (París).

Vegem-ne ara una interpretació ben diferent, la del pintor barroc català Antoni Viladomat i les seves Estacions, conservades al Museu d’Art Nacional de Catalunya (MNAC), Barcelona:

L'Hivern

La Primavera

L'Estiu

La Tardor

També hi trobarem Les Quatre saisons, de Paul Cézanne, pintades entre el 1860 i el 1862:

I fins aquí la primera part de les Estacions de l’any. En la segona, les enllaçarem amb Literatura, Cinema i Música.