Escrit per Ricard Estrada i Arimon
Nota: Aquest és el darrer dels sis articles publicats comentant la Llei dels espais agraris.
El capítol cinquè de la Llei dels espais agraris concentra les normes sobre les infraestructures d’interès general en l’espai agrari. I les infraestructures agràries, en tres articles 16, 17 i 18. Dues qüestions del màxim interès tant pel que fa sobre l’ocupació de sòl per a un destí diferent a l’agrari, acollint-se al principi de “l’interès general” i les segones infraestructures com les pròpies per al desenvolupament del sector.
Es consolida, doncs, el criteri general aplicat fins ara. No cal entrar en disquisicions de l’encert o no de la classificació, però potser hauria estat valent considerar quelcom més, com per exemple desenvolupar el concepte de Bancs de conservació de la natura, que en altres indrets sembla que prosperen i la legislació estatal, en la Llei 21/2013, de 9 de desembre, d’avaluació ambiental, en la seva disposició addicional vuitena, ho regula i dona peu que la Generalitat pugui desenvolupar els Bancs de conservació de la natura. Malgrat tot, obre la possibilitat de fer quelcom a través del corresponent Pla territorial sectorial agrari o bé a través del Pla territorial específic de la zona. Tot i que sempre es pot estar a temps de fer una nova llei que ho tracti...
La qüestió és com es recupera un espai agrari equivalent a l’ocupat per “l’interès general”, en contra de l’interès agrari, és a dir, l’interès que dona la capacitat de la producció alimentària i la corresponent quota de seguretat de proveïment. El mercat no ho soluciona tot. La prevalença dels drets i dels interessos, altra vegada.
Aquesta qüestió de les infraestructures queda despatxada legislativament amb alguns camps oberts al bon enteniment entre les competències dels departaments d’Agricultura i el de Territori. Els que hem estat vinculats a aquests ambients professionals, en dèiem entre els que treballaven per la producció (que avui ha ser sostenible de totes totes) i els que treballaven per la conservació. En definitiva, es tracta de cercar models que permetin la bona gestió del medi i la vida plena de l’ecosistema.
En algun altre article del Bloc ens hem endinsat en la necessitat de fer treballs rigorosos per donar bona cobertura a aquests temes amb la presència de tècnics de professions diverses i també amb l’interès d’aconseguir el consens entre la propietat del sòl agrari i el professional que el gestiona (sovint coincidents, però ho poden no ser), dues peces necessàries per aconseguir l’acord. Tampoc no s’ha de descuidar la presència, en la tramitació dels projectes, del complex social de la zona candidata a les afectacions de les noves infraestructures.
És rellevant la intenció legisladora de donar veu al departament competent en matèria agrària a “avaluar la preceptiva anàlisi d’afectacions agràries quant a l’afectació que la infraestructura projectada té sobre l’espai agrari.” Altra cosa és si la preceptiva anàlisi serà vinculant o no per al projecte i si les solucions finals són adients des de la perspectiva agrària. Cada cas serà una singularitat. Els legisladors ho han volgut d’aquesta manera. Potser és la millor solució atesa la fragmentació de la propietat i la geografia del territori que tampoc no ajuden a donar una solució fàcil. Veurem com es resolen els problemes.
Llarga vida a la Llei dels espais agraris i que el seu Reglament sigui excel·lent.
Imatge: Pantà de Rialb, foto de Jordi Marsol
Nota: Aquest és el darrer dels sis articles publicats comentant la Llei dels espais agraris.
El capítol cinquè de la Llei dels espais agraris concentra les normes sobre les infraestructures d’interès general en l’espai agrari. I les infraestructures agràries, en tres articles 16, 17 i 18. Dues qüestions del màxim interès tant pel que fa sobre l’ocupació de sòl per a un destí diferent a l’agrari, acollint-se al principi de “l’interès general” i les segones infraestructures com les pròpies per al desenvolupament del sector.
Es consolida, doncs, el criteri general aplicat fins ara. No cal entrar en disquisicions de l’encert o no de la classificació, però potser hauria estat valent considerar quelcom més, com per exemple desenvolupar el concepte de Bancs de conservació de la natura, que en altres indrets sembla que prosperen i la legislació estatal, en la Llei 21/2013, de 9 de desembre, d’avaluació ambiental, en la seva disposició addicional vuitena, ho regula i dona peu que la Generalitat pugui desenvolupar els Bancs de conservació de la natura. Malgrat tot, obre la possibilitat de fer quelcom a través del corresponent Pla territorial sectorial agrari o bé a través del Pla territorial específic de la zona. Tot i que sempre es pot estar a temps de fer una nova llei que ho tracti...
La qüestió és com es recupera un espai agrari equivalent a l’ocupat per “l’interès general”, en contra de l’interès agrari, és a dir, l’interès que dona la capacitat de la producció alimentària i la corresponent quota de seguretat de proveïment. El mercat no ho soluciona tot. La prevalença dels drets i dels interessos, altra vegada.
Aquesta qüestió de les infraestructures queda despatxada legislativament amb alguns camps oberts al bon enteniment entre les competències dels departaments d’Agricultura i el de Territori. Els que hem estat vinculats a aquests ambients professionals, en dèiem entre els que treballaven per la producció (que avui ha ser sostenible de totes totes) i els que treballaven per la conservació. En definitiva, es tracta de cercar models que permetin la bona gestió del medi i la vida plena de l’ecosistema.
En algun altre article del Bloc ens hem endinsat en la necessitat de fer treballs rigorosos per donar bona cobertura a aquests temes amb la presència de tècnics de professions diverses i també amb l’interès d’aconseguir el consens entre la propietat del sòl agrari i el professional que el gestiona (sovint coincidents, però ho poden no ser), dues peces necessàries per aconseguir l’acord. Tampoc no s’ha de descuidar la presència, en la tramitació dels projectes, del complex social de la zona candidata a les afectacions de les noves infraestructures.
És rellevant la intenció legisladora de donar veu al departament competent en matèria agrària a “avaluar la preceptiva anàlisi d’afectacions agràries quant a l’afectació que la infraestructura projectada té sobre l’espai agrari.” Altra cosa és si la preceptiva anàlisi serà vinculant o no per al projecte i si les solucions finals són adients des de la perspectiva agrària. Cada cas serà una singularitat. Els legisladors ho han volgut d’aquesta manera. Potser és la millor solució atesa la fragmentació de la propietat i la geografia del territori que tampoc no ajuden a donar una solució fàcil. Veurem com es resolen els problemes.
Llarga vida a la Llei dels espais agraris i que el seu Reglament sigui excel·lent.
Imatge: Pantà de Rialb, foto de Jordi Marsol
Comentaris