Escrit per Ricard Estrada i Arimon
Sobre agricultura periurbana, s’ha escrit molt, i una mostra la tenim en aquest mateix BLOG. Es pot dir que és una aposta per la bona gestió del territori, funcional, a través del sector primari (agricultura, ramaderia i boscos). De fet, l’OCDE el 1979 ho definia com “l’agricultura que es conrea a l'entorn d'un nucli urbà de més de 200.000 habitants i de 10 km de radi de ciutats entre 50.000 i 100.000 habitants», per tant l’objectiu d’aquest model és el de gaudi de donar una certa seguretat de producció d’alimentària a la població urbana de qualitat i mantenir una certa qualitat ambiental i de paisatge.
Ara la nova Llei d’Espais Agraris introdueix aquest concepte en el cos legal de Catalunya de manera fefaent. Això és bo, ja que és una aposta ferma per l’estima a la producció d’aliments, amb seguretat jurídica, en uns territoris complexos per les altes interferències pels usos i pels interessos sobre el sòl. D’aquesta manera sortim d’aquests llimbs legals en què ha estat “muda” la producció agrària en aquests espais. Fins ara, i en millor dels casos, ha estat la legislació urbanística la protectora de l’agricultura periurbana a través de Plans Especials urbanístics i d’alguna Ordenança municipal reguladora d’aquesta activitat que han fet possible un cert model de gestió del territori i ha estat, o quasi sempre, gràcies a determinades pressions i interessos més per qüestions ambientals que per qüestions pròpiament del sector agrari, ja que les expectants plusvàlues del preu del sòl, i les rendes més baixes del sector en front de les rendes de la indústria o dels serveis i les específiques condicions laborals, l’estacionalitat i la pressió social, no han estat suficients per a promoure un progrés de l’agricultura de proximitat als mercats dels consumidors.
Els agricultors-ramaders o silvicultors periurbans estan i han estat afectats per la inseguretat jurídica dels planejaments urbans, i per què no dir-ho clarament, per l’envelliment de la població pagesa-ramadera, la qual cosa ha propiciat un descuit volgut pels governs, ha fomentat l’abandó de l’activitat agrària periurbana i també en alguns casos l’activitat de l’agricultura urbana.
Ja posats en aquest entorn, cal constatar que de l’agricultura urbana encara no en tenim cap referència legal. Caldrà esperar un temps, tot i que alguns ajuntament s’han endinsat en la confecció d’ordenances i en els seus corresponents Plans d’Ordenació Urbana Municipal (POUM) preveuen el seu desenvolupament, tant pel que fa a l’ocupació de sòls públics com privats o bé com a complements d’una determinada arquitectura “verda” als terrats. Veurem com evoluciona tot plegat. Però això de l’agricultura urbana serà motiu d’un altre article, ja que no és objecte, de moment, del legislador del Parlament de Catalunya.
La Llei d’Espais Agraris hi dedica l’article 22, a aquest tema, el qual diu:
“1.- S’entén per activitat agrària periurbana la que es duu a terme en zones perifèriques d’àrees urbanes i té les característiques següents:
a) És objecte d’una forta pressió urbanística. b) Té la competència d’altres sectors econòmics per a l’ús del sòl i dels recursos necessaris per a la producció d’aliments. c) Està sotmesa a inestabilitat per les perspectives d’ús del sòl. d) Té una alta fragmentació parcel·lària. e) Està sotmesa a pressió per un ús social intensiu, que pot generar incompatibilitats amb l’activitat agrària.
Tota activitat agrària periurbana ha de complir els requisits següents: a) Produir aliments i productes forestals, tant pel que fa a béns com serveis. b) Contribuir a la qualitat del medi ambient i oferir serveis ambientals i forestals. c) Ésser una activitat professional. d) Aportar valors socials i culturals.
Dona instruccions al Departament d’Agricultura per “identificar i delimitar les zones amb activitat agrària periurbana, tenint en compte els factors enumerats en l’article 6.4.a, i ha de vetllar perquè tots els plans territorials sectorials agraris específics reconeguin els parcs agraris existents o altres noves iniciatives de protecció que es puguin proposar.
Les zones amb activitat agrària periurbana s’han de tenir en compte a l’hora de programar mesures de foment de l’activitat agrària i de desenvolupament rural, per a garantir que la viabilitat de les explotacions no resti compromesa fruit de llur emplaçament.
Les parcel·les agrícoles periurbanes que, per abandonament, es troben cobertes per massa forestal es poden recuperar com a terres agrícoles amb la preceptiva autorització.”
L’encàrrec d’identificar i delimitar és complex, atès que s’ha de considerar el que preveu l’article 6.4.a de la llei que ho detalla amb els factors que ajudin a caracteritzar els espais agraris que concreta en tres grups:
“1r. Factors socioeconòmics: productivitat agrícola, ramadera i forestal; abandonament; model productiu; producció en denominació d’origen (DO) i en indicació geogràfica protegida (IGP) i marques de qualitat; grau d’inversió en infraestructures; grau de diversificació econòmica, i mà d’obra agrària.
2n. Factors ambientals: connectivitat ecològica; grau de biodiversitat; risc de contaminació i degradació dels sòls; estat de conservació dels hàbitats, i espais naturals protegits de Catalunya, especialment els inclosos en l’àmbit d’espais naturals de protecció especial.
3r. Factors territorials: ordenació territorial i urbanística; qualitat del sòl i capacitat agronòmica del sòl; connectivitat de l’espai agrari; pressió antròpica; periurbanitat; valors de paisatge, i orografia i climatologia.”
De l’anàlisi del text de l’article es pot considerar meritori el bon criteri per establir un model per a caracteritzar els espais agraris, el que pot esdevenir un element clau per a preservar de l’urbanisme i d’infraestructures vàries molts sòls avui “morts” a l’activitat agrària. El que sí que sembla lloable és la comanda “de vetllar perquè tots els plans territorials sectorials agraris específics reconeguin els parcs agraris existents o altres noves iniciatives de protecció que es puguin proposar.” Tot i que, potser, hauria estat més adient utilitzar el verb alternatiu al de “vetllar” pel verb “incorporar” els parcs agraris existents o altres noves iniciatives de protecció que es puguin proposar. Però els legisladors ho han volgut així per guardar-se el dret a la incertesa i a la interpretació jurídica, i tot i que l’esperit del text sembla noble, hi ha qui hi veu “punts de fuga”.
Sobre la conveniència o no de fer rompudes en zones forestals periurbanes, serà motiu de reflexió en més d’un cas, atès el valor que la societat civil li dona al bosc. Caldrà fer canvis en el relat ideològic ambientalista sobre aquesta qüestió, segurament. El moviment de les Escoles Verdes i el tercer sector ambiental hauran de promoure altres fórmules de missatge per fer possible una aplicació còmoda de la llei pel que fa a aquest aspecte.
Llarga vida a la Llei d’Espais Agraris i que el seu Reglament sigui excel·lent.
Imatge: Voltants de Sant Boi de Llobregat. @cfolch
Sobre agricultura periurbana, s’ha escrit molt, i una mostra la tenim en aquest mateix BLOG. Es pot dir que és una aposta per la bona gestió del territori, funcional, a través del sector primari (agricultura, ramaderia i boscos). De fet, l’OCDE el 1979 ho definia com “l’agricultura que es conrea a l'entorn d'un nucli urbà de més de 200.000 habitants i de 10 km de radi de ciutats entre 50.000 i 100.000 habitants», per tant l’objectiu d’aquest model és el de gaudi de donar una certa seguretat de producció d’alimentària a la població urbana de qualitat i mantenir una certa qualitat ambiental i de paisatge.
Els agricultors-ramaders o silvicultors periurbans estan i han estat afectats per la inseguretat jurídica dels planejaments urbans, i per què no dir-ho clarament, per l’envelliment de la població pagesa-ramadera, la qual cosa ha propiciat un descuit volgut pels governs, ha fomentat l’abandó de l’activitat agrària periurbana i també en alguns casos l’activitat de l’agricultura urbana.
Ja posats en aquest entorn, cal constatar que de l’agricultura urbana encara no en tenim cap referència legal. Caldrà esperar un temps, tot i que alguns ajuntament s’han endinsat en la confecció d’ordenances i en els seus corresponents Plans d’Ordenació Urbana Municipal (POUM) preveuen el seu desenvolupament, tant pel que fa a l’ocupació de sòls públics com privats o bé com a complements d’una determinada arquitectura “verda” als terrats. Veurem com evoluciona tot plegat. Però això de l’agricultura urbana serà motiu d’un altre article, ja que no és objecte, de moment, del legislador del Parlament de Catalunya.
La Llei d’Espais Agraris hi dedica l’article 22, a aquest tema, el qual diu:
“1.- S’entén per activitat agrària periurbana la que es duu a terme en zones perifèriques d’àrees urbanes i té les característiques següents:
a) És objecte d’una forta pressió urbanística. b) Té la competència d’altres sectors econòmics per a l’ús del sòl i dels recursos necessaris per a la producció d’aliments. c) Està sotmesa a inestabilitat per les perspectives d’ús del sòl. d) Té una alta fragmentació parcel·lària. e) Està sotmesa a pressió per un ús social intensiu, que pot generar incompatibilitats amb l’activitat agrària.
Tota activitat agrària periurbana ha de complir els requisits següents: a) Produir aliments i productes forestals, tant pel que fa a béns com serveis. b) Contribuir a la qualitat del medi ambient i oferir serveis ambientals i forestals. c) Ésser una activitat professional. d) Aportar valors socials i culturals.
Dona instruccions al Departament d’Agricultura per “identificar i delimitar les zones amb activitat agrària periurbana, tenint en compte els factors enumerats en l’article 6.4.a, i ha de vetllar perquè tots els plans territorials sectorials agraris específics reconeguin els parcs agraris existents o altres noves iniciatives de protecció que es puguin proposar.
Les zones amb activitat agrària periurbana s’han de tenir en compte a l’hora de programar mesures de foment de l’activitat agrària i de desenvolupament rural, per a garantir que la viabilitat de les explotacions no resti compromesa fruit de llur emplaçament.
Les parcel·les agrícoles periurbanes que, per abandonament, es troben cobertes per massa forestal es poden recuperar com a terres agrícoles amb la preceptiva autorització.”
L’encàrrec d’identificar i delimitar és complex, atès que s’ha de considerar el que preveu l’article 6.4.a de la llei que ho detalla amb els factors que ajudin a caracteritzar els espais agraris que concreta en tres grups:
“1r. Factors socioeconòmics: productivitat agrícola, ramadera i forestal; abandonament; model productiu; producció en denominació d’origen (DO) i en indicació geogràfica protegida (IGP) i marques de qualitat; grau d’inversió en infraestructures; grau de diversificació econòmica, i mà d’obra agrària.
2n. Factors ambientals: connectivitat ecològica; grau de biodiversitat; risc de contaminació i degradació dels sòls; estat de conservació dels hàbitats, i espais naturals protegits de Catalunya, especialment els inclosos en l’àmbit d’espais naturals de protecció especial.
3r. Factors territorials: ordenació territorial i urbanística; qualitat del sòl i capacitat agronòmica del sòl; connectivitat de l’espai agrari; pressió antròpica; periurbanitat; valors de paisatge, i orografia i climatologia.”
De l’anàlisi del text de l’article es pot considerar meritori el bon criteri per establir un model per a caracteritzar els espais agraris, el que pot esdevenir un element clau per a preservar de l’urbanisme i d’infraestructures vàries molts sòls avui “morts” a l’activitat agrària. El que sí que sembla lloable és la comanda “de vetllar perquè tots els plans territorials sectorials agraris específics reconeguin els parcs agraris existents o altres noves iniciatives de protecció que es puguin proposar.” Tot i que, potser, hauria estat més adient utilitzar el verb alternatiu al de “vetllar” pel verb “incorporar” els parcs agraris existents o altres noves iniciatives de protecció que es puguin proposar. Però els legisladors ho han volgut així per guardar-se el dret a la incertesa i a la interpretació jurídica, i tot i que l’esperit del text sembla noble, hi ha qui hi veu “punts de fuga”.
Sobre la conveniència o no de fer rompudes en zones forestals periurbanes, serà motiu de reflexió en més d’un cas, atès el valor que la societat civil li dona al bosc. Caldrà fer canvis en el relat ideològic ambientalista sobre aquesta qüestió, segurament. El moviment de les Escoles Verdes i el tercer sector ambiental hauran de promoure altres fórmules de missatge per fer possible una aplicació còmoda de la llei pel que fa a aquest aspecte.
Llarga vida a la Llei d’Espais Agraris i que el seu Reglament sigui excel·lent.
Imatge: Voltants de Sant Boi de Llobregat. @cfolch
Comentaris