El dia 30 de juny de 2026, en Francesc Reguant, president de la Comissió d'Economia Agroalimentària del Col.legi d'Economistes de Catalunya, va participar a la fila zero en el debat sobre l’Informe Fènix que es va celebrar al Col·legi d’Economistes. Aquest és el text de la seva intervenció.
______________
L’informe Fènix denuncia oportunament un seguit de problemes que poden condicionar el nostre benestar. Si analitzem en modus prospectiu les tendències de la nostra economia (Catalunya i Espanya) observem que aquestes ens porten a situacions altament preocupants. Tals com, una Seguretat social insostenible, un dèficit creixent compensat amb un endeutament excessiu i el pes d’una sobre-població arribada sense planificació ni polítiques migratòries per acceptar-la i/o acollir-la. Com a resultat d’aquest desgavell tots els serveis personals estan sobrepassats amb seriosos problemes pels usuaris i pels professionals per atendre’ls. Estic parlant dels serveis sanitaris, educatius, habitatge i de la capacitat i qualitat de les infraestructures necessàries. Aquesta realitat pesa negativament sobre l’ànim col·lectiu
La denuncia de Fènix és correcte. Però, en la meva opinió, no encerta en algunes propostes i deixa de banda temes importants.
Sector altament subvencionat
L’informe incorpora el concepte de sector altament subvencionat. Textualment diu: “l’informe se centra en els sectors productius en què el salari mitjà és tan baix que, al llarg de la seva vida, el que se li paga al treballador no genera prou recursos fiscals i contribucions socials per finançar els serveis públics més elementals de què gaudeixen tots els ciutadans. El fet que aquestes activitats empresarials tinguin una productivitat tan baixa que no siguin capaces de retribuir millor els assalariats, implica una subvenció encoberta molt important per part de la resta de les activitats econòmiques del país”.
De fet, aquest concepte s’acosta a idees insolidàries que no haurien de retornar. Suposa desconèixer o menystenir la desigualtat com a disruptor dels equilibris socials. Oblida que els serveis assistencials i educatius gratuïts formen part d’una estratègia equilibradora d’aquesta desigualtat. Aquest cost de la solidaritat és part del sou dels treballadors de preus baixos. Son el preu del reequilibri social i garantia de la pau social. Aquests treballadors de sous baixos no son els que “llastren la prosperitat del país”. Al marge del interès social evident per a que aquests sous millorin.
Indicadors o realitat
Una de les febleses tècniques de Fènix és la seva mirada als indicadors de l’economia obviant la realitat que determina aquests indicadors. Els economistes a vegades ens enamorem de les xifres i no veiem prou bé que signifiquen. Aquest enfocament porta a conclusions incorrectes. No es millorarà el nostre benestar, forçant la modificació del PIB amb una política de salaris alts imposats, sense tenir en compte les dinàmiques del mercat en un entorn clarament competitiu. Entre les mesures que proposa l’informe, hi ha (textualment) ” L'augment del Salari Mínim Interprofessional fins que s’aturi el creixement dels llocs de treball poc qualificats” La mesura es presenta com a una gran aportació, una solució senzilla i alhora miraculosa. Fins i tot sembla una mesura social quan en realitat l’objecte es la reducció d’empreses poc productives. Tanmateix, les solucions miraculoses rarament produeixen miracles. Amb una alta probabilitat aplicant aquesta mesura s’obtindrà l’efecte contrari al d’impuls de l’economia.
Pel contrari, els salaris milloraran si es milloren els sistemes educatius, si s’impulsa la innovació, si es construeixen i mantenen les infraestructures necessàries, si s’articulen les estructures empresarials de manera més eficient i sinèrgica, si les forces polítiques i sindicals generen relacions de consens vers els objectius essencials, si ens desenganxem del pessimisme. Si es fa això, els salaris milloraran i el PIB també. Però l’ordre de les coses és important, fins i tot decisiu. Això no obstant la millora del salari mínim com a fita social té tot el sentit.
Complexitat de les solucions
Les solucions són molt més complexes i han de fer front a la realitat d’un mon en flames (crisi mediambiental, canvi climàtic, inestabilitat dels equilibris comercials globals, proliferació de guerres, etc.), En un país que no és conscient de les seves limitacions, amb uns governs porucs i/o incapaços d’abordar-les i amb una realitat política incapaç d’assumir consensos imprescindibles per portar a terme les mesures més impopulars.
Aquest és el gran problema. Tenim unes demandes de transformació i millora que, degut al cost electoral de les mesures necessàries, aquestes no s’aborden i mentre ens acosten a tensions cada cop més difícils de resoldre. Hi ha temes i mesures clau que solament son abordables de manera consensuada. Seria oportú que les forces econòmiques i socials exigissin un canvi i un apropament per a fer possible les mesures més crítiques.
Caldrien uns nous “pactes de la Moncloa” o diguem-n’hi com vulguem. Cal una planificació estratègica global consensuada que abordi els escenaris de futur i harmonitzi ambicions, necessitats i recursos necessaris.
Certament, cal abordar els temes que ens minven els recursos i frenen la nostra productivitat. Per exemple: Finançament equilibrat CCAA, gestió a llarg termini de la seguretat social , polítiques d’immigració, millor regulació i control de l’assegurança d’atur (essencial per a la reducció de la taxa d’atur), incrementar l’impost turístic (coincideixo amb el Fènix), autopistes i autovies totes de pagament, control de l’economia oculta (aquesta sí que no paga impostos) i reforma en profunditat de l’Administració Pública, una de les causes serioses de les pèrdues de productivitat
La industria càrnica com a culpable
Segons l’informe Fènix els problemes de baixa productivitat, salaris baixos i quantitat d’immigrants afecta “sobretot” al turisme de sol i platja i l’industria càrnica.
La identificació de la industria càrnica com sector problemàtic respon probablement a desconeixement. A l’imaginari col·lectiu de Catalunya hi ha una visió equivocada, una visió del segle passat, sobre el nivell tecnològic del sector alimentari. Tanmateix, és cert que la ramaderia intensiva ha efectuat pràctiques contaminants i no ha internalitzat els costos mediambientals que provocava. Això ho hem estat denunciant des d’anys. Però aquest tema està en procés seriós de recuperació. En primer lloc pel decret de fertilització orgànica (DECRET 153/2019, de 3 de juliol) i, en segon lloc, per l’impuls de les plantes de biogàs. Aquests factors poden haver influït en la percepció dels autors de l’informe
El sector agroalimentari (primari + indústria) és el primer sector industrial de Catalunya. Contemplant l’ampli clúster agroalimentari, amb tots els sectors que arrossega, PRODECA estima el seu PIB en el 19 % sobre el total. Però, referint-nos al VAB directe aquest és el 4%. Seguit de la industria química que és el 2,43% i de la fabricació de cotxes i material de transport que és el 1,93%.
La cadena alimentària té un procés inseparable. No té sentit atribuir la categoria de sector que “llastra la prosperitat del país” a un segment separat del conjunt agroalimentari (sector càrnic). Òbviament, si no comptem amb la industria càrnica la ramaderia no pot donar sortida al seu producte. Però, encara més, si no hi hagués ramaderia intensiva els secans de Catalunya no haurien tingut capacitat per a ser viables i haurien passat a terra erma i bosc. Cal saber que la ramaderia intensiva és un demandant de terra per donar sortida a les dejeccions en qualitat de fertilitzants orgànics i és, alhora, consumidor dels cereals produïts a les terres de secà, encara que tinguin una producció més limitada. Dit en altres paraule, l’informe Fènix proposa, a efectes pràctics, la reducció del conjunt del sector agroalimentari. Ès prudent això?.
L’alimentació és un dels temes més crítics de la societat. Una crisi de preus pot provocar una guerra, ja ho hem viscut això fa just quinze anys. Cap govern pot resistir una crisi alimentària. Per això, sorprèn que Fènix parli del sector amb tanta intranscendència. Aquest sector és el que ens alimenta, al marge dels seus valors territorials i mediambientals
Catalunya té una baixa autosuficiència alimentària, per sota del 50 %. Una de les estratègies possibles és comptar amb altres sectors amb alt valor afegit que li permetin comprar els aliments a fora. Però, aquesta opció aboca el país a una gran dependència en un tema crític des d’un punt de vista estratègic com son els aliments. En aquest sentit, és clarificador el cas de Suïssa, un país amb enormes recursos provinents de sectors amb alt valor afegit. Aquest país ha optat, després dels resultats d’un referèndum, a destinar recursos per a reforçar la seva autosuficiència alimentaria com a prioritat estratègica.
Catalunya, com Suïssa, ha demostrat que aquest tema li importava i ha desenvolupat la ramaderia intensiva. Ha estat una estratègia intel·ligent. Atès la seva manca de terra conreable i aigua suficient ha importat, de manera virtual, la terra i l’aigua que no tenia en forma de primeres matèries alimentàries (soja, blat de moro, etc.) de països que tenen terra i aigua en abundància. Es a dir ha importat primeres matèries per alimentar la seva ramaderia intensiva, transformant aquests productes a través de la cria d’animals i la industria càrnica. Finalment, exportant productes de major valor afegit per equilibrar la seva balança comercial.
El sector carni ramader s’ha desplegat mitjançant el sistema d’integració ramadera. Aquest sistema, nascut a Catalunya, és un acord win-win entre l’empresa integradora i els ramaders, que ha donat solidesa i estabilitat a aquest sector.
Aquest desplegament industrial ha estat acompanyat d’un important desenvolupament tecnològic. Des de l’inicial Centre de Tecnologia de la Carn, a la creació de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries) i l’establiment de la xarxa consorciada amb les universitats catalanes, s’ha implementat una infraestructura tecnològica que ha estat el motor de l’exemplar impuls de l’R+D alimentària a Catalunya.
El sector carni-ramader està en plena transformació tecnològica amb la incorporació de les eines de l’automatització digital o robotització. Alhora, amb el desplegament actual de les plantes de biogàs, les dejeccions ramaderes esdevindran la primera matèria de la producció d’energia renovable amb el biogàs i de fertilitzants orgànics de qualitat.
El sector agroalimentari té un important efecte arrossegament sobre la resta de l’economia. Des de la solidesa de l’agroindústria alimentària s’han impulsat un conjunt de subsectors industrials, tecnològics (genètica i sanitat animal, per exemple) i serveis que necessitava. Permetent-los, així, assolir unes escales suficients per competir en el mercat global. A tall d’exemple, un laboratori català (l’empresa Hipra) dedicat a la sanitat animal ha estat capaç de desenvolupar la vacuna Bimervax LP.8.1 contra la covid-19.
Es parla de baixos salaris. En primer lloc els salaris mitjans que es detallen a l’informe no son pitjors al sector càrnic que a altres sectors. Per què, doncs, dirigir-se quasi només contra el sector càrnic?. A les industries càrniques hi treballen directa o indirectament professionals altament qualificats i, al mateix temps, treballadors de base. Això mateix passa a les empreses de la producció d’energia o de la industria química. Totes elles tenen personal no qualificat amb sous baixos. Per parlar de sous cal parlar del conjunt. En cas contrari ens estem equivocant. Com ens equivocaríem si penséssim que un país pot prosperar només amb empreses d’alt nivell tecnològic.
A l’informe Fènix li preocupen els immigrants. Catalunya en 20 anys ha incrementat la seva població amb més de dos milions de persones, la majoria immigrants. Això està causant seriosos desequilibris, mancança de serveis públics i habitatge. Però, que hi té a veure el sector càrnic en això? El sector càrnic en 20 anys (de l’any 2000 al 2020) ha passat, segons les estadístiques oficials de IDESCAT, de 21.411 persones ocupades a 32.820 persones. Es a dir ha incrementat el 53% la seva plantilla, però això vol dir un increment de 11.409 persones, una xifra insignificant al costat dels dos milions d’increment de la població catalana.
Es parla de baixa productivitat i s’està mirant al sector càrnic. El volum de negoci d’aquest sector ha passat del 2000 al 2020, segons les dades de IDESCAT, de facturar 3.528 M€ a 10.079 M€. Es a dir el volum de negoci s’ha quasi triplicat (un increment del 185%) quant el volum d’ocupats solament s’havia incrementat un 53%. El progrés en productivitat ha estat molt important i extraordinàriament evident.
Es parla d’exportació com a una desviació de recursos propis vers altres països. Es una manera de veure-ho. Les exportacions de carn responen a una demanda real i la possibilitat de fer-ho respon a la competitivitat del sector. Això forma part dels equilibris per garantir la pròpia posició al si d’un entorn comercial global molt competitiu. Segons Fènix, si exporten productes càrnics estem “subvencionant” altres països. En canvi, si exportem vehicles, això és una mostra de la nostra competitivitat. Caldria la mateixa mesura entre exportar productes químics o automòbils o bé exportar carn i elaborats càrnics.
Com a reflexió final, em preocupa la distancia cultural tan gran entre el món urbà i el sector que produeix els seus aliments. Arriben anys complicats, el canvi climàtic és el gran repte a superar però pel camí les dificultats estan garantides. La gran víctima del canvi climàtic és l’agroalimentació. La propera crisi econòmica tindrà la forma de crisi alimentària. Es un bon moment per la cooperació i per la prudència.
Comentaris