Conèixer la història recent de Catalunya ens pot ajudar a ordenar harmònicament els ecosistemes naturals

Suggerit a Carles Folch i Castell

Conèixer la història recent de Catalunya ens pot ajudar a ordenar i posar límits del desenvolupament invasiu desbocat. Per explicar aquesta afirmació ha semblat que és oportú anar enrere i aprofitar aquest text que segueix, el qual és del 1931 i diu:

“Als països de forta activitat del treball, com Catalunya, si manca la vigilància i la previsió del poder públic, les diverses branques de l’activitat nacional envaeixen la superfície del país de manera desordenada, i lluiten unes amb les altres per l’ocupació dels terrenys, perjudicant-se mútuament i creant al país, una desagradable i antieconòmica confusió.

Els primers que pateixen d’aquest desordre són els elements passius, per dir-ho així, inermes en aquesta lluita: el paisatge natural, els paisatges arqueològics i els llocs d’esbargiment popular a muntanya, vora els rius i vora la mar. Però també, per exemple, l’agricultura pateix de la desordenada invasió de fàbriques sobre els terrenys pròpiament agrícoles; i la indústria sofreix del seu desordre amb relació als transports; i l’habitació popular és víctima del seu mal repartiment damunt zones no prou aptes per l’edificació, etc.

Ordenar i distribuir la superfície nacional entre les diverses activitats, funcions i elements del país, de manera que unes no hagin de lluitar amb les altres, sinó que es puguin desenvolupar harmònicament, preservant el paisatge en el sentit integral del mot, de la confusió antihumana i antieconòmica, és la finalitat del Regional Plànning, dels urbanistes moderns. Les fórmules d’aquesta planificació o distribució territorial són aplicades arreu i amb èxit, a Europa i Amèrica, sempre que es produeix un fenomen d’activitat semblant al de Catalunya.”

Aquesta reflexió la va fer el govern de Catalunya, i és la introducció del Decret que encarrega al senyor Nicolau M. Rubió, arquitecte, la realització del projecte del Regional Planning. Després, els esdeveniments socials i polítics van ser els que sabem i el resultat de l’aplicació de l’estudi va quedar en la lleixa de la biblioteca de la història.

Però la reflexió sobre l’ordenament territorial avui dia, com anem veient està en el debat social i polític de cada dia, interrogant i emergint situacions que posen infraestructures i estructures que alteren els paisatges (el capital natural) i això és fruit de la pobresa sobre la seguretat jurídica del sòl en general, especialment l’agrari (agrícola i forestal) i el mal ús dels recursos naturals com és el cas de l’aigua o la mala ocupació de les zones agrícoles per l’habitatge o destinar el sòl agrari per ocupacions energètiques que incideixen amb impactes que sobrepassen els límits dels ecosistemes.

Tot rau en una legislació antiga que no s’ha posat al dia dels esdeveniments actuals (l’efecte de l’escalfament global). La legislació que afecta l’administració local, per exemple: ajuntaments, diputacions, consell comarcal, no pot fer front a les noves demandes, ja per causa de les seves finances o perquè les seves competències són escasses. Els planejaments urbanístics, emergeixen i s’imposen per sobre d’altres i potser s’han de revisar?

Això porta, entre altres qüestions a un trencaclosques legal que fa difícil ordenar el desordre. Així ho veiem a l’hora de poder afrontar un fet tan rellevant com gaudir una reserva estratègia estructural respecte a la producció d’aliments (avui la capacitat productiva d’aliments a Catalunya és inferior al 50%). 

Mentre aquesta seguretat de proveïment no es consolidi legalment, les accions de salvaguardar i potenciar la gestió del medi natural tant a les zones més agràries, com, també, les més properes a les zones metropolitanes estan subjectes, principalment, a les lleis de l’urbanisme mentre que a les lleis vigents de l’Orientació Agrària (Llei 18/2001) o a la Llei d’Espais Agraris (Llei 3/2019) ambdues aprovades al Parlament de Catalunya, encara no s’apliquen. 

Què està passant doncs? Hem de pensar que el creixement i el desenvolupament ha de ser solament des de la indústria, de l’urbanisme o dels serveis, però no del cistell de la compra. Alguna cosa no es fa bé?, o la societat urbana (majoritària) veient que els prestatges dels supermercats estan sempre plens no albiren cap problema sobre el proveïment alimentari, altra cosa és que hi ha un 25% de la població que cada setmana fa cua per anar a emplenar el cistell al Banc dels Aliments de la seva zona.

El món ha canviat, però les lleis reals són les mateixes. 

Recordem per si pot servir aquestes “dades objectives“ que semblen no importar. Sens dubte el sector primari ocupa una posició per sobre de la majoria dels sectors manufacturers catalans i el sector agroalimentari (primari més indústria) ocupa una posició clarament per sobre de qualsevol altre sector manufacturer. 

“El consum d’aliments a la llar i restaurants representa una tercera part de la nostra renda. Tenim solament una quarta part del nostre territori destinat a conreus, d’aquesta quarta part solament un 30% és de regadiu, però contra aquest limitat territori aboquem totes les dificultats”
Francesc Reguant. (Sequera i aliments: no hem sigut previsors - Què hauríem d'haver fet, fa cinc anys, si haguéssim sabut amb seguretat que l'any 2023 tindríem una sequera mai vista? 10 de maig de 2023. Via Empresa.  https://www.viaempresa.cat/economia/reguant-aliments-sequera_2182483_102.html