Escrit per Joan-Ignasi Elias
Les estrelles i les constel·lacions
Les estrelles són grans masses de gasos que emeten llum. Com que són tan lluny de la Terra, només en veiem un espurneig. Les constel·lacions no són més que un grup d'estrelles que, de forma completament imaginària, prenen formes a partir d'unions de línies. És com si uníssim punts fins a donar-li forma. Els noms d'aquestes constel·lacions provenen d'éssers mitològics, animals, persones que han fet grans tasques per la humanitat o fins i tot objectes importants. Se'ls anomena a través dels noms propis tradicionals provinents del llatí, el grec i l’àrab. Aquest nom sol tenir una lletra grega en minúscula que comenci per alfa i la resta de l'alfabet en ordre decreixent. D'aquesta manera, se li dóna una mica d'ordre de descobriment amb només llegir-ne el nom. Darrere de la lletra de l'alfabet grec, ens trobem amb una abreviatura del nom de la constel·lació.
En l'antiguitat, les constel·lacions van ser de gran utilitat per aprendre a navegar de nit. Sense navegació GPS ni radars de cap tipus, la navegació a través dels mars estava subjecta a un altre tipus de «tecnologies». En aquest cas, les constel·lacions servien com a referència per assenyalar l'orientació en la qual es trobaven. Les constel·lacions no només ens conten històries, sinó que el moviment dels estels al cel també té una aplicació pràctica. Així, els navegants del Mediterrani i els que s’arriscaven en les grans exploracions oceàniques usaven les estrelles i les constel·lacions com a referència per orientar-se i mantindre el rumb. També ho feien i ho continuen fent els viatgers que travessen els deserts, llocs amb ben pocs referents espacials. Els pagesos i ramaders, així mateix, han usat des de temps immemorials els moviments anuals de les constel·lacions com a calendari per a les seves activitats.
En l'actualitat, l'única utilitat que tenen les constel·lacions és per memoritzar més fàcilment la posició de les estrelles. Cal tenir en compte que podem veure milions d'estrelles en el cel i que, a mesura que passen els minuts i les hores, es van desplaçant a causa del moviment de rotació terrestre. En total, ens trobem amb 88 agrupacions d'estrelles en la nostra esfera celeste. Cadascuna d'elles pren una figura diferent amb un nom, ja sigui religiós o mitològic. Recordem que els dibuixos més antics que es tenen de les constel·lacions daten d’abans del 4.000 aC. Per aquells temps, els sumeris li van donar noms a les constel·lacions importants com la d'Aquari, en honor al seu déu.
Un planisferi celeste del segle XVII del cartògraf neerlandés Frederik de Wit.
Entre les més importants i conegudes són les que estan en el pla de l'òrbita de la Terra. Són les constel·lacions del zodíac. Es relacionen amb els signes del zodíac de cada persona. Això té a veure amb el mes de naixement de cada un al llarg de l'any.
També hi ha altres més conegudes, com l'Óssa Major, que es pot veure des de l'hemisferi nord, i Hidra. Aquesta última és una de les constel·lacions de més envergadura que existeix en la nostra volta del cel. Es tracta d'una agrupació de 68 estrelles que es poden veure a simple vista. Tot al contrari és la Creu de Sud, que és la constel·lació amb la menor grandària existent.
Va ser durant el període hel·lenístic quan es desenvolupà i popularitzà l'astrologia. Pitàgores, Plató, Tales de Milet, Anaxímenes... tots ells van fer grans aportacions a l'astronomia matemàtica i van divulgar el que es coneix com teoria geocèntrica de l'Univers (la Terra és el centre). Destaca especialment entre els grecs Claudi Ptolomeu, que va escriure l'Almagesto, on sintetitzava tots els coneixements de l'època i posava les bases del que avui coneixem popularment com a zodíac. En el llibre destaquen conceptes com la distinció entre astrologia i astronomia, relaciona els moviments del Sol, la Lluna i els planetes amb el temperament humà, destaca la importància de la posició de l'horitzó natal relacionant-lo amb l'herència genètica i el determinisme astral, estudia malalties de l'home en base a l'astrologia i determina la importància de la riquesa, la professió, el matrimoni, els fills o els viatges, entre moltes altres qüestions. L'Almagesto va ser traduït i difós pels àrabs arreu d'Europa, encara que ells en particular no fessin grans aportacions a la matèria, tot i ser uns grans matemàtics.
Cal, però, deixar Grècia per més endavant, ja que els primers en parlar d'astrologia van ser els sumeris abans esmentats, i els babilonis, concretament entre els anys 3.000 aC i 600 aC. Aquestes civilitzacions utilitzaven els moviments dels cossos celests per coses tant dispars com definir el temps, sembrar i recollir les collites o orientar-se en mars i deserts. El calendari babiloni calculava matemàticament el començament de cada mes a partir del moviment irregular de la Lluna al voltant del Sol, establint com a primer dia de mes la Lluna Nova. Antigament, van observar també com el Sol i la Lluna travessaven sempre el zodíac d'oest a est, mentre que els planetes que estaven dins aquest mateix cinturó (Mercuri, Mart, Venus, Júpiter i Saturn, aleshores encara no identificats pròpiament com a planetes) ho feien d'oest a est. Ja en aquesta època s'especulava amb la possibilitat que els moviments planetaris tinguessin relació amb el destí de les persones; aquesta creença s'anomenà astrologia. A Egipte, per exemple, els faraons creien cegament en el destí que anunciaven les Hathors, les set sacerdotesses d'Isis, als nounats dels nobles. Llavors, l'astrologia només preveia el destí als sacerdots i als faraons, i els encarregats de fer-ho eren els horoscopói, sacerdots encarregats primerament de mesurar el temps i posteriorment astròlegs oficials.
Actualment, la Unió Astronòmica Internacional reconeix el firmament dividit en vuitanta-vuit constel·lacions, però l'origen d'aquestes també es remunta a l'Antiguitat. Les civilitzacions antigues agrupaven les estrelles formant dibuixos bàsicament en relació a la mitologia de la seva cultura, de manera que no coincidiran mai les constel·lacions maies, egípcies o xineses, i motiu pel qual tenen un sistema zodiacal completament diferent.
El zodíac
Materialment, el zodíac és un conjunt de dotze constel·lacions (algunes fonts diuen que són catorze), un grup d'estrelles relacionades arbitràriament entre sí. La seva importància deriva del fet que aquesta zona de l'espai conté l'eclíptica, un cercle imaginari per on es desplaça el Sol al llarg de l'any. Degut al fet que el Sol triga dotze mesos en travessar longitudinalment la banda de l'esfera celeste que conforma el zodíac, aquest es divideix en dotze rectangles iguals, coneguts avui amb el nom d'Àries, Taure, Bessons o Gèmini, Càncer o Cranc, Lleó, Verge, Balança o Libra, Escorpió o Escorpí, Sagitari, Capricorn, Aquari i Peixos. Cada zona, doncs, correspon aproximadament a un mes de l'any, però en cap cas no es corresponen amb les catorze constel·lacions.
Altres horòscops
Les diferents civilitzacions de l'Antiguitat observaven el cel des del seu punt geogràfic, de forma que la visió del firmament prenia diversos aspectes. Si a això hi sumem que la cultura i la religió també partia de paràmetres diferents, trobem com a conseqüència una gran disparitat de zodíacs. A continuació farem una breu ressenya dels més importants:
El zodíac xinès està compost per cicles de dotze anys, cadascun d'ells representat per un animal. La raó de que siguin dotze animals i estiguin ordenats com ho estan l'explica una llegenda popular, segons la qual l'Emperador de Jade va organitzar un cursa d'animals per decidir quins entrarien al zodíac. Aquests haurien de creuar el riu i se'ls atorgaria un any en funció de l'ordre d'arribada. L'actitud que adoptà cadascun d'aquests animals durant la carrera (competitivitat, amabilitat, tranquil·litat...) defineix les característiques generals de les persones pertanyents a cada signe.
L'horòscop maia es basa en el propi calendari lunar, compost de tretze cicles lunars de vint-i-vuit dies cadascun, de manera que s'obté un any de tres-cents seixanta-quatre dies més un dia que es coneix com "el dia fora del temps" i que dediquen a la preparació espiritual. Degut als tretze mesos lunars, el zodíac consta de tretze signes representats també per animals: el llangardaix, la serp, la guineu, la tortuga, l'esquirol, el jaguar, el mussol, el falcó, el ratpenat, el gall dindi, l'escorpí, el cérvol i la mona.
El zodíac asteca és força semblant al dels maies, ja que els hi van copiar el calendari. Estava simbolitzat per animals i vegetals i formaven tres calendaris: l'any solar, l'any sagrat i l'any venusià. El primer element dels asteques era la vida, representada pel caiman. Després venien la casa, la flor, la serp, el cérvol, el jaguar, la canya, el conill, l'àguila, la mona, la pedra i el gos.
El zodíac egipci ha estat sens dubte un dels que més pes ha tingut en la història. Actualment, les cartes del Tarot encara intenten agrupar tota la seva herència intentant mostrar les pautes de conducta en les quals una persona pot reaccionar en totes les situacions vitals. El tarot egipci i l'oracle dels faraons prové del Gran Llibre de Thot, el mestre dels mestres. Diuen que arribà de la constel·lació de Siri a través d'un objecte volador i acompanyat de set savis; tots ells van portar el seu saber a la Terra.
Cartes del Tarot.
Per als celtes era tant important l'astrologia que al seu voltant hi van desenvolupar la cultura. Els seus druides s'inspiraren en els arbres i els boscos (símbols de vida i protecció) per crear un horòscop lligat també a les fases de la lluna. En els boscos celebraven les festes i els rituals, i cada arbre es consagrava a un déu o simbolitzava una virtut, i era assignat a una lluna. En base al bosc els celtes van desenvolupar l'alfabet, van associar un arbre a cada època de l'any i van utilitzar un horòscop compost de vint-i-un arbres.
Mitologia i constel·lacions
La constel·lació d’Orió és la més visible del cel. Juntament amb la constel·lació de Taure i les Plèiades domina el firmament de l’hivern i és la primera i, potser l’única, que la majoria de la població reconeix. Com escriví Germànic Cèsar, nebot de l'emperador Tiberi i germà de l'emperador Claudi: “Cap altra constel·lació representa més acuradament la figura d’un home”, un home que sempre s’ha considerat que és com un caçador, però que ben bé podria ser considerat com un nou homenatge a l’heroi Hèrcules, que té assignada una constel·lació molt més dèbil. De fet, a Orió se’l representa amb un garrot i una pell de lleó, que són clars atributs d’aquest heroi de força tan descomunal.
La història més coneguda de la mitologia grecoromana és la de la princesa Andròmeda i l’heroi Perseu. És, de fet, la versió més antiga de la tan nostrada llegenda de sant Jordi i el drac. Cassiopea, reina d’Etiòpia, era una dona ben presumida. De família reial, ella no es permetia presentar-se a les recepcions de palau sense estar ben vestida, ben pentinada i perfumada.
La constel·lació d’Andròmeda. Urania’s Mirror,
gravat de Sidney Hall, 1824 / Divulcat.
Cassiopea, que era molt bella, no parava de comparar-se amb les donzelles més maques del regne. Un dia, però, gosà proclamar que era més bonica que les nereides, les nimfes del mar. Aquestes, com tothom sabia, eren realment precioses, i anaren a queixar-se al déu del mar, Posidó, el qual, per castigar la presumptuosa Cassiopea, envià el monstre marí Cetus (la balena) per assolar les costes d’Etiòpia.
Els vaixells comercials començaren a rebre els atacs del monstre Cetus i, a poc a poc, el comerç marítim deixà de ser segur. Poc pogueren fer els vaixells de guerra. De la mateixa manera que passà amb els vaixells que transportaven mercaderies, els trirrems eren esmicolats per les mandíbules del monstre marí. L’oracle d’Ammon feu saber al desesperat rei Cefeu que l’única solució per apaivagar la ira de Cetus era donar-li en sacrifici la seva virginal filla Andròmeda. Aquesta, que hagué d’acceptar la mort per raons d’estat, fou encadenada als penya-segats de la costa tot esperant l’arribada del monstre.
Mentre tot això passava, l’heroi Perseu tornava de matar la Medusa, una de les Gorgones. Aquestes tenien les cares cobertes amb escates de drac, posseïen ullals de senglar, mans de bronze i ales d'or i, a més a més, amb la sola mirada petrificaven qui es posés per davant. A part de tot això, la Medusa tenia com a cabell un grapat de serps. Per evitar mirar-la directament, Perseu va reflectir la imatge del monstre en el seu escut de bronze, regal de la deessa Atena i, així, aconseguí tallar-li el cap que guardà en un saquet per mostrar al rei Polidectes que li havia fet l’encàrrec.
Tornant Perseu per les costes d’Etiòpia, observà una donzella lligada a les roques on colpejaven les ones. Al seu davant un monstre marí obria les mandíbules per empassar-se la noia. Per molt que corregués amb les seves sandàlies alades, regal d’Hermes, no arribaria a temps d’evitar la desgràcia. De sobte, recordà que duia el cap de la Medusa guardat al sarró, el va traure, mentre ell mirava en sentit contrari, i cridà el monstre amb tota la potència de la seva veu. Cetus, destorbat del seu àpat pròxim i suculent de carn jove, mirà enrabiat cap on es trobava aquell humà ínfim just en el moment que la mirada dels ulls de la Medusa, morta però encara amb poders mortífers, es creuà amb la del monstre Cetus i aquest quedà immediatament petrificat i s’enfonsà en el mar. Mentrestant, l’heroi arribà al costat de la princesa i amb la seva espasa de diamants feta per Hefest tallà les cadenes gruixudes que la lligaven a la pedra. L’heroi salvant la princesa del monstre. Quanta similitud amb el mite de sant Jordi i el drac! Ja ve, doncs, de l’antiga Grècia, no de l’època medieval.
La constel·lació de Perseu. Urania's_Mirror,
gravat per Sidney Hall, 1824 / Divulcat.
Finalitzarem aquest recorregut pels astres i les estrelles, amb una mirada a l’art i la literatura.
En primer lloc, a la Poesia:
Enric Casasses – “Els astres, l'amoïnadora, els dàtils i el senderi” (T’hi sé)
Alguns saberuts
diuen que la idea
de fê anâ un cervell
així com el nostre,
capaç de mentir
i de consciència,
de cercar raons
i de llegir nietzsche,
la varen tenir
les mans, totes dugues,
quan els capcirons
dels dits se'ls enduia
un pessigolleig
a encendre fogueres,
a moldre colors
i a menar la dansa,
a trenar cordills
i a fer pam i pipa...
i a les mans i als dits
en això d'entrada
els va fer costat
el ball agilíssim
darrere les dents
del múscul que tasta,
la llengua, que així
a més de fer fresses,
xuclets i xarrups
sabria estimar-te
a tu pel teu nom
i fer-li preguntes
de nit als estels
i als núvols de dia.
Aquests, emperò,
sempre fan com sempre,
sempre com aquell,
no gasten adverbis
de sís i de nos
així com els nostres,
parlen amb mots muts,
sí, però no tèrbols,
i si fan embuts
són embuts que hi entro.
Continuarem amb la Música, amb el disc Astres, d’en Lluís Llach. Escoltem-lo:
La Pintura té les seves particulars Constel·lacions, d’en Joan Miró:
Conegudes des de l’antiguitat i representades segons Homer a l’escut d’Aquil·les, les estrelles del cúmul de les Híades formen el cap de la constel·lació Taurus. La seva forma de V està ancorada per Aldebaran, l’ull del Toro i, de lluny, l’estrella més brillant de la constel·lació.
La constel·lació de Perseu. Urania's_Mirror,
gravat per Sidney Hall, 1824 / Divulcat
I parlant d’Homer, acabarem amb una cita seva, extreta de l’Odissea, cap a l’any 700 aC, on ja parla de l’Óssa Major, d’Orió i de les Plèiades: "Així que el diví Odisseu va desplegar joiós les veles al vent i assegut governava el timó amb habilitat. No queia la son sobre les seves parpelles contemplant les Plèiades i el Bover, que es pon tard, i l'Óssa, que diuen carro per sobrenom, que gira allà i aguaita Orió i és l'única privada dels banys de l’Oceà".
Les Plèiades.
Comentaris