Proposta de creació de la Taula de l’Aigua de Catalunya

Escrit per: Ramon Lluís Lletjós Castells. Gerent de l’Associació Catalana de Comunitats de Regants (ACATCOR)

L’Associació Catalana de Comunitats de Regants (ACATCOR) està integrada per més de 80 comunitats de regants, que representen el 75% de les actualment actives a Catalunya i que aixopluguen més de 200.000 ha de regadiu, la qual cosa ens porta a considerar l’ACATCOR com el representant majoritari, a Catalunya, de les comunitats de regants i els regants.


Les comunitats de regants administren, a través de les seves concessions, uns significatius volums d’aigua per proveir els cultius i produir, mitjançant els seus partícips, bona part dels aliments necessaris per a la població. Així mateix, a través de les comunitats de regants es subministren usos ramaders, industrials i abastaments urbans. Val a dir en aquest punt que amb la producció agrària de Catalunya només s’arriba al 40% de les nostres necessitats alimentàries i aquest és un percentatge molt baix amb relació als països del nostre entorn.

L’ACATCOR té com a finalitat principal aconseguir un intercanvi d’idees, projectes, propostes i realitzacions que representin un estalvi i una eficiència en la gestió de l’aigua per part de les comunitats de regants, la defensa dels seus interessos comuns, la transferència de coneixement i informació, i la representativitat davant de les Administracions Públiques, contribuint, en conjunt, a la millora en la gestió dels regadius de Catalunya i, per tant, en l’estalvi en l’ús de l’aigua, avui per avui un bé molt escàs però necessari.

L’anàlisi i la gestió dels recursos hídrics disponibles passa per la planificació hidrològica. Els recursos hídrics en un determinat territori depenen, bàsicament, de la pluviometria. La pluja i la neu són els recursos hídrics naturals. La característica que més destaca de la pluja, principalment en zones àrides i semiàrides, és que la variabilitat interanual és molt alta. A l’àrea mediterrània, les precipitacions són molt irregulars i no es poden predir. Les sequeres són un risc natural i tenen unes conseqüències immediates en el territori. El perill de les sequeres, com l’actual, és que es perllonguin en el temps.

L’escassetat d’aigua, encara que sigui estacional, preocupa molt a la societat i obliga a planificar els usos de l’aigua de forma rigorosa. El canvi climàtic afegeix incertesa a la planificació hidrològica. En territoris amb població escassa, com els de la part catalana de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), la demanda d’aigua per a l’agricultura i la ramaderia representa un 92% de la demanda total; per contra, al Districte de la Conca Fluvial de Catalunya (DCFC) aquests usos representen el 34%.

La demanda total d’aigua a Catalunya s’estima en 3100 hm3. Els usos de l’aigua per part del sector agrari són variables segons els anys, però una bona aproximació seria als voltants dels 2000 hm3, amb percentatges diferents, com ja s’ha dit, entre la part catalana de la CHE i el DCFC. En el conjunt de Catalunya l’abastament d’aigua per a ús domèstic suposa entre el 10 i l’11% de la demanda total, més gran en el DCFC que en la part catalana de la CHE.

Els desequilibris territorials per l’accés a l’aigua d’ús domèstic són molt importants, i els períodes d’escassetat són importants en episodis de sequera, i és per aquest motiu que cal aplicar solucions tecnològiques concretes a cada problemàtica que principalment té més a veure amb l’accés que amb la manca d’aigua al territori, ja que com s’ha indicat només representa entre el 10 i l’11% de la demanda total.

La redistribució dels usos solucionaria la manca d’aigua (pel que fa a quantitat), però el problema continua sent l’accés a aquesta aigua disponible. Per aquest motiu, el primer que cal destacar és que la demanda de la resta d’usos consumptius, agropecuari i industrial principalment, no suposen un problema per a l’abastament d’aigua per a ús domèstic. El principal problema es deriva entre els usos consumptius i els no consumptius com els usos ambientals, rius i aigües de transició.

Per últim, cal assenyalar les contradiccions internes que dins de la mateixa Catalunya existeixen entre la part catalana de la CHE i el DCFC, ja que mentre en el primer, i en situació de sequera, les restriccions prioritzin, després de l’abastament urbà, el regadiu i per darrera els usos industrials, en el DCFC és justament a l’inrevés: primer ús industrial i després regadiu, amb diferents graus en funció de la severitat de la sequera.

Les darreres mesures que el Govern ha pres per fer front a la sequera que venim patint a Catalunya des de fa prop de 2 anys penalitzen greument el sector agrari, i especialment el regadiu, i per contra es mostren molt menys restrictives per als sectors industrials. El regadiu és sinònim de producció d’aliments, i si no podem produir perquè no podem regar, el nostre grau d’autoproveïment alimentari decaurà per sota de l’actual 40%, la qual cosa comportarà més importacions amb les consegüents afectacions al canvi climàtic. L’ACATCOR sempre ha entès que l’ús de boca és prioritari, però per darrere d’ell el sector agrari i no l’industrial com es marca en el Decret llei de Sequera per les DCFC.

L’ACATCOR va demanar al Govern de Catalunya crear la Taula de l’Aigua de Catalunya, per tal d’establir les bases del futur Pacte Nacional de l’Aigua que està previst en l’Acord de Pressupostos per a l’any 2023 entre ERC i PSC-Units per Avançar, i que no ens trobem en uns anys en la situació actual. Ara s’intenta posar remei als mals que ja tenim damunt, però el cert és que des del 2008, data de la darrera gran sequera, es pot dir que no hem après res.

Aquesta ha de ser una Taula àmplia, amb participació de tota la societat civil i amb mires amples per donar resposta davant d’episodis de sequera i manca d’aigua com els que estem patint actualment. I és precisament ara quan s’ha de posar en marxa, per prevenir situacions futures que sens dubte es produiran pels efectes del canvi climàtic.

Imatge: regant durant el gener, de Les The Las Arrels Roots 


Comentaris