2. El pi pinyer (o pi ver) en general
Escrit per Eduard Parés i Miquel Rius
Continuació de l’article publicat el dia: 13 de desembre de 2022
Un cop presentat el nostre Arbre de Nadal 2022, explicarem què representa el pi pinyer a casa nostra i al món.
Més informació del Pi Gros de Begues i dels Arbres monumentals en general
Rep els noms de:
ca pi pinyer, pi pinyoner, pi ver, pi bo, pi de llei, pi campaner, pi de pinyes, pi de pinyons, pinyera, pi para-sol [C pinya, S pinyó comestible (mediterrani)]
aran pin carrolhèr, pinhèr [C pinha, carrolha, S pinhon comestible]
oc pinhèr [C pinha, S pinhon comestible]
es pino piñonero, pino doncel, pino real, pino de comer, pino de piñón, pino doméstico (Argentina), pino piñonero europeo, [C piña, S piñón comestible]
eu pinazi-pinu [C pinaburu, S pinazi jangarriak]
gl piñeiro manso [C piña, S piñón comestible]
fr pin parasol, pin pignon, pin à pignons, pin bon, pin d'Italie, pin franc [C cône, pigne, S pignon comestible]
en stone pine, Italian stone pine, umbrella pine, Mediterranean stone pine, parasol pine [C pine-cone, S edible pine nut]
de Pinie, italienische Steinkiefer, Mittelmeer-Kiefer, Schirm-Kiefer [C Zapfen, S essbar Pinienkern, Piniennuss
it pino domestico, pino da pinoli, pino a ombrello [C cono, pigna, S pinolo commestibile]
pt pinheiro-manso [C pinha, S pinhão comestível]
nl parasolden, parasolpijn, tamme pijnboom [C kegelvrucht, zaadkegel, S eetbare pijnboompitten]
C, strobilus, conus: estròbil, con, pinya; S, semen: llavor, grana, sement
És una espècie d’arbre de la família de les pinàcies molt conegut pels pinyons comestibles, que són la llavor que es troba dins dels estròbils o pinyes. El nom específic (Pinus) l’hi posà C. Linné l’any 1753, el nom específic (pinea) és el de la pinya en llatí, volent destacar que els seus pinyons són comestibles.
És un arbre de 20-25 m d’alçària (pot arribar a 32 metres), capçada de forma típica de para-sol sobretot en estat adult; tronc amb l'escorça d'un bru rogenc, molt gruixuda, clivellada i amb plaques grosses; amb els anys es ramifica en branques (besses) gruixudes, i genera una la capçada arrodonida característica.
Acícules rígides una mica punxants, de 8-20 cm de llarg i 1,5-2 mm de gruix, en grups de 2 com la resta de pins autòctons. Gemes cilíndriques de color marró clar, amb escames bordejades de blanc.
Distribució i hàbitat
És mediterrani i sembla originari de la Mediterrània oriental, però és difícil concretar-ne l’àrea original perquè ha estat conreat, per a la producció de pinyons, des de fa milers d’anys i, especialment els romans, el van expandir per moltes zones de l’Imperi, actualment s’ha estès per moltes àrees del món amb clima mediterrani. Prefereix els terrenys sorrencs i silícics en general, com ara els terrenys amb sauló (procedent del granit), i les sorres dunars; no li van bé els molt calcaris i no tolera els argilosos i guixencs, encara que resisteix una certa salinitat, si no és elevada; penetra en ambients continentals, però no puja a altituds elevades i no es troba per sobre dels 1.000 m. La resistència a les glaçades és intermèdia entre la del pi blanc i la pinassa.
A Catalunya, el pi pinyer ocupa una superfície
d’unes 36.000 ha amb uns 19 milions de peus (això representa la 9a espècie
forestal per superfície i la 11a per nombre de peus). Al litoral, entre el
nivell del mar i els 200 metres d’altitud, la pineda de pi pinyer és un dels
tipus de bosc més abundants, sobretot en orientacions sud i sud-oest. Les
comarques amb més pinedes de pi pinyer són la Selva (unes 8.200 ha), el Maresme
(espècie dominant amb unes 6.600 ha), el Vallès Oriental (unes 6.000 ha), el Gironès i el Baix Empordà.
Distribució de Pinus pinea
MAPA. Regiones de procedencia
Encara que pot arribar a ser una espècie dominant, en bona part de la seva àrea de distribució té una regeneració escassa o nul·la i, en canvi, dins de la major part de les pinedes d’aquesta espècie hi ha una subvolada densa d’alzines i, en menor mesura, de roures. (CREAF).
El pi pinyer és una espècie heliòfila, resisteix molt bé la sequera estival i les glaçades no gaire extremes, i de manera freqüent es barreja amb altres espècies d’arbres com ara el pi blanc, la surera, l’alzina, amb el roure i, fins i tot, amb el pi roig.
Al País Valencià és més escàs (1.570 ha), i podem destacar-ne la comarca de l’Alt Vinalopó (serres de Biar i Saix, etc.) i el Baix Segura (a Guardamar).
A les Balears en trobem a Eivissa (forma pinars més o menys naturals), a Mallorca i a Formentera.
Resumint la informació de diverses fonts, Pinus pinea és del voltant de la Mediterrània, del sud d’Europa i de l’oest d’Àsia: des de la península Ibèrica i sud d’Europa fins a la península Anatòlica, el Caucas i el Líban, incloses les illes mediterrànies.
Alguns el consideren originari de: la península Ibèrica, les Illes Balears, el sud de França, Itàlia, Còrsega (naturalitzat), Sardenya, Sicília, Croàcia (?), Bòsnia i Hercegovina (?), Montenegro, Albània, Grècia, Macedònia del Nord, Creta (?), Xipre, oest de Turquia, Líban i Síria.
Introduït (cultivat) als mateixos països citats i a: Eslovènia, Azerbaidjan, les Illes Canàries, el Marroc, Tunísia, Algèria, Líbia, Palestina i Israel. Fora de la regió mediterrània destaquen: costa de Califòrnia, Xile, Sud-àfrica i Nova Gal·les del Sud,
És una espècie amb poca variabilitat i que s'ha usat i conreat per als pinyons comestibles des de la prehistòria. S’ha utilitzat en la fixació de dunes, com per exemple a casa nostra a Torroella de Montgrí (Baix Empordà), a Castelldefels (Baix Llobregat) i a Guardamar (Baix Segura). Està molt estesa com a arbre ornamental, plantada en jardins i parcs d'arreu del món.
En relació a l’àrea primitiva, s’ha dit que és natural de la Mediterrània oriental i plantada o naturalitzada a la resta, però si tenim en compte els canvis en el clima -les glaciacions- la distribució “natural” ha variat força. Per exemple, en èpoques prehistòriques es trobava a l’actual regió del Sàhara i del Magrib on ara la distribució es considera d’origen cultivat (des de fa mil·lennis).
Abans de les glaciacions el pi pinyer es trobava a bona part de la conca mediterrània, però a la darrera glaciació l’àrea es va reduir molt. Va quedar restringida al Líban i sud i centre de la península Ibèrica. Per això la variabilitat genètica es molt mes reduïda que no pas en altres especies de pins.
Es creia que era una espècie originaria de l’est de la Mediterrània i que fenicis, grecs i romans la van escampar per la conca mediterrània, però s’han trobat restes de pinyes de pi pinyer vora les costes ibèriques des del Paleolític a l’Edat del Ferro i a bona part de la conca mediterrània a partir del segon mil·lenni abans de Crist. També s'ha confirmat la presència de pi pinyer en altres jaciments arqueològics ibèrics posteriors, com al litoral català prop de la colònia grega d’Empúries o a la conca central del Duero.
Els darrers neandertals (fa 28.000 anys, Costa del Sol andalusa, cova portuguesa de Figueira Brava) incloïen els pinyons a la dieta i van utilitzar la fusta del pi com a combustible (Mutke & al., 2019, Zayas, 2021).
Utilització
La principal producció del pi pinyer són els pinyons. El pinyó és una “fruita” seca d’un alt valor dietètic i nutricional amb una quantitat destacable de proteïna amb relació a altres fruites seques.
La producció mitjana anual de pinyes no és gens constant, a Catalunya s’estima en 285-750 kg/ha. El rendiment en pinyons és aproximadament el següent: 1,6 kg pinya verda ~1 kg pinya seca ~ 6 pinyes ~ 390 pinyons amb closca ~ 250 g pinyons amb closca ~ 45-60 g pinyons sense closca.
Per poder recol·lectar pinyes dels arbres cal una llicència i el permís del propietari, malgrat tot es produeixen molts furts.
La producció mitjana de fusta és de 3,6 m3/ha/any, però la seva fusta és poc preuada. La fusta de Pinus pinea és fàcil de serrar i assecar. És blanca, lleugera (densitat: 0,590 al 12% d’humitat), força resinosa i en general amb força nusos, però de poca durabilitat, només es fa servir en construccions lleugeres.
 |
| Panellets de pinyons [es.wikipedia] |
Els pinyons s'utilitzen en dolços com els coneguts panellets, també en coques, postres de músic i en plats molt sovint acompanyats de panses: bacallà o espinacs amb panses i pinyons, etc.; en les picades que s’afegeixen a una salsa o a un guisat.
Pins pinyers destacables a Catalunya
A la taula següent es comparen les dimensions dels pins pinyers (Pinus pinea) més grossos de Catalunya (els declarats arbres monumentals, els històrics i altres de destacables)
Dimensions rècord al món
Fem un resum de la informació de Monumental Trees, s’hi citen:
Per alçària
El pi pinyer viu més alt conegut seria a Villa Borghese, Roma, Itàlia, amb 30,6 m (2017) i fa un volt de canó de 3,53 m. El Pi de l’Ancien hôtel thermal, Biaucens, Hauts Pirenèus, França, fa 30 m d’alçària i un volt de canó de 3,60 m (2019). A Galícia se cita el Pino de la Iglesia de San Fiz de Celeiros, Ponteareas, amb 26,4 m i volt de canó de 4,55 m..
Nosaltres tenim a la Pineda de Can Ferrer del Coll (Piera, Anoia) formada per alts i esvelts pins pinyers i pins blancs: el pi pinyer (Pinus pinea) més alt (del món?), fa 32 m i encara els sobrepassen els pins blanc (Pinus halepensis) que arriben a 37 i 38 m (1989; M. Boada, 2011, cita 41 m). El vendaval Klaus (2009-01-24) va afectar uns quants dels arbres d’aquesta pineda.
 |
Pineda de Can Ferrer del Coll, pins pinyers amb capçada característica i pins blancs (els més alts) [J. Plaza, 2022-12-17] |
Per volt de canó
El Piñeiro Manso de Baión, Vilanova de Arousa, Galícia, fa un volt de canó de 6,25 m; alçària, uns 25 m (2014) i 302 ±20 anys (2022). El Pino de la Calle de la Cavizuela, Aldeanueva de la Vera, Extremadura, 5,67 m (2013).
Per edat
Al Pino del Castello Pallotta, Caldarola, Macerata, Itàlia, li assignen 424 anys (2016); alçària, uns 29 m; volt de canó de 3,80 m (2010); i al Pino 51b, Padula, Salerno, Itàlia, 422 ± 50 (2018); alçària, uns 20 m, volt de canó de 5,20 m (2012). I de Galícia ja hem esmentat el Piñeiro Manso de Baión de 302 anys.
Algunes altres especies de pins “pinyoners”
El gènere Pinus té unes de 120 espècies a tot el món distribuïdes sobretot per l’hemisferi nord. Les llavors són els pinyons, en general comestibles, però només se n’aprofiten els que tenen unes mides adequades.
Els pinyons comestibles són les llavors dels pins (gènere Pinus), però també les llavors d’algunes araucàries (gènere Araucaria), tots dos de la família de les pinàcies. Des del punt de vista alimentari són “fruites” seques.
A Europa i a la regió mediterrània hi destaca, tal com hem vist, l’espècie Pinus pinea (pi pinyer o pi ver) que produeix els pinyons (“pinyons blancs” per diferenciar-los dels de les espècies asiàtiques); hi ha estat cultivat durant més de 6.000 anys. També s'ha utilitzat la Pinus cembra (pi suís) dels Alps.
A l’Àsia tenim Pinus koraiensis (pi de Corea; Àsia oriental, Xina) principal competidor en el mercat dels pinyons; Pinus gerardiana (pi de Gerard; Pakistan, Afganistan). També s’ha utilitzat Pinus sibirica (pi de Sibèria; Sibèria, Mongòlia); Pinus pumila (pi nan siberià; Rússia oriental, Japó, Mongòlia), Pinus bungeana (pi de Bunges; Xina). Cal anar amb compte amb els pinyons de Pinus armandii (pi blanc de la Xina, pi d’Armand; Xina) que ocasiona paragèusia (són indigestos i causen un mal gust de boca intens).
A l’Amèrica del Nord Pinus edulis (pi pinyer de Colorado; SW Estats Units i del nord de Mèxic.), Pinus cembroides (pi pinyer de Mèxic), Pinus monophylla (pi d’una acícula; Estats Units i nord-oest de Mèxic.). Però també Pinus sabiniana (pi de Sabine; Califòrnia), Pinus torreyana (pi de Torrey, Califòrnia, actualment molt escàs), Pinus lambertiana (pi de sucre, pi de Lambert; Oregon, Califòrnia, Baixa Califòrnia), i d'altres.
A l’Amèrica del Sud: Araucaria araucana (araucària de Xile, pi de Xile) i Araucaria angustifolia (araucària del Brasil, pi de Paranà, pi del Brasil).
Comentaris