Desinformació sobre el treball a l’agricultura i el relleu generacional

Escrit per Francesc Reguant, economista  

Arran del meu darrer article publicat a Via empresa “L’edat dels pagesos: una bona fake news?”, he rebut algunes crítiques, tal com si les estadístiques comprometessin alguna realitat. Allí exposava que, contràriament al que informa el Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Acció Rural (DACAR), segons el qual el 40,95% dels pagesos tenen més de 65 anys, en realitat els treballadors agraris catalans tenien de mitjana 41,62 anys (dades 2012, les darreres publicades) i segons dades d’Espanya -de les quals sí que disposem de dades actuals- solament el 2,18 % dels ocupats tenen més de 65 anys. 

 

Aquesta diferència tan gran respon al fet que l’estadística del DACAR compta titulars de la Política Agrària Comuna (PAC), sovint propietaris, i la propietat no se sol cedir fins a la mort. Però l’estadística d’ocupats agraris és la que mesura l’ocupació de la manera estàndard, tal i com es compta a tots els sectors. És a dir, compta persones que cotitzen a la Seguretat Social en algun dels tres epígrafs o règims relacionats amb l’agricultura:

1 -Els agraris autònoms o treballadors per compte propi, on trobem els responsables o titulars de la gestió de l’explotació; 2 - El règim especial agrari; 3 - Treballadors del règim general que identifiquen la seva activitat com a agrària.

Cal observar, també, que hi ha ocupats que efectuen tasques agràries des d’una empresa de serveis i que, per tant, no figuren en aquesta estadística. Aquest darrer concepte és cada cop més freqüent. En alguns casos, probablement, és degut a la voluntat d’evitar la denominació “pagès”, que ha estat tan injustament castigada per la societat urbana.

Ser pagès és una opció subjectiva. Però quan parlem de l’edat dels pagesos ens hem de referir a les persones que estan treballant i estan afiliats a la Seguretat Social, tal com es comptabilitza a tots els sectors. Fora d’aquest registre de la Seguretat Social, els treballs en el camp després de la jubilació cal considerar-los com un hobby que pot ser motiu d’un altre registre, però no ha de comptar al comparar amb altres sectors.  

A l’agricultura li interessa que sigui analitzada dins de la normalitat estadística de tots els sectors, i d’aquesta opció en depèn bona part de la seva valoració per la societat. Per contra, la singularitat estadística de l’agricultura solament ha servit per donar una imatge falsa d’endarreriment tecnològic, de precarietat i d’insignificança. Una imatge que ha servit per aprofundir les manifestacions de menyspreu a l’agricultura i ha justificat les opcions destructives d’aquest actiu crític amb excessos pretesament mediambientalistes.   

Hi ha relleu generacional? 

Alhora, s’afirma sovint que no hi ha relleu generacional. Òbviament, si la majoria de pagesos són vells i no hi ha relleu generacional, la fi del sector està al caure. Aquesta imatge també és en bona part falsa. 

Per referir-nos a aquest tema, ens cal observar què està passant a l’agricultura catalana. Atenent a la sèrie publicada pel DACAR des de 2002, en aquest període fins al 2021 s’han perdut un 16 % de terres de secà, però s’han guanyat un 6,4 % de terres de regadiu. Aquestes darreres molt més productives. En conjunt, s’ha perdut un 9,7 % de terres agrícoles, però s’ha mantingut o incrementat la producció. És a dir, continua l’abandonament de terres de secà no productives, però hi ha una part que es transforma en terres de regadiu més productives i més competitives. La viabilitat econòmica de les terres és el vector de transformació. Hi ha relleu i continuïtat quan les terres són competitives. . 

Evolució de les terres llaurades a Catalunya del 2002 al 2021
Any	Terres de secà	Terres de regadiu	Total
2002	659.196	259.039	918.235
2021	552.864	275.986	828.850
Increment / Decrement	-16%	+6,4%	-9,7%

 

Tanmateix, des d’un punt de vista de l’empresa familiar agrària, la percepció del relleu generacional es pot veure diferent. Els canvis en les dinàmiques socials, la proximitat i atractiu de la ciutat com a proveïdora de serveis lúdics i culturals i el menyspreu de la societat urbana contra la figura del pagès ha portat a trencar la continuïtat dels fills a algunes empreses familiars agràries. La continuïtat de l’empresa familiar, però, no té perquè correspondre’s amb la fi de l’activitat agrària. Ans al contrari, una tendència real n’és la cessió de les terres a una altra empresa familiar o a una empresa de serveis en un procés creixent de concentració vers unitats productives més grans. En aquest cas, el relleu generacional existeix, si bé es produeix al si d’una empresa més gran que integra la producció.

Cal dir, però, que la no-transmissió de la titularitat de la PAC fins a edats molt avançades, que solen coincidir amb la mort, dificulta la modernització i la renovació tecnològica de les empreses agràries. Els gerents o titulars efectius de la gestió de l’explotació no es veuen estimulats a la realització de canvis i, quan per herència, per exemple, se’ls hi trameten els drets ja tenen edats més grans i, per tant, un horitzó temporal més limitat a l’hora de prendre decisions d’inversió. Convindria dissenyar polítiques d’estímul (possiblement fiscals i de seguretat jurídica) a trametre les titularitats de la PAC als hereus al moment de la jubilació. 

Per concloure, cal adoptar uns nous criteris per analitzar la realitat pagesa i cal situar aquest sector al capdavant de les grans transformacions del segle XXI. 

Foto: Dia internacional de la dona, Torrelles de Foix. Angela Llop