Escrit per Joaquim Ros i Saqués
La traducció d’aquest mot anglès, si és que cal, que tant s’ha popularitzat darrerament seria senzilla: “Servei a domicili”. Per cert, en el mateix sentit encara que aquest el recollim, està l’altra paraula de la mateixa parla: “takeaway”.
Fem memòria quan va començar a desenvolupar-se aquesta “activitat” i recordem que va ser una companyia de pizzes, allà pels començaments dels anys seixanta, que va popularitzar aquest procediment. Normalment, a les llars a darrera hora del dia, davant del ‘què mengem avui?’, bàsicament per sopar, van trobar l’alternativa que es va anar imposant: “truca, no vinguis a buscar-ho... que ja t’ho portem”.
I a través dels anys molts han estat els productes tant d’alimentació seca o fresca, com de la resta que l’han incorporat. Sens dubte va ser amb l’entrada d’Internet quan va fer un important salt quantitatiu i ara ja és un tipus de compra molt habitual. Avui en dia encara podem constatar que el sec supera amb escreix al fresc en tant que en aquest darrer encara hi ha un percentatge important que opta per anar-hi presencialment... però aquesta tendència també anirà canviant.
I sens dubte la compra presencial se’n ressent i pateix. Només cal observar les places i carrers dels nostres pobles i ciutats, on es comença a observar una significativa quantitat d’establiments tancats. I cada cop aquest fet serà més massiu. No ajuden i ja estan començant els pisos i les oficines en planta baixa.
En aquest sentit, l’edat del comprador crec hi representa un paper important i fonamental. Les persones de més edat encara ens agrada anar el mercat i a les botigues a badar i a escollir, però els més joves, que diuen que disposen de menys temps o el volen dedicar a altres activitats, des del mòbil o ordinador van per feina i enllesteixen les seves compres de tots els productes que els calen... i al cap d’una estona ja ho tenen a casa. Per tancar el cercle, la gent d’edat encara més avançada, i que no té l’hàbit d’ús d’internet, el que fa és trucar per telèfon i el “delivery” es torna a posar en marxa.
Les grans cadenes també ho han notat molt i s’estan reinventant perquè la quantitat de clients que tenien presencials estan deixant d’anar-hi. En el darrer congrés d’AECOC (Associació de Fabricants i Distribuïdors, amb més de 31.000 empreses associades on estan tots els agents de la cadena de valor, responsables de la creació del codi de barres a Espanya), aquest octubre en el Palau Municipal de Congressos de Madrid va ser un dels temes que es van tractar davant de l’important canvi que s’està produint. De fet, la preocupació dels supermercats i hipermercats ve donada perquè tenen clar que presencialment sempre es compra més que “en línia” bàsicament per impuls i aquest fet els obliga a moure fitxa.
L’objectiu per no perdre el client és clar: “Et portem la compra ‘en línia’ a casa” és l’eslògan ja d’algunes cadenes. Evidentment, el cost del servei és gratuït en la majoria dels casos i depenent de la xifra de compra. De fet, el que volen vendre és que la compra “en línia és fàcil, ràpida i còmoda”, Només cal descarregar-se l’App. Tot són facilitats.
Soc dels que encara pensa que la compra presencial té prou avantatges si disposes de temps i tens una oferta generosa relativament a prop de la llar. El fet d’observar, triar i remenar, preguntar algun dubte i que, si escau, després t’ho portin és important sobretot per al producte fresc i també l’alimentació seca, i a sobre jo el puc entendre com un gaudi personal, però em sembla que aquest fet s’alterarà a mitjà i llarg termini. La socialització de la compra canviarà de paràmetres.
La riquesa comercial d’un barri bàsicament la donen les moltes botigues, en tant que li dona abundant vida, però això sembla que en el futur, si no hi ha un canvi dràstic, té totes les de perdre. Què hauran de fer aquests petits empresaris amb un o més establiments que en base de l’esforç familiar han arribat a una certa estabilitat? Adequar-se o tancar!! Caldrà que incorporin ràpidament la seva pròpia atractiva pàgina web, amb la relació del que disposen i portar el producte a les llars; sinó, mala peça el teler. I diferenciar-se, sobretot desigual i que cridi l’atenció amb quelcom que la gran competència no tingui o ofereixi de manera menys personal. Cal posar el segell també de la garantia de l’establiment més proper. I aquí podríem apuntar de valorar com a molt positiu contactar amb els productors propers i que aquest fruit de proximitat, del que tant es parla, pugui ser un de tants elements que sigui atractiu per donar continuïtat al seu negoci.
Cal lluitar per mantenir aquest teixit tant de país amb totes les armes de què disposem i els consumidors que hi responguin per tal donar la continuïtat necessària a aquest comerç de proximitat.
Comentaris